La revista degana en valencià

La recuperació de la transmissió lingüística intergeneracional del valencià: una necessitat de tot el poble valencià

«La paraula clau és ‘revernacularització’, és a dir, tornar a fer vernacle el valencià a les cases d’on no hauria d’haver eixit mai»

Joan Fuster es demanava reiteradament per què escriptors valencians com Blasco Ibáñez, Azorín o Gabriel Miró no van fer mai l’opció d’escriure en català. Hi va argumentar des de molts punts de vista, però mai no se li va ocórrer indagar en l’autèntica raó: que els seus pares els havien educat en castellà. De Blasco diuen els biògrafs que els pares eren aragonesos, i d’Azorín i Miró que els progenitors eren matrimonis mixtos de llengua. El pare d’Azorín i la mare de Miró eren de llengua castellana, mentre que els seus cònjuges eren valencianoparlants que van cedir davant els membres de l’altra llengua i els van pujar en castellà. De fet, per classe social, a aquests darrers els corresponia educar els seus fills en castellà. Qui més clarament ho expressa és Azorín:

«Mi casa –en Monóvar– era bilingüe. Hablábamos los señores, entre nosotros, en castellano, hablábamos a la servidumbre en valenciano. Mi padre nunca habló el valenciano; mi madre sabía bien el castellano…».

Sabia valencià de sentir-lo a la servidumbre monovera, però, com que no era la llengua de los señores, no podia ser una llengua prou digna per a merèixer la categoria de literària. Així de simple. Pel que fa a Gabriel Miró, havia nascut al si de la burgesia alacantina el 1879, una època en què, segons el filòleg Manuel Milà i Fontanals

«En Alicante la clase baja habla el valenciano mezclado de palabras castellanas, pocas en número: la media y la alta lo emplea en su trato con aquella y entre sí poco, cada día menos y así irá perdiéndolo pues a los niños se les hace hablar en familia en castellano.»

Com havia d’escriure Miró en la llengua de la classe baixa? Impensable! Però era aquest també el cas de Blasco Ibáñez, fill de pares aragonesos establits a València? A quin grup social pertanyia? Ens consta que son pare era un comerciant que havia prosperat en casar-se amb la que seria la mare del Blasco, filla d’una família acomodada. Per tant, la seua ubicació social era també la burgesia, que coneixia molt bé el nostre escriptor des de dins, com demostra en la seua obra Arroz y tartana. I què opinava del valencià? Ell no ens ho diu directament, però sí que deduïm quin devia ser el seu pensament en aquest aspecte a través d’aquest fragment del seu correligionari polític (d’Unión Republicana) Félix Azzati:

«nuestras familias populares creen que sus hijos son más inteligentes cuando mejor aciertan a expresarse en lengua castellana. (…) No es que nuestras familias prefieren el castellano por cursilería provinciana. (…) En Valencia, las clases sociales todas, desde los obreros a los aristócratas, creen que hablando valenciano no van a ninguna parte.»

Això predicava Azzati el 1916, quan la burgesia valenciana ja havia enllestit la seua castellanització interna i calia fer avançar el procés castellanitzador cap a les classes populars. Efectivament, des del segon terç del segle XIX, la classe dirigent valenciana havia iniciat la interrupció de la transmissió familiar del valencià, com ens ho dóna a conèixer el fill del principal poeta renaixencista valencià, Llorente Falcó, a les seues memòries (1943-48):

«La mayoría de los primeros y principales poetas renacentistas hablaban familiarmente el castellano (…) ni Llorente [Olivares] y Querol, ni Labaila, y Ferrer y Bigné, Pizcueta e Iranzo, que constituyeron el núcleo más destacado iniciador y que consolidaron el movimiento renacentista literario, hablaban el valenciano como lengua de hogar.»

I com podia preguntar-se Joan Fuster per la manca de conreu literari en català de Blasco, Azorín o Miró, si l’únic exemple que podrien haver tingut era el d’uns poetes que ni tan sols parlaven habitualment la llengua literària que conreaven…? Doncs bé, els nostres tres autors, amb aquest exemple tan poc alliçonador, van seguir l’única alternativa coherent dins el seu estatus social: escriure en la mateixa llengua que parlava la seua classe social. I després d’això, què? Doncs s’esdevé un enorme trasbals sociolingüístic que s’estén per tot el País Valencià seguint les consignes de líders d’opinió com el blasquista Azzati. El resultat a dia de hui de tot això ha estat una enorme sagnia de parlants que ens ha deixat amb un terç de la població com a usuària habitual del valencià: només un 31 % l’empra a casa (Generalitat Valenciana, 2015).

El repte per al valencianisme actual hauria de ser remuntar tota aquesta pèrdua. La paraula clau és revernacularització, és a dir, tornar a fer vernacle el valencià a les cases d’on no hauria d’haver eixit mai. Caldria, doncs, invertir el procés que es va iniciar al si de la burgesia valenciana durant el segle XIX. Però per això cal que una nova elit adopte (o readopte) el valencià en la seua comunicació interna i que mostre aquest comportament a la resta de la societat perquè li servisca d’exemple. El 2004, una enquesta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua apuntava que aquesta elit es podria trobar en un sector social de professionals que tenien el seu nucli fort en el món de l’educació, des del qual es podria encapçalar el moviment de reintroducció del valencià en família. De fet, es percebia la influència d’aquesta elit a escala global de tot el País Valencià amb un ús familiar del valencià envers les generacions més jóvens, que el rebien en un 39 %, mentre que les generacions intermèdies l’havien rebut en un 35 %. Així, «la generació dels néts» hauria recuperat pràcticament l’ús que feia entre si «la dels avis», que era d’un 40 %.

«Una llengua que és considerada pròpia només per una part de la societat, no té possibilitats de futur»

Emperò, aquestes dades de 2004 donaven una mitjana d’un 35 % d’ús familiar a casa, que es reduïa molt a les quatre majors ciutats valencianes (Alacant, Elx, València i Castelló) i, si el comparàvem amb el 31 % que hem vist per a 2015, s’hi endevina una tendència negativa que hauríem d’atribuir al llast que suposa el gran contingent valencià històric castellanitzat. Això no obstant, els tres darrers anys hem viscut un canvi polític al País Valencià, on ha tingut molt a veure l’elit referida. Certament, la desfeta patida pel contingent catalanoparlant entre el decenni dels anys 40 del segle XIX i el dels anys 80 del XX, i l’alentiment en la recuperació experimentat en els vint anys de governs autonòmics de dreta, no es pot superar en tres anys de govern procliu a l’ús del valencià. Però, la desfeta no es pot haver refet simplement perquè siga un lapse de temps menor, sinó perquè una part de la societat valenciana persevera en les actituds negatives envers el valencià que escamparen els ideòlegs de la burgesia valenciana en el seu dia i que hui constitueixen (encara) el canemàs programàtic de la dreta sociològica.

Dit d’una altra manera, i tornant a Joan Fuster: mentre la seua màxima «El País valencià serà d’esquerres o no serà» es mantinga vigent, la recuperació serà impossible. Perquè una llengua que és considerada pròpia només per una part de la societat, no té possibilitats de futur. L’altra part de la societat ha d’assumir-la també com a pròpia. És a dir, el valencià, o és de tots o acabarà sent de ningú; més concretament encara: o l’accepten els valencians que voten opcions de dreta o cada volta serà més minoritari. Ja sabem que el reconeixement de la unitat de llengua amb Catalunya i les Illes Balears es planteja com un obstacle per part d’aquesta dreta, però tots sabem –i ells també– que això és una excusa. L’autèntic impediment per a readmetre el valencià al seu sector social és que continuen percebent-lo com una llengua amb un estatus baix. I alguns, fins i tot, en sentir-se hereus d’aquells altres valencians decimonònics que encetaren l’abandó de la llengua perceben, d’una manera prou inconscient, que farien una traïció als seus avantpassats si tornaren a adoptar l’ús del valencià a les seues llars.

En conseqüència, la tasca més fructífera que podria fer el valencianisme a l’hora d’ara seria centrar-se en allò que realment importa: que el valencià deixe de ser (exclusivament) d’esquerres i que la nova elit que ha encapçalat la recuperació incorpore membres de totes les ideologies polítiques. Per a aconseguir açò la llengua hauria d’eixir del debat polític a partir del consens sobre un mínim comú acceptable per tots els actors polítics. La qüestió ara és trobar el grup mitjancer adequat entre els diversos sectors interessats. Podria trobar-se eixe grup al si de l’Església valenciana? Cal tenir en compte que aquesta institució és ben vista per la dreta i, al contrari que en èpoques passades de la nostra història, no rep el rebuig de l’esquerra, ans al contrari, hi ha membres d’aquesta ideologia que hi pertanyen. Potser aquesta mateixa revista, d’inspiració cristiana i amb una trajectòria d’anys consolidada en el redreçament del valencià, podria ser l’òrgan adequat?

 

Article publicat al mnº 438 (L’ús social de la llengua). Ací pots aconseguir un exemplar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top