Reiniciem les polítiques culturals

La justificació primigènia de les polítiques culturals se sustenta, com per a qualsevol altra política pública, en el valor intrínsec de la cultura per a maximitzar el nostre benestar. La cultura té capacitat de transformar la nostra dimensió individual, social, ciutadana, econòmica o política, influint en el nostre sentit de pertinença, d’identitat, construint el nostre capital social, alimentat el coneixement que ens dota d’autonomia, conformant la nostra sensibilitat i ampliant les nostres capacitats expressives i comunicatives. I tot això té menys a veure amb biblioteques nacionals, museus, grans cicles de teatre, òpera o quotes de pantalla i molt més amb participació, actituds, accés a Internet, usos dels espais públics, classes de pràctiques artístiques, la formació creativa, alfabetització digital, circuits de proximitat…

Les darreres recerques a escala europea, en les quals la Universitat de València assumeix un protagonisme singular, mostren que la dimensió dels sectors culturals i creatius afecta la capacitat de creixement a llarg termini d’un territori, la seua productivitat i la seua capacitat de generar innovacions. Les polítiques culturals tradicionals han estat ineficaces, ineficients i injustes. Tot i això, la política cultural és ara més necessària que mai. Es planteja així la necessitat de superar el tradicional model buonista i discrecional, en què preval la instrumentalització de la cultura i la verticalitat en la presa de decisions i apostar per invertir en el context cultural (a partir de premisses similars als models de desenvolupament endogen de les teories de creixement econòmic). Fonamentar aquests processos en dinàmiques de participació directa dels beneficiaris resulta imprescindible per a una òptima planificació cultural a partir d’estratègies consensuades, incidint així sobre la governança del procés a mitjà i llarg termini.

La geografia econòmica comença a reflexionar sobre la dimensió espacial dels processos creatius i culturals, apareixent primer conceptes traslladats de l’economia industrial com el districte cultural o el creative millieu fins a arribar a la ciutat creativa o els clústers creatius. Les Estratègies de Desenvolupament Regional de la Unió Europea (RIS3) constitueixen un referent conceptual de primera magnitud en aquest context de canvi de paradigma de les relacions entre cultura i desenvolupament. En aquests moments i a Europa ja no hi ha dubte que la dimensió i la densitat dels sectors culturals i creatius determina de manera causal la capacitat dels territoris per generar riquesa.

Estem suficientment segurs que els sectors culturals i creatius són part de la solució a la crisi europea i són part de la solució a la desfeta valenciana.

Pau Rausell. Professor d’Economia a la UV i director d’Econcult

Article publicat al nº 401, corresponent a febrer de 2015