Reflexions des de Turballos

L’altre dia en l’acte de Balls en Valls celebrat a la Sala Rodona del Centre Industrial d’Alcoi, una idea molt original de l’escriptor alcoià Jordi Botella  i dintre de les activitats de l’Any Joan Valls, vaig tindre la satisfacció de saludar el Pare Vicent. Feia molt de temps que no ens vèiem. Sempre que hem coincidit en alguna activitat cultural o cívica, hem tingut ocasió de comentar la dèria que tots dos hem tingut aquests darrers anys en publicar articles al periòdic Ciudad d’Alcoi. Vicent, com van els articles? – hem deia només ens saludàvem. Però aquesta vegada no ha estat exactament així i m’ha dit tot content: “pren Vicent aquest llibre que he publicat”. Quina sorpresa i quin detall. I és que Vicent Micó ha aconseguit recollir els seus articles, publicats entre 1988 i 2014 en l’esmentat periòdic,  en un llibre, Reflexions des de Turballos, que ha editat Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Des que ens vàrem presentar per primera vegada, la nit que Amics de Joan Valls li atorgà el X Premi Joan Valls a la promoció del català, que he anat seguint-li les petjades en la seua columna del Ciudad, així com en les diverses activitats culturals i cíviques que ha organitzat o ha donat suport. Ara, quan he tingut l’oportunitat de llegir el seu llibre, recull de les seues reflexions, he acabat de copsar l’esperit, les il·lusions i els neguits d’aquest sacerdot de l’Olleria que l’any 1968 es va fer càrrec de la Parròquia de Santa Rosa d’Alcoi, però que a finals dels 70, i decebut per l’Església oficial que “llevat de petits grups ha perdut l’oremus. És a dir, han segrestat el Crist, i per això, com diu l’abat de Montserrat, ni viu l’Evangeli ni pot predicar-lo”, decidí fer un pas molt més enllà i, seguint l’exemple de Gandhi “que fundà el primer asram o comunitat, per intentar viure un projecte d’autosuficiència”, portar a terme una experiència semblant al poble de Turballos. I des d’aquest petit llogaret de Muro, Vicent Micó ha anat bastint  un projecte d’autosuficiència tenint com a referent aquesta filosofia de vida gandihana, segons la qual “en la mesura que som autosuficients som lliures.”

Però Micó no se n’anà a Turballos per allunyar-se de la societat. Marxà a aquest llogaret per bastir una comunitat i cercar el veritable missatge de Jesús, organitzant jornades de reflexió, cursets d’agricultura ecològica, la Marxa pel la Pau i la No-Violència, donant suport a la Plataforma 0,7 , Alcoi per la Pau, al Moviment d’Objecció de Consciència, etcètera. Els seues referents, entre altres, són Joan de la Creu, Teresa de Jesús, Gandhi i Leonardo Boff,  quatre exemples que no es cansa de citar en els seues escrit al periòdic. Des d’aquesta columna, des d’aquest altaveu (la seua particular trona) Vicent Micó  a més d’explicar-nos aquesta filosofia de vida que porta endavant amb el grup que lidera, no té pèls a la llengua en denunciar i aportar reflexions sobre la societat i el món en què vivim: “tenim una manca de valors humans en la nostra societat, que obertament ha optat pels diners. Millor dit, el diner és el Déu d’avui […] perquè l’amor al diner és l’arrel de tots els mals”. I per cercar els autèntic valors i fugir d’aquest mal tant generalitat de la societat capitalista, la comunitat de Turballos “viu en la recerca d’una societat alternativa, una forma de vida més natural i humana”. Vicent Micó ens diu que “intente -i m’hi esforce- ser ecològic, no pas ecologista”, i es lamenta que “hagem perdut la capacitat d’extasiar-nos davant de tota criatura vivent: un arbre, un animal, un pardalet, una formiga […]i tantes criatures pletòriques de vida que ens acompanyen en el pelegrinatge cap al paradís, que tenim ara i ací, a dins i a fora de nosaltres”. I per això Micó critica les corregudes de bous “no es correcte tindre com a festa un esdeveniment sàdic, ja que s’hi maten bous i de vegades fins i tot hi mor qui toreja”; la cacera com a esport “avui ja no hi ha caçadors, sinó, perdoneu-me, però ho crec, matadors”; la destrossa del territori: “el negoci no té entranyes, ni li importa l’ecologia, ni l’embelliment del nostre territori […]tothom sap que la costa l’han destrossada precisament per haver-hi potenciat el turisme”

A més a més de reivindicar l’harmonia que les persones hem de tindre amb el nostre medi natural, també és un ferm defensor de l’arrelament al medi des d’altres punts de vista, social, cultural, lingüístic… Per això no entén que l’Església valenciana no faça cas al Concili Vaticà Segon que insistia que “la litúrgia catòlica es fera en la llengua del poble”. Ell en canvi ho té molt clar:  “jo fa uns cinquanta anys que tota la litúrgia que faig (missa, casaments, etcètera) dins dels Països Catalans és en la llengua del poble senzill, humil…en el català del nostre país”. Així, i pel que respecta als trets d’identitat dels valencians, ha participat en les tertúlies literàries de la Societat Coral El Micalet,  col·laborador i seguidor de les idees cristianes que es difonen des de la revista SAÓ, i mai se n’ha amagat d’expressar públicament el què pensa. Criticant els polítics neoliberals que “defensen el pensament únic”, els de “l’Estat espanyol que exploten hipòcritament el terme iguales: Todos somos iguales según la Constitución”, aquells de la Generalitat Valenciana “que defensen el valencià parlant el castellà. Irònicament em deia un amic: No l’usen perquè no es gaste”, o aquells altres que per “vanitat construeixen monuments faraònics com Terra Mítica, l’Oceanogràfic, el Palau de les Arts i les Ciències, i aquella creu d’uns quaranta metres d’alçària per rebre al papa Benet XVI” ; i amb els polítics comarcals que clarament no s’han posicionat en contra de l’autovia Muro-Villena, del tancament de la TV3, de la utilització ambigua del terme Comunitat Valenciana, del projecte de construcció d’un hotel a la Font Roja, del projecte d’industrialització de La Canal….

Ja els agradaria als cristians de veritat, però també als que no ho som però que tenim un gran respecte per totes les creences religioses, tindre sacerdots com el Pare Vicent. Capellans compromesos amb el veritable missatge de Jesús, crítics amb els poders corruptes i explotadors, amb els polítics que van a missa i d’amagat roben al poble, amb “una Església muntada en l’euro”. El Pare Vicent, amb els cent vint-i-nou articles que es recullen en aquest llibre, ha donat la seua opinió sobre multitud de temes: la diglòssia, el divorci, l’apostasia, la virginitat, el Nou d’Octubre, la parella, la independència, les votacions, carnestoltes…..i sempre des d’una visió d’un cristià compromés, però també d’un valencià arrelat la seua terra i la seua gent, orgullós de parlar i de predicar la litúrgia en la llengua del poble. Vicent Micó, des de l’experiència de Turballos, ens ofereix un camí, una altra manera de viure, el seu particular paradís. I no està en contra, perquè sí, dels canvis que experimenta la nostra societat, doncs “el qui avui no accepta el canvi, la novetat, demà no tindrà més remei que assumir-lo”. I les seues crítiques mai són gratuïtes, doncs com ell mateix diu “la postura de denúncia no és vàlida si no es presenta una alternativa”.

Us convide a llegir aquestes Reflexions des de Turballos, hi trobareu les alternatives d’aquest mossèn que no para en torreta, doncs com diu un amic d’ell “quan el dimoni faça vacances, nosaltres també”. Gràcies Vicent i Pilar per la vostra amistat, per aquestes reflexions on tots hem aprés tant. Personalment em quede amb aquests cinc consells: “cal no perdre mai el bon humor, no sentir-se mai important, practicar la humilitat, ser sempre positiu i sempre tindre entre mans una tasca”.