Refugi

06/10/2022

Peu de foto: Refugi de la Guerra Civil al carrer dels Serrans, amb la bella i característica tipografia que els identificava.

De sobte, la ciutat es tanca com un puny, per a protegir-se d’un atac inesperat i cruent. La vida normal s’atura, amb una violència insospitada, i els carrers, abans plens de vida comercial i civil, s’omplin de barricades i altres elements defensius. Qui pot, fuig. Qui no se’n pot anar, s’amaga a casa o en refugis més o menys improvisats. Les guerres solen covar-se a poc a poc i la seua imminència té, sovint, una textura tangible i dolorosa. Tanmateix, el dia a dia, el batec quotidià de la ciutat, es manté fins a l’últim moment: fins que l’enemic traspassa la frontera o dispara el primer projectil. Llavors, allò que era una possibilitat indesitjable, esdevé un imperatiu que tot ho trasbalsa i ho canvia en molt poc de temps.

A casa conservem algunes fotografies familiars de la primera part de 1936. Són fotografies innocents, que ens parlen d’un temps abruptament trencat al cap de pocs mesos. Potser darrere dels somriures hi ha un punt d’inquietud: qualsevol persona intel·ligent sabia, en aquella primavera prèvia al colp d’estat, que un escenari així era possible. I, tanmateix, la major part de la població confiava a última hora s’evitaria la contesa.

Et la guerre arriva, com canta Jacques Brel, i amb ella els bombardeigs a la població civil. En terres valencianes és ben coneguda la massacre del Mercat Central d’Alacant, com també els assaigs sanguinaris de l’aviació nazi sobre unes quantes poblacions de l’Alt Maestrat i els Ports, evocades més tard en els versos de Carles Salvador («Benassal dels meus amors / qui t’ha vist i qui te veu»). A mesura que els combats s’allargaven, s’imposà una nova rutina bèl·lica i va donar temps a construir refugis antiaeris, una part dels quals es poden visitar a hores d’ara (com a Alacant mateix, però també a Alcoi o a València). Sé que una part dels meus avantpassats van escoltar les alarmes. Sé que la meua iaia, que vivia a la Malva-rosa, corria a la mar, mentre son pare buscava un barret per a cobrir-se el cap, no fora cas que al final es morira d’un refredat en lloc d’una bomba. Em pregunte què devien sentir, quina por, quina ràbia, quina fatiga.

Restituir els refugis que es conserven, dignificar-los i fer-los accessibles és una manera de preservar la memòria d’aquella experiència col·lectiva tantes vegades repetida des d’aleshores, en tants llocs del món. Una memòria que ens parla també de l’anhel constant de bellesa que traspua en totes les accions humanes, com demostra la meravellosa tipografia que identificava els refugis a València. Ara que les sirenes trenquen el cel d’Ucraïna, mentre el món hi mira de reüll –desorientat com sempre davant de la guerra–, seria bo recordar que no fa tants anys vam viure una situació semblant. La memòria històrica és una crida a l’empatia i a la reflexió davant de la tendència inevitable al conflicte. Ja ho sabem prou bé, que no evitarà les guerres del futur, però potser ens farà més sensibles a les seues conseqüències i, de camí, sí que n’aturarem alguna.