Reivindicació de les places

 

A tota ciutat sol haver un espai central, pensat per rebre les actuacions, els actes, aquells esdeveniments, en resum, centrals a la vida de la població. Si no és que la mateixa ciutat s’ha bastit al seu voltant… és cert que hi ha una part destinada a albergar els edificis oficials, tant del poder civil com del religiós, però també ho és que les places han resultat sempre d’una gran utilitat perquè el poble puga ocupar-les, fer vida i, per què no, aprendre.

Trobem l’espai, una munió de gent al voltant d’algú que, aparentment, es dedica a preguntar. Ara ací i després allà, un a un, com si estiguera impartint una classe, però sense pretendre-ho. Aquesta actitud, aparentment distret, d’anar inquirint a uns i a d’altres per un pensament determinat, per fer reflexionar, per aprendre a ser crítics, i ser-ho amb tot, sí, també amb el poder, sembla que ha posat nerviosos més d’un. Però hi ha persones que són íntegres, i continuaran sent-ho, encara que això els haja de costar la vida.

Podríem estar parlant de Sòcrates, que fora de l’acadèmia oficial, aprofitava les possibilitats que donava l’àgora per connectar amb els ciutadans de les ciutats gregues. Potser podríem considerar aquestes places com un espai central, que marcaria el futur d’allò que, en aquell moment, era només una idea, la democràcia. S’haurà de lluitar molt, perquè siga una realitat. Doncs el mateix concepte té les seues febleses, donat que pot acollir a aquells que voldran acabar amb ella. Però la idea és perfecta, si sabem fer arribar una mica de saviesa als que l’haurien d’exercir. Parlant començà aquesta història, i una plaça fou l’espai que la faria possible.

De vegades, les places no són places exactament. Són espais improvisats on tothom pot arribar a ser acollit. Qui anava a pensar que un senyoret de ciutat vindria a dedicar-nos el seu temps. I quin nom diu que té? La Barraca.

La Barraca. Una construcció senzilla serà el nom que donarà lloc a un projecte de cultura destinat a la població analfabeta. Aquest en fou un, dels molts projectes culturals que la república ideà per tractar de millorar les condicions de la població rural. I un dels seus coordinadors seria Federico Garcia Lorca. Hom observaria amb la boca oberta aquests escenaris precaris i senzills, contant històries com ningú hauria fet des que eren infants. La Barraca no era un espai físic (no necessàriament) sinó un espai emocional i d’esperança. De sobte, la cultura podria servir per vertebrar una societat.

Però ell, Lorca, acabaria pagant un preu molt car pel seu altruisme. Aquest desig d’arribar als més humils li costà la vida. Els seus ossos encara resten amagats a la intempèrie d’un paisatge que ningú no ha aconseguit desxifrar…

En ocasions, les places, els carrers, els domina la violència. I un cristall es trenca. I un altre. I un cos cau, inert. De lluny, unes flames, que marquen el cel i la por de la població. Només per ser jueu, o discrepant, o per estar al lloc equivocat de la història. Marxant amb armes, sense que ningú no posara fi a aquesta desgràcia per a la humanitat. L’espai públic ha estat sovint objecte de disputa, de violència gratuïta i visceral. Les places obertes contra el tancament de l’espai públic, en una maniobra destinada a condicionar el pensament col·lectiu i provocar, senzillament, la por.

Hom diria que, de vegades, entrar a una llibreria, només per mirar, pot suposar una autèntica barrera. El llibreter sembla que ens espia, que sospite, que exigisca que adquirim algun exemplar. Com una espècie de passatge que caldrà pagar per accedir a la cultura, a aquest temple de llibres i saviesa. I llavors, molts, decideixen anar al bar. Allà no els miren així. No existeix aquest judici autoimposat, o autosuggestionat…

Per això, cal anar a les places. Dur els llibres al carrer. Fa uns anys, s’inventà el concepte. La Plaça del Llibre. Era una idea molt original. I volia fer sentir que la cultura està oberta a tothom. Una plaça per la llibertat. Per la cultura en valencià. Pels infants i els adults. En fi, una plaça digna del mateix Sòcrates, que podria estar fent-nos preguntes, així, indolentment, com qui no vol la cosa. Perquè d’ell no en trobarem cap exemplar. La seua cultura era l’oralitat. Com els contacontes. Els acròbates de les paraules que permeten el miracle de la fascinació infantil.

Però vet ací que la cultura és molt perillosa. Que cal evitar-la. Com podríem permetre el pensament lliure, si és més fàcil donar-los-el fet i passat pel filtre que siga convenient. Així, la plaça esdevé un reixat, i les Places dels Llibres estan en un autèntic perill. Perquè són un monument al valencià. Perquè reivindiquen el pensament crític. Perquè mouen a llegir i ja sabem que la lectura no és fàcilment controlable.

Per això, la reivindicació d’una plaça esdevé, més que mai, un fet necessari, imprescindible, per defensar els valors de la nostra democràcia. Per una diversitat de cultures que enriquisquen i no empobrisquen. Així com plantar un arbre, perquè el planeta respire, obrir una plaça és agafar aire per l’ànima lliure i no manipulable. Ara que creuen que poden amb elles, més que mai, reivindiquem les places, reivindiquem-les!