La revista degana en valencià

Refugis de la guerra

10/03/2021

Els refugis de la guerra encetada en 1936 eren el resultat d’una situació de gran perill per la població civil de la ciutat, els colpistes aviat van gaudir d’una superioritat incontestable en allò que fa referència a l’aviació, ja que des de Mallorca podien fer incursions els avions italians i llançar les bombes al Cap i Casal. Des de la tardor de l’any citat, es plantejà la qüestió de la defensa ciutadana, llavors la Junta de Defensa va encetar la construcció de refugis; al final del conflicte a València, a primers de 1939, es calcula que hi havia uns 170 o més refugis, amb una capacitat per a 40.000 persones. Els arquitectes municipals van signar els projectes i els sindicats obrers organitzaren la construcció.

Visitar aquestes construccions, les poques que hi són visitables, ens apropa a aquella realitat: 925 morts per les bombes, 442 bombardeigs, 2831 ferits, i 930 edificis destruïts. Un contenciós que no es deu repetir si mantenim la memòria, per això cal promoure visites als refugis que a tot el país s’han anat recuperant, una memòria que ens mostra com els nostres els pares o avis van patir un conflicte bèl·lic, que, com tota guerra no té explicació racional, i que comportà sofriment amb irreparables pèrdues, a més a més la posterior dictadura i repressió.

Pel motiu ja dit resulta satisfactori veure que s’ha trencat el silenci, i que podem conèixer una part d’aquella realitat ara. També la visita que hi he fet m’ha produït satisfacció personal, puix, en aquests moments de la vida, necessitem tindre resultats, quelcom pràctic i útil, després de passar per feines i projectes diversos; en aquest cas, la situació de silenci entorn dels refugis fou trencat amb els informes del Consell Valencià de Cultura, de 23 de juliol de 2007 i 27 de juny de 2011, els quals dissortadament no donaren resultats immediats, puix estàvem sota l’absolutisme de la dreta. Als esmentats documents del CVC, que es traslladarien al Govern Valencià, Ajuntament de València, Diputació Provincial i a la Federació de Municipis i Províncies, es feien unes peticions finals: que els refugis existents es declararen béns de rellevància local, que aquells que ho permeten es rehabilitaren amb un ús públic, cultural, educatiu, i cívic. Llavors per la meua modesta participació en aquells informes diguem-ne em trobe útil.

Des del darrer informe emés, ha passat una dècada i ara les coses per sort han canviat, puix des del 2015 s’està recuperant memòria, una memòria per la concòrdia, fomentant el rebuig a la guerra, i divulgant uns esdeveniments que succeïren a la nostra terra. Doncs, doble satisfacció.