Reina de la pau…

Després d’incomptables morts pels dos bàndols en la nova i eterna guerra entre jueus i palestins, ara els trobem acusant i excusant la mort de molts civils refugiats al redós d’un hospital que milers de palestins havien escollit com a refugi pensant que tant uns com altres respectarien els Acords de Ginebra sobre els drets humans durant les guerres. Com tampoc és no respectar els drets de guerra el fet de privar la població civil del servei de l’aigua, o fer de persones civils ostatges per intentar evitar els atacs posant-los com a escuts humans, ni tampoc mantenir milers de palestins tancats a la presó sense judici i sentència ferma. Tampoc ho serà el reconeixement de dos estats amb l’actual distribució territorial ni amb la pràctica servitud de palestins pobres al servei d’una economia de rics jueus.

La Terra Santa sempre ha estat molt estimada i valorada com a lloc de peregrinació pels cristians, però no la podem considerar nostra perquè pertany als seus habitants que la treballen i ens deixen visitar-la per pregar. I això és el que fem en aquests dies: resar i demanar a Déu que hi arribe la pau tan necessària. És el que han començat a fer moltes comunitats cristianes d’arreu el món: resar per la pau al país de Jesús. Oferir-se com a mitjancer i cercar l’alliberament dels ostatges.

Mentre esperem la pau, a Roma ha començat el Sínode sobre la sinodalitat eclesial que suscita tantes sospites entre alguns cristians, entre els quals es troben cinc cardenals (cinc només?) que han presentat unes preguntes (dubia) al papa Francesc sobre uns temes que es poden presentar a debat al llarg de les sessions sinodals. Són temes ja antics: el sacerdoci femení o ordenació sacerdotal de dones, la benedicció per a parelles homosexuals, sobre la revelació, sobre la sinodalitat de l’Església –com poden participar seglars amb veu i vot– i sobre la possibilitat de donar l’absolució sacramental sense indicis de penediment i propòsit d’esmena. Crec que és evident el progrés en la comprensió de la revelació; només cal pensar que emperadors i reis participaren i convocaren concilis –el Concili Vaticà I no es va clausurar a temps i oficialment es va clausurar en dates properes a l’inici del Vaticà II, perquè l’autoritat civil italiana va conquistar Roma i va despullar els papes del seu poder temporal i els bisbes es van dispersar; Carles V, emperador, va reunir el Concili a Trento perquè es trobava dins del territori imperial i proper a Roma. Pel que fa a l’absolució, cal recordar que, igual que passa amb la caritat i l’eucaristia –present en tota la vida del cristià–, també ho està el perdó i la misericòrdia (els pecats venials es perdonen per mitjà de sacramentals, i els pecats greus necessiten el propòsit d’esmena i el correctiu que s’impose o la penitència. En allò tocant al sacerdoci femení, a banda de no esperar de Jesús cap referència al tema perquè seria ahistòric i inconcebible al seu temps, calia esperar al progrés humà per acceptar la igualtat entre home i dona i no es podia avançar més, com no es podia avançar més en el reconeixement d’altres drets humans o condicions de criatures fetes a imatge i semblança de Déu sense esperar el progrés d’altres ciències per superar, per exemple, l’esclavatge. I que tots els cristians tenim una responsabilitat –diferent, però– en el funcionament de la comunitat (Església), ho trobem ben al principi de la història eclesial: els problemes són consultats als apòstols (bisbes), però també són iniciativa de la comunitat (enviar Pau a Jerusalem esperant una resposta), que no vol dir que l’Església siga una agrupació democràtica, però on tots poden conjuntament trobar el camí a seguir. De tota manera, els cardenals que han presentat els seus dubtes també formen part del consell assessor del Papa i és bo que s’ho plantegen i, sens dubte, l’Esperit Sant ens guiarà a trobar camins correctes.

Feia goig en la festa del passat 9 d’Octubre veure els tres bisbes –faltava el de Tortosa– rebent la Senyera a la catedral en l’aniversari de la dedicació. Es tracta de la catedral que va precedir en origen gairebé 300 anys a la creació de les de Sogorb i Oriola, i ben bé es podien reunir els caps dels tres bisbats per donar gràcies a Déu. Per molt allunyat de la fe que estiga el govern de creences i oficialitats religioses, no crec que siga massa problemàtic acompanyar la Senyera i entrar amb ella a la Seu; i si tan finament volem ser escrupolosos, anem tancant festes de moros i cristians.