Recuperar la història (també) en femení: l’aportació de Carmelina Sánchez-Cutillas a la premsa

28/10/2020

«M’agrada la Història. El que no m’agrada és la novel·la, i la poesia quan a penes [sic]»: corria l’any 1979 i, malgrat aquesta contundent resposta al periodista Ventura Melià en una entrevista, Carmelina Sánchez-Cutillas i Martínez (Madrid, 1927-València 2009) ja era una de les autores més populars entre les plomes valencianes gràcies a Matèria de Bretanya (1976). Molts anys enrere, fins i tot abans de fer circular els seus poemaris Un món rebel (1964) i Conjugació en primera persona (1969), el seu nom ja era conegut entre els cercles culturals valencianistes; aleshores, però, no se la relacionava només amb el món de la literatura de creació, sinó amb allò que actualment consideraríem divulgació científica, en el seu cas centrada en la història de la Corona d’Aragó i, més concretament, en personatges, fets i aspectes valencians. Entre 1955 i 1970, podem rastrejar uns setanta articles sobre aquesta temàtica a diversos mitjans de la premsa escrita; aquest conjunt de textos ens mostra una escriptora que domina notablement el registre adequat per a aquest tipus de columnes i que presenta una clara voluntat de resistència a les dinàmiques imperialistes que maldaven per esborrar de la memòria col·lectiva els referents propis.

Aquesta tasca de revertebració nacional a través de la recuperació del passat, també la van dur a terme alguns historiadors i intel·lectuals de l’època amb qui Sánchez-Cutillas va mantindre correspondència, com ara Ernest Martínez Ferrando o Joan Fuster. Ara bé, la seua tasca es caracteritza per un tret diferencial: l’esforç que dedica a donar visibilitat a un seguit de figures femenines, aleshores doblement minoritzades –per dones i per valencianes–, que es trobaven en un profund procés de substitució per algunes icones castellanes, degudament resignificades per les autoritats franquistes, com ara Isabel la Catòlica o Santa Teresa de Jesús.

Dins d’aquests paràmetres se situen els quatre articles que Sánchez-Cutillas va publicar a la revista mensual Sicània durant l’any 1959. Tres d’ells presenten una clara unitat temàtica al respecte i responen a la proposta de Nicolau Primitiu de fer «alguna semblanza femenina, el retrato y la historia de cualquier mujer del pasado que mi pluma había de sacar de entre el polvo del olvido» i que responen als títols «Divagaciones en torno a un verano cualquiera», «Dos princesas extranjeras enterradas en Valencia» i «Na Sibila de Forciá, cuarta esposa del Ceremonioso». El quart article, adreçat «A los cronistas del Reino. Paleografía y Diplomática», perseguia millorar l’efectivitat d’aquest col·lectiu, cabdal en l’estudi de la història valenciana durant el franquisme, i que Sánchez-Cutillas frequentava.

Val a dir que la publicació d’aquests treballs en castellà és imposada: recordem que Sicània defensava idees diametralment contràries a la doctrina franquista, com ara l’oposició al terme «Levante» on s’intentava dissoldre el País Valencià, la defensa de la llengua pròpia, també en la litúrgia catòlica, o la vindicació de les comarques per damunt de les províncies. La perversitat de la censura consistia a tolerar que un vint per cent dels continguts foren en català mentre limitava a un vint per cent espai publicitari de la revista, la qual cosa dificultava enormement la supervivència del projecte, que es va ofegar el 1960 amb només any i mig de vida. La continuació va ser la revista Valencia Cultural, que va sobreviure uns quatre anys, amb un precari equilibri entre el control de la censura i les reivindicacions valencianistes, i a la qual Carmelina Sánchez-Cutillas hi contribuirà amb quatre articles més.

La temàtica tractada serà, de nou, la història o la literatura de l’Edat Mitjana i el Renaixement; així, a «Carroça de Vilarragut, una inquietante mujer en la corte de Juan I de Aragón» (1961) recupera el perfil d’aquesta noble, una de les preferides d’aquest rei i inspiradora de dues obres dramàtiques valencianes: L’home enamorat i la fembra satisfeta i Regles d’amor i parlament d’un home e una fembra. Més tard publicarà «Quina dissort, car el bon rei Pere és mort…» (1961), una entusiasta ressenya sobre l’obra Pere el Catòlic i Simó de Monfort de Jordi Ventura, i també els articles «Literatura medieval actualitzada» (1961) i «Lope de Vega retrobat» (1961), sobre la intensa relació de l’escriptor els centres culturals de València i amb el valencià.

Però serà a partir de l’any 1962 quan Sánchez-Cutillas esdevindrà una de les signatures habituals de les pàgines del Suplemento Valencia, el setmanari cultural adjunt al diari Levante, on va publicar el bo i millor de la intel·lectualitat valenciana del moment camuflada, això sí, entre nombrosos textos adeptes del règim. Sánchez-Cutillas hi participarà amb una trentena d’articles de temàtica històrica valenciana en què, de nou, també s’inclouran algunes experiències i aportacions femenines al patrimoni comú, amb un clar objectiu de recuperació d’aquestes figures.

En la línia dels treballs publicats a Sicània i Valencia Cultural, els del Suplemento mantenen un cert to d’erudició, ja que, malgrat no obtenir cap títol universitari, Carmelina Sánchez-Cutillas tenia una vasta formació dins el camp de la medievalística en general i sobre la literatura catalana medieval en particular; tanmateix, presenten una gran capacitat d’acostar-se al gran públic: malgrat l’especificitat dels temes que tracta, l’escriptora arriba a trobar un estil i un llenguatge entenedors, sense abandonar el rigor dels treballs. A més, caldria remarcar que escriurà la majoria d’articles en català, costum que només abandonarà, intuïm que de manera obligada, en els dos darrers treballs apareguts al Suplemento.

La seua inquietud per conèixer i fer conèixer el passat propi tenint en compte les dones, la duu a esquitxar els seus textos de comentaris sobre les pràctiques culturals o els gustos literaris de les dames medievals; però també dedicarà articles sencers a dones individuals destacades i vinculades a les terres valencianes, potser en un intent de crear una genealogia femenina pròpia. Escriu de personatges històrics com Maria de Castella, l’esposa d’Alfons el Magnànim (1962), Isabel de Villena (1964) o les amants de Jaume I (1962). L’article «Remembrança del Tirant lo Blanch el 500 aniversari de la mort de Joanot Martorell» és representatiu en aquest sentit, ja que l’autora aprofita la celebració de l’efemèride per defensar que, gràcies a l’interès d’una dona, es va acabar d’escriure aquest clàssic:

podríem aplegar al moment que la noble senyora Isabel de Loriç, potser a l’entorn de l’any 1490, coneix el manuscrit del Tirant lo Blanch, l’obra inacabada de Mossén Joanot Martorell, i tal com va llegint-la comença a prendre consciència del nou caire galant que poden assolir a l’ensems la literatura i la dona, pregant tot seguit a Mossén Martí Joan de Galba la terminació del llibre. Siga qual siga el motiu que va moure a la noble dama valenciana, el seu nom ha restat per sempre al costat dels noms de Joanot Martorell, autor del Tirant, i de Martí Joan de Galba, continuador del llibre i encara m’arriscaria a dir que recopilador i unificador del text. Al colofó de l’edició príncep de València, que va acabar-se d’emprentar el dia 20 de novembre de 1490, consta com se li dóna fi a pregaries de dita senyora (1969).

D’altra banda, trobarem articles seus externs al Suplemento, com per exemple «El misteri de la Passió en els escriptors valencians de l’Edat Mitjana» (1963) o «Dues cobles nadalenques d’Arnau March» (1964), apareguts en unes pàgines especials dedicades a la Setmana Santa i al Nadal, respectivament. Els seus seran els únics textos en català que s’hi inclouran, una prova més del ferm compromís de l’autora amb la llengua; el mateix que la durà a fer una defensa pública del patrimoni valencià i del seu valor simbòlic amb l’article d’opinió «Per una nova descoberta del Puig», amb el qual vol aportar «la meua contribució en aquesta patriòtica campanya de reconstrucció del monestir». El text va aparèixer –i no és casual– el 25 d’abril de 1965, just el moment en què es gestava la importància del Puig pels aplecs anuals.

Finalment, contribuirà amb quatre textos a la revista Pensat i Fet i també la trobarem com a responsable de les seccions «Valencia histórica y monumental» i «Recorrido sentimental por las viejas calles de Valencia» de la revista Assumpta, el mitjà oficial de les dones d’Acción Católica editada pel Consell Diocesà de València. Una plataforma ben diferent de les que acabem de comentar, però que va aprofitar per publicar una trentena d’escrits sobre el patrimoni religiós valencià, com el Corpus, i, és clar, els referents femenins propis, com Isabel de Villena o Constança Miquel, mare de sant Vicent Ferrer.

Per acabar: aquestes aportacions a la premsa, a més d’una tasca impagable, són una magnífica prova de l’altíssim grau de coherència que Carmelina Sánchez-Cutillas, en tant que dona, escriptora i valenciana, va ser capaç de mantindre sota el franquisme.