L’artista digital eivissenc signa la direcció d’art del nou videoclip de Bala Bengala. Una reinterpretació visual i musical del clàssic de 1971 que viatja 55 anys cap al demà per a recordar el nostre mar des d’un món postapocalíptic.
Sabeu d’aquestes cançons que ja no pertanyen només als seus autors, sinó que formen part indissociable de la nostra memòria col·lectiva i de la nostra manera d’entendre el món? Una d’aquestes cançons és «Mediterráneo», aquell cèlebre àlbum que Joan Manuel Serrat va publicar l’any 1971. Ara, 55 anys després de la seua publicació, una nova generació d’artistes s’ha unit per a agafar aquest llegat, sacsar-lo i mirar-lo des d’una distància completament inexplorada: la d’un futur que encara no existeix.
El director d’art i artista digital eivissenc Juanjo Riera (Eivissa, 1997) és el cervell visual darrere d’aquesta nova proposta. Riera ha firmat el concepte i la direcció d’art del videoclip de la versió que el duo madrileny Bala Bengala —format per Ana Loig i Rafa Gil— ha gravat d’aquest clàssic, en una col·laboració especial amb Luichi de Cupido.
Un mar postapocalíptic i l’estètica ‘mecha’
Lluny de buscar la postal idíl·lica o el paisatge costaner que tothom té gravat a la retina, el projecte de Riera construeix una imatge del Mediterrani recordat des d’un futur postapocalíptic. És un relat íntim i nostàlgic de qui mira enrere cap a un món que ja s’ha extingit, tot embolcallat sota una atmosfera de ciència-ficció.
En aquest nou imaginari visual hi convergeixen robots gegants (mechas) i picades d’ullet a la cultura pop japonesa, dins d’una estètica cyberpunk de factura impecable dissenyada íntegrament per a la peça. Una aposta que contrasta de manera colpidora amb la calidesa de les lletres de Serrat, generant una tensió creativa fascinant.
Com explica el mateix Juanjo Riera:
«Volia crear una imatge nova per a una cançó que tothom ja té al cap. El Mediterrani d’aquest vídeo no mira al passat: el recorda des d’un futur que encara no existeix».
Un pont de diàleg intergeneracional
La versió musical de Bala Bengala s’allunya de la cançó d’autor clàssica per a endinsar-se en el pop experimental i l’electrònica d’arrel, seguint la senda del seu darrer disc, Ya nada malo puede pasar (2026).
Aquesta trobada entre la lírica de Serrat, la mutació sonora del duo madrileny i l’univers digital de Riera —desenvolupat des del seu segell d’autor, Estudio betatest____™— demostra que les grans obres del nostre passat continuen sent l’argila perfecta perquè els creadors contemporanis continuen modelant noves preguntes i noves sensibilitats.
En un moment en què el nostre mar pateix canvis i amenaces evidents, mirar-lo des d’aquest demà distòpic no és només un exercici estètic de primer nivell; és també una invitació poètica a protegir el nostre present abans que es convertisca en un record de ciència-ficció.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)

