Reivindicant l’Ovidi

Ací quan parlem d’Ovidi, no parlem de Publius Ovidius Naso, i no serà perquè no tinguen algunes coses en comú –que les tenen–, sinó perquè el nostre clàssic és l’Ovidi Montllor, el d’Alcoi. Un artista total: acció, dicció i cançó.

Recorde el darrer concert de l’Ovidi a què vaig assistir, l’any que se’n va anar de vacances, a la plaça del Mercat de Xàtiva. Cap cantautor ha estat contractat per l’ajuntament per a cantar en aquella plaça des d’aleshores. L’Ovidi venia a Xàtiva a actuar en la Nit de Cançó d’aquella Fira d’Agost, una Nit de Cançó que provenia del l’extint Festival de la Cançó molt prestigiós en les dècades de 1970 i 1980 i de diluir-se molt abans que li puguem tirar la culpa al PP.

Entre molts altres oficis de l’Ovidi,en el de cantant fou en el que més impediments va trobar en el camí. Per descomptat, els industrials: la crisi discogràfica dels 80 a casa nostra. Però també el bandejament per qüestions polítiques: molt dur, molt greu i molt brut. Absent a Canal 9 i marginal a TV3, per exemple.

L’Ovidi se’n va anar i la mala consciència va recórrer el país de sud a nord. Hi contribuïa la feina dels seus amics de recordar-lo, l’antologia amb suport institucional local i les veus que l’estimàvem. I van passar 10 anys.

I 10 anys era una data redona i calia aprofitar-la: vam declarar el 2005 l’Any Ovidi Montllor. Va aparéixer el documental Ovidi Montllor: crònica d’un artista (2005), l’homenatge de l’extinta ACIC, el del món alternatiu al CAT de Gràcia. El grup Inadaptats el va reivindicar en un disc, el col·lectiu de músics valencians va prendre el nom de Col·lectiu Ovidi Montllor (COM)…I de sobte, una generació nova va adaptar la veu de l’Ovidi com la pròpia veu. Un Any Ovidi espontani, sense suports institucionals, va posar dempeus el teixit associatiu i cultural del nostre país per a plantar cara a un oblit tremendament injust.

L’Ovidi ha deixat una petjada enorme en aquella generació. Ara, 10 anys més tard, sense a penes mitjans públics en valencià i amb la nul·la política de recuperació del seu llegat, és indispensable revifar el foc de la memòria de l’Ovidi. L’experiència de l’any 2005 ens diu que la nostra tasca col·lectiva com a agents culturals del nostre poble pot fer passar a la següent generació l’estima i el respecte per un dels nostres cantants més polièdric de tota la cultura europea. Que continue escoltant-se, que continue cantant-se i que continue influint.

Amb eixe motiu, i prenent l’exemple de la Festa Estellés, he fet la següent proposta. Celebrem Ovidi, ens ho mereixem com a poble.

Celebrem Ovidi Montllor, carta de convit

El 10 de març farà 20 anys que l’Ovidi Montllor, amb un fil de veu i sense maletes, se’n va anar de vacances i el trobem a faltar.

Ovidi Montllor representa en carn viva el compromís amb el seu poble i amb la seua cultura i llengua, però també representa el seu compromís amb els treballadors i la llibertat. Oblidar Ovidi és buidar de sentit, una per una, aquestes paraules.

Per al desè aniversari vàrem organitzar l’Any Ovidi amb centenars de trobades i homenatges per tot el país i molta gent va descobrir i redescobrir un dels nostres cantants més estimats. De manera espontània es va estendre la seua figura i obra, i va calar definitivament en la vida de moltes persones.

Sempre és l’hora de celebrar l’Ovidi Montllor, però ara tenim un al·licient especial: ja en fa 20 anys i ja torna a tocar.Per això, m’agradaria –a la manera de Josep Lozano amb la festa Estellés– convidar a celebrar l’Ovidi amb la «Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances».

Que cada poble i ciutat tinga aquest any una «Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances» amb gent reunida per a recordar l’obra d’Ovidi: les cançons, els poemes, les pel·lícules, el teatre… o simplement brindar i menjar per ell, seguint vers per vers la cançó de «Les meues vacances» o sense més indicacions ni límits que la imaginació dels organitzadors de cada «Festa Ovidi Montllor, 20 anys de vacances».

És hora que el país retorne a l’Ovidi l’estima i el compromís que ell va tindre amb el seu poble: un altre colp de part dels bons.

Feliu Ventura. Cantautor

Article publicat al nº 402, corresponent a març de 2015