Reflexions i conspiracions valencianes

13/07/2020

el Repunt 38

Avui estic conspirador en el tema de la llengua malgrat que arribe a casa un poc calent d’orella, així que explicaré el que m’ha passat i algunes reflexions que he fet, que en part ja he difós pel facebook, però que ací ampliaré. Comentava amb uns amics de bar que una jove xinesa del nostre poble (Silla), havia obtingut la màxima nota de valencià a l’institut i també notes altíssimes de les altres assignatures, de manera que superarà l’accés a la Universitat amb escreix i podrà elegir una carrera d’alta tecnologia o d’investigació, que és el que vol. La família, que té un bar, ja el batejà com La Llimera, en homenatge a l’immens llimoner del corral que han mantingut, convertit en una agradable i fresca terrassa.

El tema de la nota de valencià ha provocat un poc de discussió i els meus contertulians s’han debatut entre l’admiració i la incredulitat. Una xineta no pot saber més valencià que una valencianeta d’ací, això no pot ser, deia el més vehement. Doncs la xineta té un 10 de nota, la màxima, li he dit jo, per a vergonya nostra o per a alegrar-nos, segons ho mires. La majoria de nosaltres hem coincidit a elogiar la xineta i a lamentar la poca “valencianitat” de moltes famílies indígenes, cosa que s’observa pel carrer veient molts jovenets i jovenetes parlant en castellà.

Ni el moment ni el lloc (esmorzant en un bar de la plaça) eren els millors per a parlar de coses tan serioses, però així i tot he pogut fer alguna reflexió en veu alta. Els he recordat el que diu la Constitució sobre les llengües altres que el castellà, que s’han de protegir i fomentar, com una obligació d’estat; també l’Estatut d’Autonomia i les lleis que se n’han derivat, defineixen el valencià com la nostra llengua pròpia i al castellà li assigna un paper subsidiari, com a llengua de l’estat que és i prou. Tota la sèrie de lleis, d’obligacions, de cara a l’ensenyament i al foment de l’ús del valencià, la normalització toponímica, la llengua de l’administració, la llengua en l’ensenyament, etc. s’ha fet amb aquesta finalitat. Jesús subratlla que hi ha conselleres que sempre parlen en castellà. Vicent, que és de la meua corda, recorda que Canyissars sempre parla i fa la missa en castellà; perquè és xurro, diu Sònia, que s’ha afegit a la conversa; ja li deien el xurret al seminari, diu Paco que hi estudiava per a ser capellà i el coneix, i afegeix que si amb més de 70 anys encara no ha après valencià és perquè l’Esperit Sant no se’n fia i no li ha donat el carisma pentecostal. Aquest tema es resoldrà aviat, els dic jo, que tinc bons informadors i espies a la cúria, si el Vaticà nomena un bisbe de la terreta, que sí que tinga el carisma que li manca al cardenal, ja que estan a punt de retirar-lo de la circulació.

Els mitjans de comunicació ens ocupen una estona i tot i reconeixent que Àpunt fa un ús majoritari del valencià, lamentem que el nivell siga fluix, llevat d’algunes coses; podria millorar, doncs. Altra cosa és el paper imprès o digital. Tots han rebut el meu facebook en què felicite que Levante torne a publicar les pàgines de Panorama en valencià, i articles, cartes al director, pàgines agràries, d’ensenyament, d’ONG… Malgrat que surt el maximalista de bona fe que voldria que tot el periòdic fora en valencià, s’imposa el criteri que l’actitud del Levante és molt d’agrair.

Aprofite per a recordar-los que hi ha altres publicacions en valencià, com la revista SAÓ, que és la degana de les publicacions valencianes en la nostra llengua i que tots saben com accedir-hi gratuïtament (google: revista saó) i com subscriure’s a l’edició en paper. A tot arreu del país hi ha un total de 59 mitjans, segons informa l’AMIC (associació de mitjans d’informació i comunicació), dels quals són digitals 33 i impresos 26. Aquests mitjans cobreixen tot el territori i l’associació hauria de fer més pública la relació de capçaleres, que moltíssima gent ignora. Els pose un exemple preguntant-li a Vicent, que és d’Albaida i viu a Silla de fa 20 anys, si coneix algunes de les següents publicacions digitals del seu poble o comarca: loclar.com; periodicontinyent.com; tvdigitalontinyent.com; gentdelescomarques.com. També en edició en paper: El Periódic d’Ontinyent. No en coneix cap. Doncs, igual que li passa a Vicent, passa a tot arreu del País, que molts desconeixen les publicacions locals o comarcals, destacant les de la Ribera, del nord de Castelló, de la Marina, de l’Horta, de l’Alcoià, etc. Emili, que té segona residència a Dénia, pregunta si coneixem alguna publicació comarcal o local en valencià i li dic que recorde Canfali i lamarinaplaza. També hi ha periòdics generalistes, a més de Saó, com nosaltreslaveu.com; una publicació científica, aulacodi.cat; una esportiva del València CF. blanquinegres.com; i una de música i espectacles, tresdeu.com.

Dic que tenim totes aquestes publicacions, que fan un treball digne i generós per la normalització del valencià i que haurien de tindre el suport econòmic de l’administració. A excepció d’unes poques capçaleres, que reben exígües subvencions, la majoria no reben ni un cèntim. Estem tots d’acord que perquè les publicacions es mantinguen han de tenir lectors que les compren, publicitat i subvencions de l’administració, que té l’obligació constitucional de defensar i mantenir totes les llengües de l’estat, altres que el castellà. L’administració indígena també té l’obligació estatutària de defensar la llengua pròpia dels valencians.

Com sempre, hi ha un valencià que desentona, en defensa del castellà i dels qui no parlen valencià i per tant, defensa que s’ha de fer tot en bilingüe o en castellà, perquè ho entenguen tots. La lamentable intervenció de Rafel provoca la protesta de tots els col·legues, inclòs Manolo, que és madrileny i de Ginés, que és murcià. Els valencians no som els qui ens hem d’adaptar als castellans, sinó ells a nosaltres; som a casa nostra i només faltaria, diu Empar i si els xurros no són molt burros, poden fer com la xineta, aprendre’n, perquè ja saben que és possible. A mi no se m’ocorre anar a un bar de Conca, o de Madrid i exigir que em parlen en valencià, acaba Empar.

La part més important de tot el que hem parlat és que estem d’acord que l’administració ha d’ajudar la premsa en valencià, en compliment de l’obligació que tenen de protegir la llengua i de normalitzar el seu ús. I com a cosa molt pràctica, els il·lustres esmorzadors de la plaça fem quatre recomanacions: la primera, que l’associació AMIC difonga al màxim les adreces dels periòdics locals i comarcals; la segona, que recomanem (hauríem de dir exigim, però ací encara no estem acostumats a parlar d’exigir res als polítics, sinó a suplicar-los, perquè així és de fluixa la nostra democràcia), recomanem, doncs, que a la Generalitat miren d’augmentar les subvencions; tercera, que animem els qui porten avant aquestes publicacions a no defallir i a millorar-les en allò que puguen; finalment, als veïns, estiuejants i visitants de les nostres comarques i pobles, els animem a fer-ne ús d’aquests mitjans.

Escrivint açò pense que els valencians ens posem d’acord fent teories, però que on fallem és després, en la pràctica. Ja ho digué una mala peça espanyola, el duc d’Olivares, que era qui duia els assumptes de govern, mentre el rei Felip IV se n’anava de cacera o de dones: “tenemos a los valencianos por más muelles que los catalanes o portugueses”. Aquell paio ens va definir molt bé, fa tres cents-anys, i res no ha canviat. Fa uns 50 anys, l’il·lustre don Martí Domínguez, en una conferència que donà al Consell Agrari d’aleshores, ens definí als valencians com a “ties Amparitos, arronsant-nos i ventant-nos, sense fer res”, es referia a la feblesa de les nostres reclamacions davant l’estat. A ell l’havien expulsat de Las Províncias per haver reclamat al govern de Madrid més ajudes per al camp i per a eixir de la crisi de la riuada del 57.