Relat (II)

22/04/2020

 

Es clouen les parpelles

3

-Pare, estàs bé?-, li deia el menut dels fills mascles al Frederic, el Mauro, que jeia al llit de l’hospital de la Safor, el Francesc de Borja, quaranta-un anys després de morta mare, just en el quarantè aniversari de la seua construcció, una gran fita per a la comarca, que va permetre apropar la gent a la sanitat d’una certa qualitat, dels pocs grans centres de salut del País d’aleshores, -Felip ha arribat?-, que demana el malalt ja una mica desorientat, -quin Felip?-, li retruca el petit de cinquanta-tres anys, -Felip l’electricista-, insisteix l’ajagut, i la seua dona que arriba, amb qui es va casar en segones quatre anys després de morir Encarnació, i el menut que veu l’ocasió de desfer-se’n ràpid del mal rotllo que sempre resulta ser carregar-se al muscle la pesantor del cos baldat de qui comença el seu final, -ara arriba, aquí el tens, llàstima que no haja vingut també Daniel, que acaba abans i no es deixa marejar- ho arrodonia el Mauro, -sí, segur que sí-, que afig el ja no tan en suspens Frederic, -i Mireia?-, abans de dir bon dia com esteu, -no està-…-sí se n’ha anat a casa a dutxar-se-, -com?-, estava una mica sorda aquesta dona dels mateixos anys que el Frederic amb qui vivia ja trenta-set anys, un de més que els que va viure la primera dona, -i Marc, no està?-, hi insistia, -Mireia se n’ha anat a dutxar-se a casa-, temptava d’explicar el Mauro, -crida una mica més que estic sorda Mauro-, -que tenia ganes d’anar a casa a arreglar-se i descansar una mica, i vindrà tard, després de dinar-, creia el Mauro que quedava clar, -que va, abans de dinar ja està ací segur, ella s’arregla una miqueta i prou- va haver d’afegir, el més petit dels mascles, Mauro no veia l’hora d’anar-se’n, i no feia ni dues hores que havia arribat a l’hospital, més per justificar l’assistència de cara a la seua germana, la complidora i inigualable Mireia, que no pas per servir d’ajuda a ningú, que aqueixa considerava que no era la seua atribució, ja feia estona que havia perdut la condició de fill, segurament d’ençà de la mort de sa mare, i pel que fa al gran, segurament la dormia, que feia feina tota la setmana d’organitzador d’escales alienes moltes hores durant la setmana i l’únic dia, com mana la tradició, de descans s’havia d’aprofitar, clar, discretament la nou vinguda ja no va insistir més a demanar per ell, el gran, altrament s’haguera arribat a esmentar-lo en negatiu, cosa que era una gran afició de la mai considerada mare pels fills de Frederic, i tot d’una es va dedicar al seu marit com si la resta del món no existira, no sense abans contar que en arribar a Gandia amb el tren, a la sortida de l’estació un xic, i amb aquesta denominació ja es podia preveure qualsevol cosa, que anava en bici m’ha demanat diners per agafar el tren i jo l’he mirat així –i feia el gest de mirar de baix cap a dalt, com solen mirar aquells que ho menyspreen tot- i li he dit que per a què volia anar en tren si ja anava en bici, adduint un raonament absolutament irreprotxable i contundent, i el menut que continuava mirant-se l’hora d’encetar l’escapada, de fet ja li venia llarg estar a l’habitació del malalt d’ençà que Mireia se n’havia anat al poble, i semblava més un lleó a la gàbia que un acompanyant que ha de transmetre pau i tranquil·litat, com la que semblava transmetre l’altre ocupant de l’habitació, un heroïnòman a dir de Mireia, que ja l’havia advertit, com li comentava aquest matí al seu germà, -aquest, que m’arriba amb un col·lega d’aqueixos que els veus anar ben a gust, de cavall vaja, i jo que me’ls trobe a la sala on parlàvem ahir fent-se una ratlla, i no vaig poder estar-me d’advertir-li que aquí no volia veure cap festa, i ells que se’m queden mirant bocabadats per la meua gosadia, i insistisc, a l’habitació de mon pare no vull veure cap història, si no tindrem renouer-, seriosa, la Mireia, -jo t’he molestat en res-, que li retruca el pacient, -de moment no, però no vull que passe res de res, d’acord?-, i així li ho contava al menut que ja veia quasi les portes obertes de la batuda quan li arriba un missatge de la Mireia que està tancada a l’ascensor de la casa dels pares on havia anat a arreglar-se i que no podia eixir, que ja havia avisat els tècnics, que no tardarien, però aquesta és l’oportunitat clara de fotre el camp i després de saludar son pare i la dona de son pare, el menut que s’escapa amb l’excusa d’anar a veure com estava la Mireia, una bona i contundent excusa, encara que gens versemblant a l’oïda de Mireia que tot d’una que té resolta la qüestió de l’ascensor li truca per a avisar-lo, però ja ha fet tard, Mauro ja s’ha escapat de l’hospital, -estaràs bé pare-, que encara arriba a dir.

 

 

Eulàlia, la farta, va prendre part decididament quan Encarnació va faltar de forma sobtada aquell dia gris de tardor, i va oferir tot d’una ca seua per vetllar la finada, una mostra més de com s’estimava el germà, a qui des de sempre va ajudar tant com va poder, i més, vídua com era, devia sentir en carn pròpia la desgràcia i va implicar-se fins al punt que semblava que la cunyada era germana, o filla, però l’afinitat pel germà Frederic li venia ja dels temps de casada quan en faltar Maria la Farta, llur mare, i d’acord amb Francesc Safont, el seu marit, mort de tuberculosi no feia gaire, van ajudar-lo a fer-se amb el negoci pairal, en pagar als germans la part corresponent a la renúncia als drets que sobre la casa podien tenir, i això li va permetre de ben jove, encara solter, convertir-se en propietari d’una posició en expansió, la casa llogada els anys vint per Maria La Farta i Batista El Soldat, base del projecte de futur de Frederic i que Eulàlia va propiciar directament, sempre pendent dels progressos i camins mampresos pel germà, la vigilància perpètua a què el sotmetia, amb la millor de les intencions, no debades era major i casada amb un home propietari de la més gran empresa dels primers ocis que una societat arrelada a la terra es podia permetre, rebre a domicili gel, quan encara els frigorífics no sovintejaven, i gasosa i altres begudes de xarops innocents, a més de repartir pels bars i comerços especialitzats les demandes que en forma líquida li sol·licitaren, cerveses, vins i refrescos, i àdhuc licors, encara que açò darrer era més cosa del ‘morquí’, un negoci vertaderament pròsper assentat en un immoble de valor incalculable, per les dimensions i el lloc on se situava, veïna del germà, sempre havien viscut al passeig, el control era bo d’exercir-se, i la necessitat de saber-se volguda i estimada, després de mort Francesc, amb dos fills que criar i una casa que sustentar, la projectava sobre el fort i jove Frederic, tot i que a ca seua també hi feia feina Batista, el gran, i uns quants nebots, però era únicament amb Frederic amb qui tenia prou satisfacció per demanar-li qualsevol favor, amb la cara sempre a punt d’esclatar en llàgrimes i la dentadura postissa, o quasi, balladora, que feia que les paraules anaren sempre acompanyades d’uns esquitxos que als nins els feia molta gràcia, i dels quals s’havien de protegir, unes ulleres immenses que li ressaltaven exageradament els ulls oberts desmesuradament, sempre alerta, capaç de trucar-li al germà a mitja nit perquè li matara una bestioleta rosegadora que s’haguera pogut instal·lar a la zona habitada de la Fàbrica del Gel, era rematadament patidora i el germà se l’estimava per tantes atencions com va tenir-li els anys de jove, encara solter, ja propietari, els anys de casat amb Encarnació, gairebé quinze, els de vidu i volander, i aquí sí que va haver d’implicar-se fort l’Eulàlia, que amb tres criatures no era qüestió que la primera que es presentara s’emportara part de l’imperi a què ella tant i tant havia ajudat a crear-se, i més ara, que tot i les desgràcies, les coses anaven quallant, els negocis creixent i també els fills, els d’ella també, Maria i Paco, però ja se sap que un home vidu i jove i ben paregut ha de menester una dona bona al seu costat, que puge els fills, tot i que d’una altra, i s’estime l’home no per tot el que té sinó per amor lleial i ver, i va arribar a sol·licitar l’ajuda de les germanes, Maria, la gran i vídua també, Josepa, casada amb un de la capital, i Vicentina, de totes la que havia fet un matrimoni menys lluït, però ben valencià, dels de senyera, i s’organitzà el contuberni per trobar-li una bona dona, verge si calia, no massa jove, major si podia ser, que li resolguera les necessitats imperioses que els homes tenen de dona, però que no fora tan descentrada que s’oblidara que hi havia tres menuts, ja no tant, Marc tenia divuit anys, Mauro ja setze i Mireia encara sis, que s’havien de vigilar i acabar de fer, i sobretot, per damunt de tot, que quedara ben clar que aquesta dona no ocuparia el lloc d’ama de la casa pairal que un temps Maria La Farta i Batista El Soldat crearen, que no passaria mai de ser la persona escollida per a ajudar el germà, no per estar devora d’ell amb plens poders.

 

 

 

4

 

 

 

L’Eulàlia baixava les escales a peu del seu pis quart en aquella finca de la carretera, ho solia fer així perquè els ascensors no li feien massa gràcia, pujar, ja era una altra cosa, que la dona anava fent-se, si no gran, major, però encara anava ben erta pel carrer, els immensos pits en horitzontal, com una mena de safata farcida de queviures a l’abast de les mirades, se sentia amb forces de continuar sent tractada com una senyora del passeig, tot i que feia uns quants anys que vivia en aqueixa torre, a contracor, enyorant-se a cada instant de la Fàbrica de Gel, maleint el dia que va acceptar, nou anys pel cap baix, just quan el germà Frederic va trobar la dona que li havien assignat entre totes les germanes, i va considerar, qui ho pot saber, que n’estava una mica alliberada de continuar amb la forta vigilància, la proposta del nebot, constructor, l’Adolf, fill gran de la germana gran, aliat empresarial dels Estruç, de fer de la Fàbrica de Gel una gran torre, tan de luxe i amb els darrers avanços tecnològics que els pisos es vendrien com rosquilles, i no calia ni que es comprara el pis on anava a jaure, el de la carretera, de tan provisional que seria, els guanys estaven assegurats, la planta baixa la podria llogar a algun banc quasi de per vida, amb els ingressos que això suposarien i tindrien un pis, no una planta millor, per a cada fill, Maria i Paco, i per a ella el pis superior amb les millors vistes del passeig, com abans amb la Fàbrica, i certament la proposició, avalada i feta, a més a més, per l’Adolf, treballador i bon xicot, obrer de tota la vida, que ja havia fet la casa, precisament de Frederic, l’orxateria amb què es convertiria aquella casa pairal de lloguer d’un temps de llurs pares, pintava d’allò més bé i era molt difícil resistir-se, encara més si teníem en compte que tots els treballadors de la Fàbrica creaven la seua pròpia empresa associats i vindrien a substituir la que portava encara el nom del seu malaguanyat marit, Gasoses Francesc Safont, a partir d’ara DISVALL, Distribucions de la Vall, on es faria encabir al germà Batista, i poc després el seu fill Josep Maria, que deixaria la fàbrica de mobles metàl·lics, el germà de l’Adolf, el Jeremies, aficionat a la música, i Paco, clar, que no havia volgut estudiar, tot el contrari de Maria, ja mitjançada la carrera de medecina, de la qual cosa l’Eulàlia n’estava força força desvanida, i sempre ho feia saber, orgullosa, una empresa on els ‘farts’ serien majoria, amb nul·la presència del vessant femení, Neus filla de Maria, Rosari, de Batista, les tres de la casada a València, Josepa, i les dos de Vicentina, però déu n’hi do si la gran ‘farta’ aixecara el cap i veiés un bon grapat de la seua descendència fent feina junts i al més menut quedant-se al passeig comandant la nau hereva del seu projecte primigeni, cosa que no podia dir l’Eulàlia aquell dia en què baixava les escales del pis i es trobava de cara l’Antonio, aqueix veí tan poc edificant, a dir seu, que gairebé cada nit dels estius havia d’arribar amb amics a fer tabola tenint la dona i els fills a la finca pairal de l’hort de la carretera, ja feia massa temps que la construcció de la Fàbrica s’allargava i no ho veia clar, i haver de compartir, ella, una senyora del passeig, escales i temps amb personatges tan poc gratificants, li feia vertadera nosa, angúnia de fet, hola Eulàlia, com va, que demanava el cràpula, bé, me’n vaig a dinar a casa de Frederic, el meu germà, que m’ha convidat, que diu que no vol que estiga tantes hores a soles a casa, i com els fills ja fan la seua, què vols, li farem cas, que té molt de coneixement i treballa com ningú, va arribar a afegir, no sabia si amb segones intencions, bon profit, que va exhalar, una mica barrejat d’alcohol, l’alè l’Antonio.

 

 

-Va, que ja queda menys, no saps com t’agraïsc que m’hages ajudat, amb la calor que fa, que per cert a veure quin dia anem a la finca i ens remullem bé, que a partir de ja els meus pares comencen a deixar-se caure per allà, i nosaltres ja tenim l’excusa, que els meus avis no volen tenir la responsabilitat si no hi ha pel mig els meus pares, ara que de mon pare no se’n sap res tot d’una que ma mare se n’hi va amb les meues germanes, quin cap de fava més gran, si algun dia tinc fills amb el Xisco, ja, ja, ja, els faré una mica més de cas que m’ha fet i em fa el meu pare, i procuraré, si no tant com fa ma mare amb mi, tenir cura de les criatures, que ja em diràs, si no, perquè tens fills, si no és per a encarregar-te d’ells-, la petava l’Emili, a la qual cosa li retrucava la Mireia, més desmaiada que altra cosa, que els migdies de maig ja comença la calor que preanuncia la xafogor dels estius de la vall, i encara més si hom va arrossegant una moto des de l’institut fins la carretera, i ja n’estava una mica justa, quasi diríem que tipa de suar sense massa trellat, tot perquè a l’amic de l’ànima se li haja oblidat de posar la benzina quan tocava, que sempre fa el mateix, bon borinot que està fet, o a la millor s’ha gastat els diners amb el bocata i les cerveses a l’hora del pati, que li agrada més el mam i la menjívola truita de creïlla del bar de l’institut que a mi, que ja és dir, ja, -vols fer el favor d’estar per la feina i espentar, que sóc jo qui fa tota la força, damunt que se suposa que només estic per ajudar, i sempre em fas el mateix, precisament avui que ve ma tia Eulàlia a dinar a casa-, -haver-ho dit abans dona, i haguérem pogut córrer una mica més, ja, ja, ja, encara tindré jo la culpa que ta tia la ‘farta’ dine avui a ca vostra, ma mare diu que és la senyora destronada de la finca, i cada dia que passa fa més cara de folla, vaja que amb prou feines arriba a saludar-los, ara que a mi la dona sí que em saluda i jo sóc molt respectuós- puntejava l’Emili, -i que m’entere jo que faces una altra cosa-, oposa la Mireia, -que és molt bona persona i ja ha patit el que li pertoca, segons ens conta mon pare alguna vegada, que l’obra aqueixa de la Fàbrica que no acaba mai la matarà, diu mon pare, a quina mala hora, pobreta, es va fiar de ningú-, -no si jo entenc que a mon pare no li diga ni mu perquè sent com és tan seriosa no m’imagine la cara que farà quan aquest brètol, que matarà a ma mare a disgustos, porta els seus amics les nits dels dissabtes d’estiu que nosaltres estem a la finca-, volia arreglar-ho l’Emili, -bé, ja arribem-, matisa la Mireia, -ja hora, au, a veure si demà li poses benzina, guapo, que jo no torne a fer el primo-, i Emili, -dona va ara no t’enfades, que no tornarà a passar, i no faces morros que et poses lletja, tan guapa com eres-, i Mireia que finalment riu l’ocurrència de l’amic, al cap i a la fi, ben amics que són i aquestes coses es poden perdonar, i molt més, clar, -hòstia, tu, crec que és ta tia la que ix ara de l’escala de ca meua-, avisava l’Emili, sempre força refractari a tenir contactes amb els majors, -hola tia-, que crida Mireia, -hola reina-, l’Eulàlia, amb els ulls immensament oberts, -quina casualitat, ara anava a casa el pare-, -què bé-, Mireia, com si fora una gran sorpresa, -m’ho va dir ahir mon pare que avui venia a dinar, i a més a més arribem juntes, què bé-, insistia Mireia, -ara acabe de veure a ton pare, Emili, pujava cap a casa ara mateix, encara arribes d’hora a dinar-, s’adreçava Eulàlia a l’Emili, al cap i a la fi era un xiquet que no devia res de les destrosses del pares, -gràcies, au Mireia, ens veiem més tard, adéu-, responia educadament l’Emili, i Eulàlia i Mireia que s’allunyaven carretera amunt, total passar de llarg el Mercadona i arribar a la finca on viuen els pares, i el renou de la moto de l’Emili que es posa en marxa i la gran rialla dibuixada a la boca, cara aixafada i nas prominent, una bona cabellera fosca relluint al sol de primavera, i la Mireia que per als seus endins que diu, aquesta me la pagaràs, -què passa res?-, que li nota la tia, finca endins.

 

 

-Frederic, què mal que estic passant-ho-, varen ser les primeres paraules dites al germà en entrar a ca seua, la cara desencaixada, cosa que s’havia convertit en hàbit d’ençà de l’aventura de la finca del Passeig, en què s’havia de transformar la Fàbrica de Gel, i el germà, ben bé sense saber què dir ni gaire ocupat en esbrinar-ho, més aïna pendent que el dinar transcorregués ràpid i cadascú a ca seua i Déu en la de tots, interpel·lava la filla per guanyar temps i li demanava la raó per la qual havia arribat tan tard a casa, si eixir de l’institut ja feia més de tres quarts d’hora que havia eixit, i Mireia que li explicava com de suro era l’amic, l’Emili, que l’havia fet arrossegar la moto fins a ca seua, i mira quina casualitat havia coincidit amb la tia que eixia de casa just en aqueix moment, cosa que li permetia a Eulàlia, si més no amb la mirada, tornar a col·locar-se al bell mig de la conversa, una mirada igual de perduda que abans, incapaç de matisar-la, tanta era l’obsessió que l’afligia d’uns anys ençà, i amb poca o nul·la capacitat de dir res, l’angoixa impresa als ulls perpètuament, i el cas no és aqueix, pare, el cas era que sí que tenia benzina, que quan la tia i jo entràvem a la finca l’ha posada en marxa, el molt bord, però ja em sentirà, que a mi no me la torna a pegar, Eulàlia menjava amb fruïció, qui sap si també per l’ànsia que la conduïa, o per una qüestió més conductual, d’educació, o per la incomoditat que es generava en estar asseguda a cal germà, quasi bé que de convidada forçada, a ca una desconeguda, qui feia de dona de nou anys ençà, encara que no de cunyada, que cuinava les menges que s’estava empassant, una mica com d’almoina d’una persona que s’havia criat pels carrers on ella no anava ni per una espitllera, en tot cas el carro i la somera que duia les gasoses fabricades a ca seua, incòmoda perquè avesada als criats li resultava molt forçat no tractar-la com una dona de les feines que un temps sovintejaven per la Fàbrica, i ara, ara sola i ben arruïnada, i el germà ho veia, com li costava no tractar de menys la seua dona, però s’havia portat tan bé quan la primera va faltar, i tan rebé quan va intercedir davant dels germans perquè el menut, ell, continués a la casa dels pares, que el menjar no li passava gola avall, patidor d’haver de respondre amb alguna cosa més que un gest a la mirada penosa que fluïa dels vitralls d’ulleres que duia Eulàlia, i tanmateix no podia fer res, oferir-li una mica de companyia i conversa, però quina, i una mica d’esbarjo, difícil en una persona incapaç de compartir, encara sort que Mireia no callava, barrejant expressions afectuoses envers sa mare, clar, la vera havia faltat quan ella només tenia dos anys, i mirades encuriosides adreçades als germans, tan distants i distints en llur relació en comparació amb la que ella mantenia amb els seus ‘caris’, sobretot amb Mauro, però ho atribuïa al fet de ser persones majors i avorrides, manta vegades emmudides per vés a saber quins set sous, tan diferents d’ella i els seus amics, sempre amb la rialla a la boca, estridents i despreocupats, alegres i coratjosos, capaços de tot, amb la vida per endavant i amb la força de la força virginal tota ella per usar encara, i en canvi, la tieta Eulàlia, pobreta, amb aqueixes ulleres i els esquitxos inevitables amb que t’inunda la cara cada cop que vol besar-te, que és sempre que et veu, i la dentadura postissa que li balla tant que fa soroll quan menja, vols dir que jo seré igual quan em faça gran, quin merder, hòstia, tu, i en això que la tieta Eulàlia rellisca de la cadira que s’escapoleix enrere, era d’aquelles peces modernes d’un sol tub, ben poc segures, sobretot si seies a la vora, i pobreta s’estavella barra vista contra el marbre de la taula del menjador, on dinaven en honor a ella, precisament, i de poc no va que es deixa les dents deixades sobre la lluentor de la pedra, i la rialla incontrolada de Mireia encara és motiu de conversa, passats els anys.

 

 

Toni Vic era un bon jan, d’aquells amb qui hom sap que se’n pot anar de tabola i que no passarà d’una innocent reunió d’amics, tampoc no massa estrident, i prompte cap a casa, amb la dona i els nins si n’hi havia, i en les poques ocasions en què l’home no anava per feina i es deixava veure pel passeig era del braç de la senyora, com s’escau als homes de seny, que saben quan costa guanyar-se la vida, les hores que això implica passar fora de casa, allunyat de la companyia dels éssers estimats, impossibilitat de veure créixer els fills, interessar-se pels pares, atendre les dèries de la companya de vida, tot perquè l’ofici et duu a romandre dies fora de casa, de vegades setmanes senceres, en la carretera, transportant l’or de la vall o qualsevol cosa que demane el client, d’anada i de tornada si era possible, que així s’optimitzaven les despeses del camió, i era ben viu a l’hora de planificar els viatges, coneixedor com pocs dels mecanismes que movien els enviaments dels magatzems de fruites i hortalisses, però també de les fàbriques de mobles, de lluminàries, de cartonatges, d’aïllaments per a la construcció, de tot quan d’una manera o altra tenia el seu origen a la vall, però, i això encara el feia més subtil i sagaç, reconegut entre els col·legues com un bon competidor, difícil de superar, sobretot per la previsió que sabia fer-se dels viatges de tornada, assabentant-se de les coses que hi havia pendents d’enviament cap al poble, des d’on i per a qui, amb els mínims possibles de desplaçaments fer que el camió anés sempre ple de mercaderies, i el mínim temps aturat, llarg com una geneta en el seu ofici, aviat va comprendre que viatjant tot sol no podia fer front a tot el món de demanda que s’obria aquells anys de finals dels seixanta i començaments dels setanta, i fou d’aquesta manera que va contactar amb el jove Frederic, a qui coneixia sobretot per la seua feina i empremta al magatzem de taronges del Paller, a més, clar, per la seua, cada cop més estirada en el temps, dedicació a l’orxateria, i els interessos varen acordar-se bastant ràpids, perquè aquest últim cercava una feina temporera intensa d’hivern, no importava de quantes hores parlarem, però que li deixara les mans lliures el temps de l’estiu, fins l’octubre, o finals de setembre, si més no, i des de l’abril, les pasqües, més o menys, per poder-se dedicar en cos i ànima a exercir de propietari, treballant també com una bèstia de càrrega i veient entrar amb la mateixa intensitat els diners que el negoci començava a donar, ateses les variants turístiques que s’estrenaven a les costes, pràcticament totes per fer i explotar, i una orxateria i gelateria que oferia als de casa l’opció també de bar de terrassa a cor que vols al passeig els mesos de calitja, era un luxe per descobrir al poble, a la zona aleshores de moda, on tothom anava de passeig, hivern i estiu, a l’eixida de misses o cinemes, de camí al mercat municipal, un cop traslladat el d’hortalisses al Prat de les Tomaques, o de feina de bancs, a les farmàcies o a cal Llàtzer pare de tots els segurs pobletans d’un temps, el passeig era el centre de l’univers, i Frederic el comandant de la nau de feina, el botiguer ‘fart malcontent’ que qualsevol vila ha de tenir, si volia reconèixer-se entre les transformades i a la moda del món canviant, foraster, bàsicament, i Toni va veure l’ocasió, i Frederic la va aprofitar, de fer-se amb una bona peça que l’acompanyara els viatges els mesos justos de més moviment, els d’hivern estricte, precisament aquells en què el negoci de Frederic dormia el somni dels veritablement ‘farts’, i l’amistat hagués crescut més i més, segurament, si Encarnació no hagués faltat el ’72, deixant tres fills, cosa que obligava Frederic a canviar de xip, tot i que ja s’havia solidificat bastant com perquè en tenir l’accident el Toni, que quasi li va la vida, li traspassés el pis que just poc abans havia comprat, vers l’estiu del ’76, a l’amic de l’ànima i de velles correries, aqueix on Eulàlia gairebé es deixa la ferralla de la boca nou anys més tard.