Reeditat ‘El País Valencià’ de Vicent Ventura

Com bé saben els lectors de Saó, l’any 2024 es commemorava el centenari del naixement de Vicent Ventura. Amb motiu d’aquesta efemèride, la Universitat Jaume I de Castelló (UJI) ha reeditat El País Valencià, un antic llibre seu, com a «homenatge a un castellonenc fidel i memorable», tal com es diu en la pàgina final del llibre.

Aquest llibre es va publicar per primera vegada l’any 1978 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. En aquella edició, el llibre estava acompanyat per fotografies de Francesc Jarque, que en l’actual no s’han pogut reproduir totalment per motius tècnics, cosa que és una llàstima tant pel seu valor documental, ja que mostraven un territori que ja no existeix, com pel seu valor artístic, atés que Jarque feia un treball rigorós i intens al laboratori.

En la introducció, Vicent Ventura explica que la seua pretensió en escriure’l no era fer una guia, sinó una interpretació crítica del país, i es creu capacitat per a fer-ho perquè afirma que ell és «un dels escassíssims valencians que s’han recorregut el seu país d’una punta a l’altra, i fins i tot els seus voltants».

El llibre s’obre amb el capítol «“Bona gent” o com tota la gent?», on Ventura reflexiona sobre quina idea té d’ella mateixa la gent valenciana, que qualifica de problema complex, «perquè resulta que la història d’aquest país, que ‘ja anem fent’, és una mena de lluita per l’homogeneïtzació de les diferències». I enllaçant amb aquestes paraules, repassa en el capítol següent els diferents valencians que hi ha al país, on és molt interessant la seua visió de les comarques de parla castellana i el divers sentiment de pertinença de cadascuna d’elles al País Valencià, i també s’hi parla de la problemàtica identitària de la ciutat d’Alacant.

En un altre capítol parla dels immigrants que venen de Múrcia i Andalusia, atrets per l’auge del turisme i diverses indústries com el calcer, el tèxtil o la ceràmica. Això contrasta amb l’emigració crònica dels valencians a l’estranger, però els nostres emigrants són «gent més jove, més qualificada i més productiva que la que ve».

«Com som els valencians?» és un altre dels apartats, on ens presenta com un poble treballador, però sense «gran entusiasme pel treball»; es treballa per viure. Som un poble amic de les festes, «ens agrada viure i viure el millor possible», i si tenim una nota diferencial com a poble –que en el moment d’escriure el llibre anava esborrant-se– era un cert ruralisme.

El llibre dedica un ampli espai a l’agricultura, sobretot al problema de la taronja, que si bé en temps havia donat molts beneficis, començava a tenir problemes, i exposa que el sector necessitava una àmplia reestructuració. També hi ha espai per a altres cultius com l’arròs, la vinya o les hortalisses, la necessitat del cooperativisme o la falta d’aigua perquè els nostres rius són xicotets.

Un altre capítol està dedicat a la indústria i fa un repàs de les diverses teories sobre la manca d’una gran industrialització en el País Valencià d’aquell moment, i suggereix com a matèria d’estudi la manca d’una burgesia «digna de tal nom ha suposat una preponderància de comerciants lligats al món rural, per als quals ha estat impossible – començant per la impossibilitat del propòsit– de protagonitzar la industrialització».

El llibre compta amb un interessant pròleg de Francesc Pérez i Moragón, que fa un repàs extens a la seua biografia i fotografies de diverses èpoques de l’autor. Tot i els anys transcorreguts, val la pena llegir aquest llibre, perquè es veu molt clar el concepte de país que tenia l’autor. Un llibre en què es plantegen molts interrogants i que, en molts aspectes, algunes de les qüestions que s’aborden estan encara sense resoldre.

 

Revista Saó Núm.509, pàg.50. Gener 2025.