Records amb el meu padrí Vicent Ventura

El dia 10 de maig del 1962 vaig nàixer i els meus pares van escollir com a padrins Vicent Ventura i Marina Peris. Tal com es feia abans, ens batejaven molt aviat i ja la cerimònia va tenir el seu toc d’originalitat, és a dir, el de saltar-se el protocol. Era el padrí qui havia de tenir la criatura en braços i la padrina havia de sostenir un ciri encès. La cerimònia sencera va transcórrer amb tot a l’inrevés, és a dir, Ventura amb el ciri i Marina amb la criatura. El pare Espasa, que oficiava el bateig, com sempre feia cas omís d’aquests protocols i deixava fer a l’espontaneïtat del moment.

Vicent Ventura era un home amb un aspecte original. Sempre portava els pantalons amb tirants ben visibles i decoradors. Estava grosset, calb i amb barba i tenia uns tics a la cara visibles i sorollosos. Era molt espontani i generós. Marina era una dona prima i més difícil de caracteritzar perquè s’amagava en una certa timidesa i silenci. Sempre la vaig veure a l’ombra d’un marit amb molt de protagonisme.

Jo tinc molts records d’ells i sempre vaig estar contenta de tenir-los com a padrins perquè sempre van estar presents. En comparació amb els meus germans, que per circumstàncies no els va passar el mateix, jo me’n sentia especialment orgullosa.

Vaig conviure una mica amb ells durant uns tres dies, crec. Devia tenir uns sis anys, però no ho recorde. Jo era una xiqueta, a diferència dels meus dos germans, molt sociable. Sempre volia anar-me’n on fos i amb qui fos. Però, en el minut 1 que em trobava fora de casa, ja m’enyorava. Enyorava els meus germanets, els meus pares, ma casa…, i em preguntava què feia jo allà i per què me n’havia anat. Però aquests padrins, que estaven disposats, de manera commovedora per a mi, a fer-me feliç, em van fer sentir com una reina. Ells eren un matrimoni sense fills. Amb la casa perfecta i cada cosa al seu lloc i uns inexperts en xiquets. Recorde que, el primer dia, Marina va oferir-me el berenar. Jo li vaig dir que molt bé tot, però on era la xocolata. Ella, desconcertada, em va dir que no tenia xocolata. I jo vaig definir què era una casa dient: «una casa que no té xocolata no és una casa». Ventura, també sorprès de com no se’ls havia acudit aquesta evidència, va dir: «Marinaaaa, compra xocolata!». Al dia següent, quan va arribar l’hora del berenar, la meua padrina ja tenia la tauleta de xocolata preparada i em va preguntar quina quantitat em donava la meua mamà. Jo ja els havia pres la mesura i, com que tenia una mamà que ens limitava la xocolata a un trosset menudet, i acostumada a compartir-ho tot entre els tres i amb una mare que tot havia de ser tres iguals, vaig veure allí la meua oportunitat d’or. Li vaig dir que em donava unes 10 tauletes. A Marina li va semblar potser massa i em va insistir: «Segur?». I jo que deia que sí, així que em vaig fer festes de xocolata en cada berenar i allò per a mi era com el paradís. Per sort, com que no hi havia ni mòbils ni comunicació a cada moment entre els adults com ara i haurien descobert molt ràpidament la meua mentida, vaig poder gaudir de la xocolata aquells dies.

Jo dormia al sofà en un improvisat llitet que em van preparar. Als matins, Ventura, al qual no sé per què els meus germans i jo li dèiem «el tio Ventura», venia a despertar-me molt afectuós amb un beset punxós de la barba. Em portava un regal: un tresillo de vímet molt bonic. El recorde molt bé: les tiretes de vímet amb blanc i blau, amb tauleta i tot. Aquell dia em vaig posar a jugar al balcó i vaig anar trencant les plantes de Marina per posar una mica d’amanideta a la taula del tresillo. Quan Marina ho va veure em va dir que això no ho podia fer. Pobra dona! Però jo pensava: ja comencem, quina casa més avorrida! Quan arribava Ventura era tot més animat, i un dia, tot just arribat de la feina, li vaig plantejar la qüestió: «Mira, el tresillo és molt bonic, però sense un nino com vols que jugue?». Ell es va tirar les mans al cap en un mea culpa i em va prometre un nino. Jo que, a cada minut, veia la seua inexperiència, vaig puntualitzar: «Però un nino que puga seure aquí». Veient la seua generositat potser em venia amb un nino de grandària natural i ja teníem el problema sense resoldre.

Al dia següent, després del beset punxós, va traure un nino. Era molt boniquet i en la caixa posava que es deia «Pillín». Em va encantar i de seguida el vaig estimar. El vaig conservar molts anys. Era perfecte per al tresillo i, d’aquesta manera, ja vaig poder inventar-me històries amb Pillín.

Com que als meus padrins tot els semblava poc per a mi i la presència d’una xiqueta a casa els va aguditzar la inventiva i la creativitat, Ventura se’n va anar a picar a totes les portes del veïnat on hi havia xiquets i els va invitar a una festa per a la seua fillola. Ja he dit adés que jo era molt sociable, així que en menys d’un minut vaig congeniar amb aquells sis o set xiquets desconeguts que va arreplegar, i eren com amics de tota la vida. Aquell menjador estàtic, correcte i silenciós, es va convertir en una festa on jo era la protagonista i se celebrava que jo era allà. Recorde que vam agafar totes les cadires i les vam lligar amb una corda en una espècie de tren mentre Marina preparava atrafegada el berenar i Ventura l’atabalava amb «Tenim xocolata? Has comprat bescuits? I això? I allò?». Els meus padrins, veient com es desmuntava tot, feien cara d’astorats però, com quan els contraris es troben, també hi havia felicitat en les seues cares. El menjador s’havia omplert d’alegria, de crits, de corredisses, de soroll de cadires, d’aire fresc, de vida.

Quan nosaltres vivíem a Gandia i arribava Nadal, jo els felicitava amb una targeta nadalenca feta en valencià amb molta cura. Després arribava la d’ells, que sempre començava amb un «Benvolguda fillola». A mi, em sonava a una altra llengua, acostumada al castellà de l’escola franquista o a un valencià més col·loquial, i m’encantava allò tan ben dit, tan pompós… tan bonic.

Quan ja vivíem a València, on vaig arribar amb 13 anys, quan arribava Nadal anava sola a Publipress a la plaça de la Reina a felicitar-lo. Ell em donava les estrenes, però abans m’agafava i em passejava per tots els despatxos dient: «Heu vist quina fillola més guapa que tinc?». Jo em moria de vergonya, i encara recorde l’ardor en la cara de posar-me roja com una tomaca. Recorde també com una vegada una de les xiques va dir: «Ai, mare, quin moment t’està fent passar, pobra!».

En una altra ocasió vam anar al xalet de Llíria. Al cotxe, per fer-me riure, deixava el volant i es posava les mans al cap. Em feia molta gràcia, però veia la por en la cara de ma mare, que devia pensar: «Ja vorem on acabarem!». El xalet era molt modern, tot era modern, els mobles clars, el quadres de pintura abstracta, tot modern. Allí hi havia Javier i família amb un xalet al costat. També el pare Espasa i més gent que no recorde. De fet, l’únic que recorde va ser que, en un cert moment, tots asseguts a taula, començaren una espècie de cerimònia religiosa encapçalada pel pare Espasa i en què es disposaven a compartir el Pa i el Vi. Acostumada a veure la religió a l’església, em va sobtar i no sé fins a quin punt la vaig relacionar amb una missa casolana. El cas és que nosaltres vam eixir a fer una volta pel jardí per no haver de presenciar un ritu que no coneixíem.

En una altra ocasió, els meus padrins van venir a visitar-nos a Gandia i els vam portar al Mondúber, que és una muntanya de la Safor on hi havia un restaurant adient per passar el dia fora. D’aquella ocasió només m’ha quedat un record, i és que Marina va caure. Ventura, després del dinar, va eixir buscant algun lloc per tombar-se una mica, vaja, per fer migdiada. Mon pare sempre s’havia burlat d’ell dient que Ventura, quan dormia, «pareixia un barco». La qüestió era que ell va trobar una espècie de banc de pedra i es va adormir panxa amunt amb les mans a sobre. Com he dit, Marina va caure i em van enviar a buscar a Ventura. Vaig eixir, el vaig veure allà tombat i ben adormit i realment vaig veure un vaixell esbufegant i tot. El vaig despertar dient que Marina havia caigut i va saltar del seu improvisat llit per córrer a veure què havia passat. La caiguda no va ser important i tot va quedar en un ensurt.

Jo em vaig anar fent major, però encara jove vaig aparèixer no sé ni com en el que crec que es deia Assemblea d’Artistes i Intel·lectuals del País Valencià. No em pregunteu què feia jo allà, però és cert que sempre he anat ficant el nas, ara també, a tot arreu. Tampoc no em pregunteu per què podia votar les decisions, però sí que podia. El cas fou que Ventura va fer una proposta posada a votació a mà alçada. Jo devia considerar-la poc convincent i vaig votar en contra. Ell va mirar els qui déiem no i, segurament, estupefacte, va veure que la seua fillola era un d’aquells. Més tard, va venir a buscar-me i, amb un somriure mig sorneguer, em va dir: «I tu, votes en contra del teu padrí?». El somriure va anar seguit d’una abraçada i els dos vam riure. Això ho va contar a mon pare. Ell també va riure.

I heus aquí alguns records d’uns padrins que em van fer de padrins tota la vida i que sempre els guardaré en la memòria com quelcom entranyable per tota l’estima i la generositat.

Revista número 501. Abril 2024.