Regals i polítiques medievals

Ja fa temps que ens hem acostumat a veure als mitjans de comunicació notícies referides a trames de corrupció política que es descobreixen i que arriben als jutjats. Recorde, a més, que en un temps no deixaven d’aparéixer notícies sobre les pràctiques gens ortodoxes dels regals que els uns feien als altres per tal d’aconseguir favors, especialment, de caire econòmic. Ara sembla que la cosa va més de comissions: i no deixen de ser regals perquè, amb pràcticament no res, el personal s’embutxaca bones quantitats: un parell de telefonades, uns contactes al nivell més alt, i tots contents. Tret dels contribuents, és clar.

Això, a l’Edat Mitjana, es practicava de manera més o menys institucionalitzada, tal com es pot veure, per exemple, en un document del 1407 que fa alguns anys varen rescatar Francisco Roca Traver i Ramón Ferrer Navarro, al segon volum de la seua Historia de la cultura valenciana (1401-1499) (València, 2004).

El text que s’hi transcriu és molt breu, però suficient per a donar-nos indicis ben clars sobre com anava la cosa: «lo molt noble e reverent pare en Christ don Pero de Luna, per la gràcia de Déu arquebisbe de Toledo, nebot del Sant Pare» –és a dir, de Benet XIII, el papa de Peníscola– venia «de la cort de Roma» i «era novellament entrat en aquesta ciutat, per tenir camí en Castella –al rey de la qual era canceller major–, e a la seu de Toledo, per pendre posessió de l’arquebisbat, del qual era estat novellament provehit». Aquell fet semblava una ocasió que no calia deixar perdre, i el consell de la ciutat de València pensà en quina manera tenia per afalagar aquell dignatari eclesiàstic que, en breu, se suposava que jugaria un paper destacat en la política del regne veí i que, a més, era nebot d’un papa de la Corona d’Aragó. I va prendre algunes decisions per fer-ho. El document, en aquest sentit, és ben explícit i fa veure la valoració que tenien els membres del consell municipal del novament nomenat canceller: «per ço com era gran hom en la cort del rei de Castella» i, afegeix que «poria molt voler a aquesta ciutat –València– e favorejar-la en sos feyts bonament e rahonable, de què·s poria seguir honor e profit a la ciutat dessús dita». I acaben dient que, per tot això, el consell ciutadà «provehí que al dit senyor arquebisbe fos fet bon acolliment e servey e do d’una bella copa e do d’un bell pecher d’argent daurat e de confits».

Més enllà de les coses regalades –pagar l’estada de l’arquebisbe i del seu seguici, segurament– i l’obsequi d’una copa i d’un pitxer d’argent, a més d’uns «confits» –que, al remat, devien ser poca cosa, per a una ciutat com València–, convé destacar com els regidors de la ciutat entenen que allò redundarà en favors que seran per «honor e profit a la ciutat» i, a més, que seran procurats «bonament e rahonable».

L’economia del regal medieval, vista des de la nostra òptica, sembla fins i tot ser més elegant que segons quins regalets fets a polítics dels nostres temps i segons quines comissions –especialment aquelles que no podem qualificar com fetes «bonament e raonable». Són dolentes per a la cosa pública i gens raonables: són un robatori evident.

Revista número 501. Abril 2024.