Regne de València

Bona part de la meua infantesa i joventut la vaig passar mirant per una finestra que donava a l’avinguda del Regne de València. Aleshores, es deia Antic Regne de València. I, en un temps que no recorde, li deien José Antonio. Jo vivia al tram final de l’avinguda, que en retenia el nom però no l’aspecte característic: passat Peris i Valero, desapareixia l’illa central amb la doble filera de palmeres. En el seu lloc hi havia una curiosa disposició de voreres, passos de vianants i illetes, al mig de les quals destacava un arbre vell i enorme que seguia descompassat el pas de les estacions: vestigi com era de l’horta, potser se sabia ja fora del temps. Pel seu voltant circulaven, pesats i plens de pols i de fum, els camions que anaven cap a Barcelona. A final del segle passat, van arrancar l’arbre i van reurbanitzar aquell tram d’avinguda: van construir el passeig central, van plantar les palmeres i van obrir el pont del Regne, conegut popularment com «pont de les Gàrgoles».

Ara, Regne de València torna a ser el centre de totes les mirades. El motiu, en aquesta ocasió, és ben diferent. La polèmica, indestriable de l’ambient preelectoral, es troba en la reorganització del trànsit: un nou carril bici recorre l’avinguda pel costat dret (mirant cap a la Gran Via), de manera que cotxes, taxis i autobusos han de compartir l’únic carril restant. Segons afirmen els detractors del projecte, la mesura és –i serà– una font d’embussos i problemes. Com que no sé res d’enginyeria, m’estalviaré opinions concretes sobre la intervenció, però he de confessar que no em sembla, ara com ara, la més afortunada. Així i tot, l’esperit de fons és incontestable: en una ciutat encara no massa gran, totalment plana i amb bon oratge com València, seria suïcida no apostar per la bicicleta, anar a peu i el transport públic com a alternatives al vehicle privat.

Per això, com és que aquest carril bici, més enllà dels problemes particulars que pot presentar, s’ha convertit en una metonímia contra la política de mobilitat de l’Ajuntament dirigit per Joan Ribó? Per què bona part de la premsa de la ciutat i de l’oposició s’hi han acarnissat d’aquesta manera? Hi ha més barris on s’han dut a terme intervencions semblants i tanmateix… Tanmateix, hi ha poques avingudes tan simbòliques com aquesta. Regne de València, des de la seua mateixa denominació, concentra bona part de les tensions del cap i casal. Naix des de la ciutat antiga, com una diagonal que havia d’articular l’eixample nobiliari, que esdevé cada vegada més popular a mesura que ens acostem al riu, sobretot per la vorera que dona a Russafa. Regne de València projecta la ciutat burgesa i, alhora, l’arrossega cap a les seues contradiccions. Montolivet, obrer i multicultural, l’espera al final del recorregut, com un bany de realitat contraposat amb el deliri de la Ciutat de les Ciències i de la impersonalitat acomodada dels nous barris que han crescut camí de la mar.

Ai, les bicis, si només foren les bicis!