Relat (III)

10/05/2020

Es clouen les parpelles

 

5

 

Els dies feiners a la vall resulten força més atractius que els festius, si més no per a tota la colla de joves que hi transiten amunt i avall per raons de treball, tant si hom duu un camió i l’ha de revisar al taller dels Grassa com si hi fas feina al magatzem del Paller, sempre hi ha algun motiu perquè hom s’aplegue al bar Cristal a fer la cervesa cap al migdia, ja siga d’hivern o estiu, just enfront de la Colla, el lloc on es traginen tots els sacs de farina que ixen del poble, una mena de duana, recialla dels temps de l’estraperlo, d’arròs, clar, que la zona és productora d’aquestes gramínies a la part de la partida, vall enllà la mar, entre els termes de Cullera i Xeraco, entre els rius Xúquer i la Vaca, i a mig camí, el Bar Cristal, entre els magatzems de taronja i els tallers de reparacions de vehicles, i altres menes de màquines, que sovintegen pel poble, i a l’hora del primer llevant, que a entrada de roentor dels mesos de calitja tant s’agraeix, i pot molestar bastant els dies rúfols de l’hivern, però, hom se cita en una bacanal breu, tot i que intensa, abans de retirar-se al dinar sagrat de casa, cosa que gairebé tothom respecta en aqueixes taboles d’amics, coneguts i saludats, en què d’amfitrió exerceix ineluctablement l’amo i senyor de les begudes i les menges, sempre de mercat, fresques i de preu adequat a les butxaques de les característiques dels client habituals, treballadors del poble, encara que de vegades es barreja algun passavolant de trànsit, comercials i representants, que no necessàriament fan estada aquí, de tard en tard pot ocórrer que el visitant faça nit, una o dues, màxim, i que dine just a l’hora en què els indígenes fan la copa amical i siga testimoni de la fauna que s’arriba a ajuntar, des dels primmirats que se’n fan una i ja ho tenen bé, i més que bé, seriosos en tots els tractes que tenen al món, també a les barres dels bars, que visiten més per raons tècniques relacionades amb la feina, fins la colla d’amics quasi bé a punt de la jubilació, de la vella escola, dels d’un temps que feien la volta a peu pels bars de la contornada, especialitzats en cassalla i vermuts, però no qualsevol marca, ni de lluny, l’Egea, la famosa Tejerina feta a casa o res més, dels de les dues olivetes i prou d’acompanyament, altrament no podrien visitar tants llocs, l’aigua ben freda per a la beguda blanca i de nevera també, hivern o estiu, el vermut casolà, gent de tota la vida, generals de la tropa dels bars de la nostra vida, a qui ningú en els seus cabals dirigiria o faria cap gest sobrer, seria una declaració de guerra, són els descendents dels grecs a la vall, eixuts i secs, poc xerraires, just la paraula precisa perquè s’entenga a què han vingut, i mai repeteixen ni es mostren goluts, així ningú pot arribar a saber quantes ‘copes’ s’han fet i el posat de senyor no es perd, que de fet es fan acompanyar també d’algun notable del lloc per donar més lluïment a la passejada, per bé que la discreció els era indissoluble i ja sabien arribar als llocs exactament a l’hora màgica en què se sabien fins i tot benvinguts, gens amics dels Antonio Tornavís que s’exhibien per les seues demandes i exigències, millors com més cares i estranyes en aqueix món que començava a aixecar el vol d’un consumisme més i més foraster que barrejava el bon whisky amb gambes de Dénia i no se sabia estar de malparlar obertament dels vicis estrets de les faves i els caragols, les papes Noguera i les olives farcides d’Alcoi, unes modes que anaven emparellades sempre de carns fregides pel sol malprès i en excés i uns penjolls daurats com els que fan servir els gitanos acomodats, tan afins a les barroeres maneres dels nous rics enfollits de cuixa, de butxaca plena per ésser lliurada a l’estrangera més rossa de la platja, sense cap mena d’escrúpol de fer malbé les suposades responsabilitats que hom havia pogut assumir per passar per respectable, i era així com les distàncies entre els de cap fred i les ànimes dissolutes s’anaven incrementant per bé que es compartia espai de feina i d’esbarjo, als tallers o als magatzems, als bars o a les terrasses de platja, i com la mirada liquada dels savis grecs, sempre distant i perpètua en la seua inaccessibilitat, anava sentenciant i disposant dels futurs immediats d’aqueixos joves, iguals i tan diferents alhora, en el magma de l’hora de l’embat, fos quin fos el bar visitat, fos quin fos l’Antonio de torn, entre olors de sèpies a la planxa, quan ja pràcticament les begudes sol·licitades per ells resultaven del tot acrònics d’un temps pretèrit, absents en aparença al guirigall incommensurable que en els anys de la glòria de la vall, els que es va trigar a destrossar el litoral de la marina i embrutir de fem aliè les platges nostrades, els anys de la fressa a la terrassa de l’orxateria del passeig, i les cues als cinemes d’estiu, els anys del cel a la terra, i dels quals varen ser muts testimonis.

 

 

Batista, el germà de Frederic, que a la força va haver d’agafar protagonisme el dia del soterrar d’Encarnació, pertanyia a la colla dels grecs, més per afinitat política, una mica dretans i franquistes com calia en aquells moments, tot i que varen fer de soldats a la banda republicana, al front de Terol, exactament, de molt joves, amb gairebé l’edat adulta acaba d’acomplir, i per això mateix amb cap o nul·la responsabilitat, cosa la qual els va permetre d’integrar-se amb facilitat a la rutina de postguerra, amb l’única obligació de mostrar-se afí a la causa del generalíssim i fer el barret de tant en tant amb les forces vives del poble, la guàrdia civil, el retor de la parròquia més assenyalada, la de Sant Pere, i si era possible, àdhuc, amb el batlle, cosa que la tropa dels grecs sabia fer a la perfecció, no tant per les seues ascendències més o menys notables pel que fa a les famílies respectives, sinó perquè representaven el bo i millor del jovent reconduït a solc, a les files vertaderes, després de les vel·leïtats obligades amb els rojos i els dimonis dels inferns, però el cas del Batista, a més, era dels menys lluïts d’aquella basca, treballador a sou de la germana Eulàlia a la Fàbrica del Gel, vivia en un quart pis sense ascensor, casat amb la tia Vicentica, i pare de dos fills, Josep Maria i Rosari, bons jans, ella la major, als quals va poder transmetre part del sentiment a què l’estretor de la vida el tenia acostumat, barrejat amb una agror que les visites als bars, la tasca preferida dels grecs, li havia imprès a l’ADN, i així com els ressentits de la vida tempten una vegada i una altra de carregar les causes de llurs desgràcies a sobre dels altres, així, revestit de falsa disciplina, que no era altra cosa que malestar generalitzat de qui se sent poc menys que un projecte fallit, pretenia Batista educar els fills en una mena de soldadesca del terror on les abatussades i les clatellades eren més que abundoses, de la qual zona de l’exigència exagerada va poder-se escapolir abans Rosari, que aviat, tan aviat com li va permetre la vida, va casar-se amb un xicot que exercia de pallasso les hores lliures, tan verds eren els seus acudits, com verda era la mentalitat dels grecs, i Batista al cap de tots, sorpresos com estaven de les noves maneres i usos que es feien servir per les platges, no ja les públiques, ben a la vista de tothom, on ja es veien cossos i rodoneses que mai hagueren pogut ni imaginar en el millor dels seus somnis, sinó en aquelles contrades de costa on anava la gent a nedar i a prendre el sol amb poca o gens de roba, zones més deshabitades i discretes, lluny de la mirada del públic en general, separades dels caminals perduts del mareny per les dunes dels muntanyams que fan de frontera amb l’aigua de la mar, i allà, vestits amb la roba de passeig de la ronda dels bars, curulls segurament de cassalles i vermuts de fabricació manual, passant tota la calor imaginable possible, ensorrant-se les sabates d’anar de feina, unes figures com tretes d’una pel·lícula de l’Espanya profunda espiaven les dones mitges nues i s’encenien la cua ja de caiguda d’homes fets i drets, i ben calents perdien la discreció que els caracteritzava a les passejades dels bars i eren descoberts en més d’una ocasió, fins i tots per nebots o néts que es quedaven una mica més que bocabadats de l’espectacle, franctiradors del desig a la zona de costa a l’espera de l’enemic, atrinxerats per fer el cop de gràcia i d’ull i fugir en silenci, amb la vergonya d’haver passat el tràngol de ser descoberts, capcots cap a casa, segurament, alguns, a fotre una renya per qualsevol xorrada als fills, i algun cop a la dona si és que no s’avenia a acceptar un clau passat de rosca.

 

 

Més ençà d’aquells que havien conegut les trinxeres del front d’Aragó i ara practicaven el joc de l’emboscada als muntanyams d’enllà la gola del vedat i fins els marges del camí de les Vaques i el Brosquil, hi havia els que havien jurat bandera al generalíssim i es trobaven en plena etapa productiva de la vida els anys de glòria, grecs uns, romans aquests, i poques coses, en el fons, tenien en comú, tret de pertànyer a un mateix espai imaginari ocupat un temps pel ritme de les haques i els carros, immemorial, que s’adscrivia encara al fundacional en què moros i cristians coincidien a la vall a l’empara del senyor abat del monestir de la Valldigna, hereu i continuació dels de Poblet i Santes Creus, un món de la terra d’hortalisses i animals sacrificats segons ritus distints, musulmans els de la Xara, mesquita veïna de la fàbrica cristiana, una terra de secà a les serres del Buixcarró i les Agulles, d’oliveres i ametllers i de fruiterars escollits per les mans dels déus, nespreres i bresquilleres, préssecs i albercocs i a l’estiu els grandiosos melons d’Alger, vorejats sempre de ruscos d’abelles celestials que fornien de la matèria primera els indígenes per l’elaboració de les més suculentes menges de la mitja lluna, i l’arnadí i els dàtils, i les espècies aromàtiques que vestien els àpats, aquelles herbes de ressonàncies mediterrànies, olors procedents de l’orient de la mar, unes possessions terrenals transitades de portadors de noves de tota mena, camí de la Costera o les Riberes, les Marines o la Costa encara sovintejada de ràtzies morisques, queixosos pel record de les terres usurpades, arrabassades les maneres i manllevats els usos i els costums, ara arrecerats al nord d’Àfrica, a l’aixopluc dels antics pares omedes, una terra encara grega tot i que afaiçonada de tantes altres arrels, que mai s’hagués imaginat que el devenir dels temps l’abocaria a la més improductiva de totes les invasions, la dels forasters castellans que els anys de la glòria marcaven els temps dels Antonios, romans de mena, lliurats a les celebracions més eixelebrades, discontínues, aleatòries i forassenyades que la terra hagués pogut ni d’enfora imaginar, còmplices de les pretensioses aspiracions de la plèiade de goluts afamats en què es va convertir també un temps el poble de Roma, així els servidors públics i els botiguers de tota condició treballaven de calent perquè la nova truja de morros daurats es trobés com a ca seua, o millor, en tot cas, servida i assaonada per les mans fabrils que l’havien d’acontentar, i era la primera vegada que les costes de la mar grega es veien sobresaturades d’uns visitants l’única intenció dels quals era la de menysprear i fer malbé tot quant aquelles terres contenien fins a l’extinció de la fesomia i les coses pròpies que pogueren caracteritzar-la, una vertadera i desenfrenada gana per treure profit del paisatge i el temps, el ritme que les haques dels grecs havien pogut mantenir durant gairebé tota la seua existència.

 

6

 

Aquell migdia de primavera, Antonio Tornavís tornava begut a casa. Era d’una complexió mitjana i solia dur els cabells tendents a llargs i un xic arrissats, d’un rull sinodal gens complicat de pentinar-se –de fet el costum de retirar-se de la cara els pèls molestos que li feien nosa era un gest que el caracteritzava i que executava sempre desmenjadament, sense parar esment però ben interessadament intencionat, com per cridar, precisament, l’atenció del seu interlocutor-, d’un espessor suficient i necessari com per cobrir abastament una testa generosa de perfils ben clàssics, d’un classicisme, tanmateix, una mica abandonat per la flonjor que se li dibuixava a les traces dels seus gestos, d’ulls grossos i clars, d’un verd grisós imprecís capaç d’enlluernar, si no era que foren apagats per les roentors rogenques derivades de la ingesta d’alcohol, cosa tan habitual que hom tenia dificultats per mirar-se’ls sense creure que queia en la indiscreció, sobretot l’època de les glòries, d’espatlles i pits ben conformats però en canvi d’estomac quasi prominent, o així podria començar a ser considerat, en línia conseqüent a la decadència física que encetava el camí de no retorn iniciat de feia uns anys, cap als finals del regnat dels romans vilatans, deu anys ben bé, encara que de cames prou ben formades, tot i que poc resistents i menys musculades, també d’acord amb la manca d’esport practicada, quasi nul·la de fet, tret de l’exercit de jove a les anades a la platja i els consegüents capbussons típics de l’exhibicionista nadiu a les envistes de les primeres irlandeses, d’aquí, i efectivament per coqueteria, que solgués vestir, fins i tot els estius, de calçons llargs, de cotó o lli preferentment, còmodes, dels de pinces de colors clars, així com les samarretes, amples i deixades caure per fora de la cintura, amb els dos o tres primers traus desbotonats per facilitar d’entreveure millor el colrat color de la pell, d’un daurat que semblava de roca, i els penjolls d’or que, en major o menor mesura, acompanyaven tant el seu coll com els seus prims i escanyolits canells. Aleshores fou quan coincidí amb l’Eulàlia, de tornada d’una de les taboles de migdia habituals en què havia carregat una mica més del compte i tingué paraules amb l’amo del local de la plaça de l’ajuntament, el Bar Nou, un de tants dels freqüentats per tota mena de clients pobletans, autòctons que amb molta dificultat coincidirien amb cap passavolant, cosa que sí que succeïa al Bar Cristal de la carretera, per on havia passat abans també.

 

 

La mirada de l’Eulàlia en creuar-se’l fou tot un poema, i, tot i l’espant que duia sempre imprès al rostre d’ençà del fracàs del megaprojecte de la Fàbrica del Gel, els seus bons deu anys, no pogué evitar mostrar retallat als llavis una rigorosa línia de menyspreu que li sortia, innocent, gairebé sense voler-ho, més aïna forçada pel pes que de la memòria s’escolava parpelles avall, perquè ella era nogensmenys que la viuda de Francesc Safont, una senyora hereva del negoci instal·lat pel finat, que se les veia de tots els colors per poder dur endavant, amb mà ferma, no fos cosa que els homes s’imaginaren que podien tractar-la de menys pel sol fet d’ésser dona, en uns ambients i en unes estructures absolutament masclistes i patriarcals, cosa que amb el pas del temps va haver d’aprendre, sobretot quan la filla es va casar d’esquitllentes, fins i tot, però que antigament feia de natural, així com aquell que sap que ostentarà el comandament en un naufragi o en qualsevol desgràcia col·lectiva, més com més vaja passant el temps i els coratges dels pusil·lànimes vaja decreixent, així l’Eulàlia assaboria els guanys de la Fàbrica, que eren de la seua més absoluta propietat, i repartia ordres de feina i comandes com qui reparteix galetes al pati d’un col·legi onsevulla entre els nins entremaliats, tot i mostrant una autoritat per damunt dels progenitors, idò d’aquesta manera se sentia ama i senyora del món que la circumdava, dels treballadors mascles i de totes les dones que de portes endins del negoci hi feien feina a les dependències privades de la immensa possessió, i ja es coneixia ella prou bé els descarrilats com l’Antonio com per fer-se enrere en trobar-se’l a l’escala, que el seu fracàs indirecte en el projecte que li hagués solucionat la vida a perpetuïtat no la faria empetitir-se davant d’un cràpula de qui sabia d’antuvi, amb pèls i senyals, heroïcitats i facècies, ja des de ben jove, quan trafegava pels taller de l’avi, quan el seu estimat Francesc duia els primers camions de la Fàbrica del Gel perquè els hi engrassaren i revisaren, i aquest Antonio aleshores ja pintava maneres de mal educat i poca-solta, desvergonyit amb les persones i de tan graciós i simpàtic com solia adreçar-se als joves de la seua edat, àdhuc als clients de l’avi, insolent i fastigós, una nina amarada del tot, segons el recte parer de l’Eulàlia, ella, a qui el joier li duia personalment a casa el cofre amb l’or i els diamants perquè escollís, sense haver-se de desplaçar i córrer el perill que se’n derivava, ella, s’havia d’ajupir davant d’aqueix porta penjolls que de segur no són ni tan sols d’or vertader, mala pècora se l’enduga el nostre senyor, el món està fet perquè hi haja de tot.

 

 

Mala peça, mal raig la partisca, a quina mala hora anar a trobar-me-la a aquesta de cara, però si mai ix de casa, vés per on havia de sortir ara precisament, i la cara que fa, que és tota una declaració d’amor, ara que aquesta què sabrà què és això, si la cara de pomes agres que fa sempre tomba la millor de les predisposicions possibles, si n’hi hagués alguna, que no ho crec, quina mala sort, xe, anar a topar-me-la, qui s’haurà pensat que és que sempre m’ha de mirar de dalt cap a baix, que es creurà que encara reparteix gasoses amb la burra i el carro, però no se n’adonarà que no és més que els altres, i la barra que té, que si li poses els dits dins la boca te’ls arrenca d’un mos, ja em diràs, i les mamelles, mare de déu dels desemparats, t’hi pots amorrar del tot i no trobaries aturador, quins penya-segats, el seu marit, que déu el tinga a la glòria no era tan estirat, collons, i era un cavaller, sí ja sé que jo no he estat mai exemple de bona conducta i educació, i també sé que en algunes ocasions li vaig fer prou la mà amb això de tenir-li a punt els camions i avisar-lo, que sempre tenia alguna altra cosa que fer i em despistava, i ell, educadíssim, amb una telefonada al meu avi en tenia prou perquè me’n caigués una de bona, quins temps, però la gent canvia, o no, quina mala pota, redéu, tirar-me-la de morros, avui, exactament avui, ara que em sembla que aquesta posa les orelles i deu saber com me les monte els dissabtes quan deixe la dona a la finca amb l’excusa de la feina urgent del taller, segur que se les sap totes les meues gresques, com no ix mai, aquest mussol, i el fill, que ja em diràs, un setciències sembla quan parles amb ell, però si no té estudis, redénia, i li agrada el mam tant o més que a mi, sí, segurament té motius per fer la cara que fa aquesta santa senyora, però quina culpa tinc jo de taponar-me amb ella quan vaig una mica a gust, amb tan difícil que és topar-se amb ningú de l’escala, si no és a les hores que la gent ix i entra de casa, però com la senyora no té res que fer, només que escodrinyar-li la vida al veïnat, idò, a vigilar, a veure què fa aquest o aquell altre, ja m’he cagat, cagon déu sagrat, i que no canvia de cara, fàstic és el que em fan a mi els tipus de persones com aquesta, que es creuen més que els demés i les passa magres, molta dignitat i molta presència però ni un duro, que el negociet que tenia amb el nebot, un altre que s’aboca a la cassalla i li has de dir que pare, s’ha fet un bon xurro, que no veuran ni un duro, molta beateria és el que hi ha al món enlloc d’ocupar-se de les coses de cadascú, la gent només veu que la barra a l’ull de l’altre i no la biga al propi, si no que li ho pregunten a la seua filla, a qui mai se li veu el pèl per aquí, de tan farta, hòstia però si són farts tots ells, com el de l’orxateria, de tan farta que va quedar, un polvo mal pegat i au a casar-se a València, mare de déu senyor, això li passa a la meua filla i la mate, serà possible quina mala sort haver-me-la de trobar quan vaig una mica a gust, quin pal collons, adreça’t Antonio, que no pots fer la figuratxa, collons, davant d’aquesta no, per l’amor de déu.

 

 

Bon dia, grunyí, en entrar a casa. El pis de l’Antonio era, com tots els de nova planta dels setantes de les zones de moda, confortable i ben ampli, que en temps de creixement les coses se solen fer, i les cases també, pensant en compradors de butxaques amples, i tenia, així, les típiques comoditats de les construccions pensades per a gent ben activa, que necessita aire i bones comunicacions, i la finca disposava de tota una planta subterrània que feia de garatge i que s’inundava d’aigua cada cop que plovia a la vall una mica més del compte, que era sovint, i també dos ascensors pensats per a transportar la gent que hi vivia a la finca –ultra els visitants, clar- amb la celeritat suficient demandada i amb la capacitat de càrrega necessària perquè els estadants –o altres passavolants, obvi- no hagués d’esperar-se gaire a agafar-lo, fins i tot a les hores punta de més trànsit, però cap dels dos pensats perquè, arribat el cas, les persones hagueren d’entrar a la gàbia amb una cadireta de rodes per a vells o impossibilitats de caminar, o un senzill caminador, tot i que amb crosses hom sí que hi podia accedir, si era el cas, i per tal de matisar aquestes nicieses s’ha de reconèixer que en entrar a la vivenda particular de cadascú tot eren facilitats, unes facilitats que ja havies pagat amb escreix i a la bestreta a la minuta trimestral de la comunitat, de les més cares imaginades, només de manteniment dels llocs comuns i de satisfer els rebuts de la llum i de l’aigua comunal, a més, evidentment, del sou de l’administrador, que en aquells anys varen proliferar com a insectes en temps de cataclismes i de plagues i es multiplicaren per cent, amb l’única condició per a ser-ho de saber llegir i escriure i sumar, i una mica més de pàtina de comptabilitat apresa a l’Acadèmia Almi, que regentava un facinerós afecte al règim, com era el cas de tants i tants joves prometedors, així Josep Maria, fill de Batista, o el Reiet, el dels números del magatzem de taronges el Paller i també de Frederic, en plena pujada, per bé que l’amplitud del pis, la disposició de les estances, la llum, l’orientació, el ventijol de llevant que hi arribava a l’hora del vermut, la tranquil·litat de viure a la carretera, ben assaonat de bons veïns, la proximitat al passeig, lloc in de l’època, tot feia passador el cost del comú, i les qualitats dels acabats, en entrar un rebedor amb pretensions, prou gran com per deixar la roba i les penes, una mica fosc, si es vol, que enfrontava amb el menjador, al qual s’hi accedia després de traspassar el llindar magnífic de les portes passadores, una gran novetat dels temps moderns, si descomptem tants i tants excusats minúsculs dels bars d’aleshores, que finalitzava, després d’uns metres més que generosos, en uns grans finestrals que mostraven la serra de migjorn, i encara una mitjana terrassa de fresca i flors i roba estesa, per on s’accedia, volent, a les habitacions privades de la nina i a una saleta d’estar per a cosir i planxar, o passar-la aïlladament de la resta de la família, estances que conduïen a través d’un passadís cap a les habitacions principals amb bany incorporat, la del matrimoni, i encara un altre bany enfrontat a una altra habitació, la d’Emili, que donava a un celobert i a la galeria interna de la casa, la zona de la bugaderia i magatzem, que al seu torn desembocava a la cuina, des d’on se seguia, altre cop, fins al rebedor, una casa quadrada i de qualitat, apta per a fer una vida de somni. Eres tu, Antonio, que contestava la Rebeca, la dona d’Antonio i mare de l’Emili, efectivament, Sí, sóc jo, per on estàs, bombó, i la veu rogallosa del nouvingut ja li anunciava a la Rebeca que la tindrien, com tantes i tantes vegades, Que vens borratxo, altre cop? Des de la cuina Rebeca s’aferrava forta al ganivet que feia servir per tallar els pebres a fines tirades que pensava fer servir per a la truita de creïlles que just enllestia, més de decoració que altra cosa, acompanyada d’una amanida de canonges carregada d’oli verge extra, a ca seua i a les monges l’havien ensenyada a ser una bona ama de casa, neta i complaent amb el marit, Cagon la puta d’oros, perquè has de ser tan llesta? L’Antonio franquejava l’entrada tot i mostrant a les clares les seues intencions.