Tens 0 productes a la teua cistella
19/10/2020
Una de les principals mesures que va adoptar el govern de Mariano Rajoy per fer front a la crisi de 2008 va ser la reforma laboral de 2012. Aquesta actuació va reduir sensiblement el cost dels acomiadaments, va reforçar la negociació a nivell dʼempresa enfront dels convenis col·lectius d’àmbit superior, va afavorir la reducció dels salaris i va afeblir la posició negociadora dels treballadors i els seus representants sindicals enfront dels empresaris.
Aquesta reforma ha pogut ajudar a lʼeixida de la crisi en la mesura que ha propiciat un important transvasament de renda des dels treballadors (salaris) cap als empresaris (beneficis empresarials). Ara bé, aquest relat reflecteix una perspectiva estàtica i de curt termini de la qüestió que no permet veure què és el que realment es ventila en la discussió entorn de la reforma laboral: quin ha de ser el pilar fonamental dels beneficis empresarials i quina estructura productiva volem?
La reforma laboral ha alterat de manera radical els incentius empresarials a la inversió i a la innovació, perquè ha oferit a moltes empreses la possibilitat de competir o, almenys, de mantenir-se en el mercat ajornant inversions en tecnologia, en coneixement, en organització i en internacionalització necessàries per tal d’augmentar la productivitat i el valor afegit dels productes. Tenim un reduït nivell de productivitat que es tradueix en un escàs valor afegit de molts productes i serveis, la qual cosa no permet augmentar simultàniament els salaris (dels quals depén la millora del nivell de vida de la major part de la població) i els beneficis empresarials (dels quals depén a llarg termini la inversió). En moltes empreses espanyoles, per tal que els empresaris obtinguen un benefici raonable, els salaris i/o les condicions de treball dels seus assalariats no poden ser raonables.
Els anuncis recents per part del govern dʼEspanya en favor de la derogació o, si més no, dʼun canvi en profunditat dʼalguns aspectes de la reforma laboral, han provocat immediatament la sortida en tromba de lʼelit empresarial espanyola, que ha considerat que aquest no era el moment dʼescometre aquests canvis. Al meu entendre, aquesta situació reflecteix un fracàs col·lectiu perquè apuntala un sistema productiu que genera una elevada precarietat laboral i nivells insostenibles de desigualtat i de pobresa.
El canvi en la reforma laboral ha de venir acompanyat dʼun canvi en profunditat de la política econòmica orientada a la modernització de lʼaparell productiu per la via de la generació dʼestímuls a la innovació i a la internacionalització empresarial, la qual cosa també requereix escometre amb serietat la pròpia feblesa estructural (grandària, etc.) de moltes empreses espanyoles. Sense tancar (bloquejar) la via competitiva socialment regressiva que consolida la reforma laboral de 2012, serà molt difícil escometre la modernització de lʼestructura productiva que necessita lʼeconomia espanyola i que la crisi de la CIVID-19 està evidenciant amb tota la cruesa.
