Tens 0 productes a la teua cistella
Des del periodisme compromés i altres instàncies, com és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, s’està reivindicant la figura d’aquest gran personatge, en tant que referent intel·lectual i com polític no professional. Acollim doncs amb satisfacció aquestes iniciatives, i aquelles altres que es puguen promoure en eixa línia de recuperació de la nostra memòria. Ventura en diverses circumstàncies, les de la dictadura i les de la democràcia, passant per la transició valenciana, va contribuir a fer país, obrint espais de llibertat, ajudant sempre que podia a qualsevol causa justa. Fou demòcrata, antifranquista, valencianista, socialista, i a vegades un dissident, sí un dissident, en aquest darrer vessant voldria afegir-hi quelcom.
Ventura no va deixar de ser crític, i en més d’una ocasió es desmarcà de la línia oficial, sempre sense aspiracions personals o de càrrec. Ve al cas un episodi bastant significatiu: seria el 1966, poc després de la forta crisi que va sacsejar el Partit Socialista Valencià, quan visita València un representant de la socialdemocràcia alemanya, i ens cita Ventura i a mi. Segons ens explicà el nostre visitant, venia amb l’encàrrec de promoure una opció socialista estatal integradora, la trobada tingué lloc a la Taberna Alcazar i es concretà en un dinar. No hi havíem parlat abans de la trobada amb el nostre visitant, però coincidirem en les conclusions. En concret, la proposta ens oferia una ajuda econòmica significativa per crear l’estructura valenciana socialista, diferenciada del PCE, seguint el patró dels partits socialistes europeus, en competència amb els comunistes. Tant Ventura com un servidor no acceptaren, puix, a parer nostre, la realitat que vivíem exigia acords o alguna mena de col·laboració amb els comunistes, i amb altres opcions.
En altres moments posteriors, el nostre personatge, també mostrà, tot i que es considerava socialista, les seues diferències, especialment quan el socialisme valencianista va encetar el camí cap a la seua integració en el PSOE. Durant la transició, en especial, amb ocasió del procés estatutari i la preautonomia, Ventura es desmarcà obertament de la línia oficial, escorant-se cap altra més exigent i radical entorn del futur Estatut de Benicàssim, aquesta dissidència es manifesta en un document o fullet, sota el títol “Més autonomia i política d’esquerres i menys consens”, elaborat pel Moviment Comunista-Organització d’Esquerrar Comunista, que signaren: Vicent Ventura, Josep Giner, Conxa Gisbert, Josep Vicent Marqués, Marcial Martínez, i Albert Thous.
Als darrers anys de la seua vida Ventura fou membre actiu de la Comissió Nou d’Octubre, i d’altres iniciatives ciutadanes més, sempre dialogant, i alhora exigent, quant a assolir objectius socials i de poble oprimit, tal com va estar la campanya per la TV-3 al País Valencià, en contra les decisions del govern de l’estat formalment socialista. Doncs, a parer meu, Ventura ha estat un referent, des de molts vessants, des de la d’animador de la tertúlia de Casa Pedro, a la de portar la pancarta, reivindicant més autogovern, o, també, dissentint de l’oficialisme dominant.
