Tens 0 productes a la teua cistella
A ningú escapa que una de les reclamacions històriques del valencianisme polític ha estat la reforma de l’Estatut d’Autonomia, i més concretament dintre d’aquesta acció, modificar una llei electoral valenciana que fins ara ha estat tan injusta com antidemocrática. L’eterna barrera del 5% fou convenientment pactada fa 35 anys per la UCD i el PSPV en el fragor de la Batalla de València; i la la radicalitat espanyolista i blavera d’un sector de la dreta local arrenglerada amb el partit de Suárez i un PSOE estatal on el propi Alfonso Guerra feu ben palés que no permetria de cap de les maneres otro caso como el catalán, aconseguiren imposar la seva voluntat sense massa impediments. L’objectiu fonamental d’aquell primigeni Estatut passava per assegurar-se l’alternança de poder i barrar el pas a l’entrada de forces nacionalistes a Les Corts o, si més no, de partits de nova creació amb un suport moderat.
Si donem una ullada al Nord, ens adonarem que la pròpia ERC es movia en percentatges que a penes oscil·laven entre el 3,4% i el 3,7% als anys 80; que els totpoderosos i mediàtics Ciutadans d’un Rivera convenientment finançat que havia omplert els carrers de tanques publicitàries amb el cul a l’aire, es varen donar a conéixer ara fa una dècada amb a penes un esquifit 3% -aproximadament 80.000 vots-, o que el creixent i dinàmic moviment de la CUP tampoc hagués tingut ocasió d’irrompre el 2012 en el panorama polític català amb les condicions que tenim al País Valencià.
Una fita destacable en estes quatre dècades de democràcia és produí a la contesa nacional de l’any 2003, quan amb la llei electoral vigent, la voluntat de més de 200.000 valencianes i valencians va quedar fora de Les Corts Valencianes, ja que si la tanca hagués estat del 3% el Bloc Nacionalista Valencià haguera ja fet aparició a l’hemicicle amb el seu 4,77% i 4 diputats (també el 1999 amb el 4,60%), i la pròpia Unió Valenciana hauria tret 2. I no solament dues noves forces hagueren fet el parlament més plural, sinó que el propi Partit Popular no hauria obtingut eixe mateix any la majoria absoluta.
El 2006 Les Corts Valencianes treballaren en una reforma de l’Estatut que continuava mantenint el llindar del 5% però que obria les portes a que, amb una majoria qualificada –és a dir, el vot favorable de dos terços dels parlamentaris, o 66 dels 99 diputats- es pogués esmenar la llei electoral, i deu anys més tard, per a incredulitat d’un Partit Popular que s’imaginava etern, ens trobem amb un arc parlamentari on el PP suma 31 escons i la resta de forces 67, amb l’afegit d’una diputada no adscrita expulsada de Podem. Un fet a destacar en comparació a allò que ha significat la política valenciana les darreres dècades, és que 45 d’aquestos 67 escons pertanyen a forces relativament noves que atorguen a l’hemicicle valencià una pluralitat que no havíem vist mai reprsentada per un munt de veus i de matisos ideològics d’allò més divers i heterogeni.
I heus ací que apropant-nos a la meitat de la legislatura que començà el maig del 2015, caldria que Les Corts, mitjançant les tasques encomanades a la “Comissió especial d’estudi sobre la possibilitat d’una àmplia reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana” -poca broma amb el nom-, donaren un impuls tangible als treballs que tenen encomanats, car tots els partits llevat del PP havien proposat en els seus programes eliminar la feixuga, injusta i poc democràtica barrera del 5%. Més enllà de qualsevol valoració, dels interessos estrictament partidistes o de les oscil·lacions en els percentatges de creixement o decreixement, s’hi troba la lleialtat amb els votants i la possibilitat per una vegada en la vida d’aprofundir en la qualitat de la democràcia d’aquest xicotet país nostre, perquè si d’ací a la contesa electoral del 2019 no s’hi articulen els necessaris canvis en el nostre Estatut –més sostre competencial, concert econòmic, comarcalització…- i molt especialment en l’abaixada de la barrera electoral al 3%, la decepció entre l’electorat afí al valencianisme esdevindrà considerable i el fracàs, per inacció, difícil de justificar.
