La revista degana en valencià

Relat (IV)

01/06/2020

Es clouen les parpelles

6 (continuació)

 

Hola tia, que bé que vinga a dinar, Hola carinyo, pues mira, ton pare, que m’ha telefonat i m’ha dit, Eulàlia, vine-te’n a casa a dinar, que la meua dona hui fa arròs al forn, que a ella això li ix molt bé, va arregla’t, que t’esperem a les dos, i mira, pues, dic, també té raó, no veus que la tia no ix mai de casa, filla meua, que la tia no té ganes de res, i tu xica què bonica que eres, tens tota la cara de ta mare, en glòria estiga, quina dona més treballadora i neta i carinyosa amb vosaltres i ton pare, reina, ai si l’hagueres pogut tenir més amb tu, bonica, tota la cara, ai, que la tia es disgusta enseguida, si no haguera mort, la seua xiqueta, amb la il·lusió que tenia de tindre la seua xiqueta, perquè els teus germans, també els volia, molt, però ella volia una xiqueta –Mireia sabia que sa mare ja havia tingut una nina quatre anys abans de nàixer ella, que havia mort al sis dies, d’incubadora-, ai, una xiqueta, si et volia, ta mare, es tornava boja d’alegria quan vas nàixer, i ton pare, pobret, tan treballador, tu saps ton pare quant té patit, encara és més bona persona, a la tia l’ha ajudada sempre que m’ha fet falta, ai bonica, si la tia tinguera a Maria amb ella, eixa sí que és valenta, embarassada de Maria va acabar la carrera de Medecina, ai la meua xiqueta, insistia la tia Eulàlia, la flaca de la qual era la seua filla Maria i el seu germà Frederic, però estimava molt també els fills d’aquest, a Mireia menys perquè la tenia menys vista, d’ençà de les segones noces del germà, i encara i així no tenia aturador a l’hora de mostrar l’estima quan veia els seus nebots, els fills d’Encarnació, per tot quant s’imaginava que havia passat el germà en enviudar, i tenia un parlar compulsiu, sempre, que esquitxava de saliva els seus interlocutors, però Mireia, que ho sabia, i se’n moria de riure, procurava evitar-la, la pluja incessant, tot i que de les paraules seguides i interminables no podia deslliurar-se, la volia molt a sa tia, Mireia de fet volia tothom, segurament perquè, en quedar-se sense mare als dos anys i haver de passar de mans en mans, entre ties i cosines germanes, que se’n feien càrrec el temps en què l’orxateria rutllava de calent, havia adquirit l’habilitat social de fer-se a tothom i a tothom caure bé i agradar a la força, quan en realitat s’enyorava del pare i els germans, i amb la tieta Eulàlia, aveïnada del pare al passeig, tenia una relació força estreta, que en el seu imaginari tothora hi era ben present, de quan era petita, i sí, se l’estimava, Tia no patisca i  no plore –Eulàlia, a més de la saliva fàcil per la barra balladora, també tenia la plorera fluixa- que si no mon pare es disgustarà, Va, au, vinga, pugem a casa que estaran esperant-nos, i totes dues enfilaren escales amunt, vivien al segon, en silenci còmplice, sabien que més enllà de la porta d’entrada de cal Frederic, germà i pare, haurien d’adoptar la fesomia de convidades i la xerrameca s’exhauriria, la confiança s’emmascararia i el carinyo que es professaven caldria deixar-lo de costat, que, al cap i a la fi, l’ama de la casa era una vertadera desconeguda de sempre, una madrastra de les d’abans, de les veres i solitàries, segons plats arribats a deshora, sense esperar-ho i sense cap mèrit, no havia sabut ni guanyar-se l’estima d’una petita de dos anys, òrfena de mare, que ara exercia d’adolescent, de les que sabien fingir si calia.

 

 

Frederic solia rematar la feina cap a la una i mitja, per reprendre-la de vesprada cap a les cinc, l’hora dels toreros, que ho era una mica si les coses anaven ben dades, i l’horari, ultra les obligacions del treball, magatzem d’hivern a cal ‘Pallero’ i propietari del negoci de l’orxateria els estius, depenia sobretot de les exigències a què el matrimoni en segones noces després d’enviudar l’obligava de totes totes, sent així que Frederic fitxava en entrar i sortir de casa, del pis on vivia amb la dona i la filla, que els fills ja havien volat, i la resta és literatura, i aquell migdia de primavera, que la germana dinava a ca seua, com feia habitualment els mesos de feina a la taronja, s’atansaria amb el seu amic de carretilla, Toni Bo, cap al Bar Cristal, a fer-se’n una, de relaxo de final de matí, on també hi solien anar, i aquest era el cas, Mingo Curra i el Papi, tot i que aquests darrers tenien més aïna l’hàbit de fer-se-la a ca la Rateta, poble amunt, carrer Barranc a tocar amb el Muro. Els quatre miraven de ser prou discrets en aquestes sortides de germanor, i procuraven fer rondes setmanals, de manera que cada dia pagava un la convidada i no s’estiraven més enllà d’una copa, dues màxim, si s’entaulava una mà de juguesca al punyet, i això ja els devia de resultar una excepció, Va Frederic –que deia el Bo- qui col·loque el palet el darrer la paga, Eren les porfídies a què tots dos s’avesaven perquè la feina els semblés més un joc de nins conduint cotxes de cars per les pistes que no pas un treball d’homes drets i fets, i de fet volaven pels passadissos del magatzem carregades les carretilles de palets farcits de calaixos reblerts de taronges, des del lloc de la tria, de gom a gom de dones que s’ho miraven enlluernades, fins a les càmeres frigorífiques que les acabaven de maurar, o des d’aquestes immenses geleres fins els camions que se les endurien cap al centre de la península o altres mercats més allunyats d’arreu d’Europa, i d’aquí fou que es conegueren, certament, Frederic i Toni Bo, i agafaven velocitats tals que qualque vegada l’encarregat els havia de cridar l’atenció, que no era la primera vegada que les taronges acabaven per terra, palets enllà, amb l’ensurt corresponent de tota la feligresia o l’ai al cor d’aquell per qui hom havia d’haver girat o frenat en desmesura, per evitar, així, d’esquinçar-lo, Fet –que solia retrucar el Frederic, o l’altre, si era el cas- maricó l’últim, i Toni Bo, que era un xicot educat, manta assenyat, a qui li agradava la broma sana i la conversa assenyada, tot i que de cintura cap avall, per parlar-ne, sempre hi havia un racó per fer la riallada fàcil, li seguia l’escomesa, Maricó seràs tu, que no has vist ni com ha arribat avui la gran de les Boniques, eixes sí que ho passen bé, es veu en elles que no paren, tenen tots els xicons que volen, i ara més, que arriba l’estiu, xe qui poguera escapar-se alguna nit, Tu perquè no vols pardal, aquest estiu quan tingues la dona a l’apartament de la platja li dius que t’has llogat de cambrer a l’Aquario, xe, i totes les que vulgues, Calla home, calla, que em matarien, Au vinga anem plegant que ens esperen Mingo i el Papi, que avui diuen que se la fan amb nosaltres –sentenciava Frederic-, No oblides de deixar la càrrega connectada que si no la bateria ens la jugarà aquesta vesprada, que l’altre dia ja ens la va fer, no te’n recordes, que no volia anar l’altre matí i l’encarregat, el tòtil del Negre, ens va mormolar per baix alguna bestiesa –ajustava Toni Bo, de tarannà força més tranquil i reposat que el del company, més jove també, deu anys pel cap baix, nascut ja a la postguerra, s’havia criat en un ambient bastant més amable, que no pas el de l’amic, havia cursat els primers estudis i els havia ampliat amb una petita formació professional bàsica de mecànica i electricitat, la suficient com per saber resoldre els petits entrebancs que la considerable maquinària que s’aplegava als magatzems de taronja, seriosa ja d’ençà de l’automatització necessària i inherent a la creixent demanda, implicava, i de fet, ultra el treball de carretejar calaixos d’una banda a l’altra que compartia amb Frederic, la seua dedicació principal era la de mecànic allà on calgués, i estava casat amb una al·lota preciosa, de les del poble ben criades, cosa que encara assuaujava més si cal el seu caràcter expansible, dins d’un ordre, sociable i acontentat de les coses que tenia, una feina agradosa al seu veure, uns companys, a més del Frederic, que se l’estimaven per tot quan era capaç de fer per ells, i una família, també tenia una filla aleshores petita de dos anys, que era l’enveja del veïnat, com se sol dir.

 

 

-Va xe, que la pongan!-, va exclamar el Papi en entrar al Bar Cristal, acompanyat del Mingo ‘Curra’, Frederic i Toni Bo, com sempre feien, i era el crit de guerra dels col·legues davant l’opció de fer-se’n una de plegats, també a l’orxateria del Frederic, els estius, tot i que al Frederic no li anava de barrejar faves i caragols i era més partidari de prendre’s la copa amical fora de casa, onsevulla, però fora del local propi on ja feia bastants hores, a més, clar, de ser una mesura dissuasòria per als possibles coneguts que temptaren de practicar el mam sense pagar-ne alguna, i això, no, que si el Frederic havia aprés una lliçó ferma al llarg de la seua vida, i ara li anava força bé, era que la pela és la pela i s’ha de comptar pesseta a pesseta, -Xe, bon dia a tots menys a un-, afegia el Mingo ‘Curra’, copiant un acudit dels de poc preu que havia escoltat tantes vegades de boca d’un antic cambrer dels que llogava Frederic en arribar l’estiu, el Tio Benito, un home fi i barber, amanerat si es vol, elegant com s’escau als primers cirurgians, aquells que operen amb les mans, que les saben exercitar, -Passa-, que li deia Toni a Frederic, mostrant a la concurrència que, sent el més jove dels quatre, sabia comportar-se i adequar-se amb correcció a la situació, -Bon dia, cavallers-, més formal el Frederic, i com en els films del western més civil s’atansaven a la barra, tot i mirant de trobar-se amb la mirada, primer del senyor del bar Cristal, Jacint, i després, parsimoniosament, cadascú a la seua manera, com una ràfega de canonades el Mingo ‘Curra’, que tampoc era un home de gaires paraules, i no xafardeja massa pel món, més dedicat a la seua estimada dona mig cega, la Bolleta, amb el pas del temps més com més anava la malaltia avançant i atent sempre a la seua filla feta ja una dona casadora i de les guapes, Lucia, que va fer el servei militar amb companyia del Frederic, a Paterna, de poques lletres, pràcticament analfabet, i que se sentia una mica, per això, si no menystingut, sí com els grecs, dels joves, que veien que el present ja no els acabava de pertànyer, -Va Jacint, veges que volen beure estes persones-; com una descàrrega d’energia dirigida sobretot als poquíssims clients reconeguts com a propis de l’orxateria, que ell venia i molt però als forasters, i als del poble quan s’arrimaven les festes del poble i poc més, el Frederic, que sabia que podia i havia de presentar-se davant de tothom amb discreció, ràpid i breu, que no copsaren llur mirada com una mena de rèplica del malnom que l’acompanyava i que tan poca gràcia li devia fer, el fart, que no era bo per al negoci que hom sentís enveja de l’home la procedència del qual s’assemblava més al del pobre que al mitjanament col·locat senyor en què s’havia convertit, -Xe, Jacint, quina bona cara fan estos boquerons, posa’n un bon plat-, donant fe de la bona gana que mostrava habitualment i de la nul·la, o aparent, importància que podia donar al preu de la picada; més exhibicionista el Papi, un home grassonet, sense exagerar, però, que podia mostrar-se obertament perquè el seu estar era més aviat rialler, una rialla sempre recolzada amb una acudit de poca traça però agradós, que, sobretot, deixava la porta lliure a l’interlocutor de prendre-se’l poc seriosament, respectuós, però sense haver-se d’ocupar de les possible dobles intencions que pogueren dur les seues paraules, franc i directe, burleta, àdhuc, qualque vegada, cosa que fregava els límits de la paciència d’un home tan estretament disciplinat com era el Frederic, que el llogava els estius a ca seua, -Va, que venim secs, què dic secs, eixuts com la sorra de la Marina, Jacint, posa quatre bones cerveses, no mires mides, ja, ja, ja, que alts i baixos venen amb gana-, afegia, mirant-se a tothom amb el cor a la mà; més selectiu el Toni, més jove que els altres tres, d’una altra època, tot i que sabia estar a qualsevol lloc, escollint la mirada dels més novells del local, amb qui se sentia més identificat, i aclucant els ulls en senyal de respecte si era el cas que algun dels veterans li cercava la cara, sense fer-se enrere de res, clar, doncs sabia, i així era, que dels tres, amb diferència, la seua formació el feia una peça preada, no solament al magatzem on treballava, sinó fins i tot entre els concurrents que pogueren necessitar-lo algun dia, que tot era qüestió de temps, -Bon dia a tots-, va cloure l’entrada sense més additius.

 

 

Quan l’Emili hi tornava a casa solia fer-ho amb l’ai al cor, manta vegades s’havia trobat davant d’una situació poc gratificant, per no dir gens o fins i tot decisivament desagradable, segurament per això se les enginyava per fer-ho pel camí més llarg, s’inventava una manca de benzina irreal a la moto, o una avaria qualsevol, per tal de fer la tornada a casa més i més sostinguda, eterna si ho hagués pogut decidir ell, i gairebé sempre escollia la persona més adequada que, com ell, tampoc tenia tots els motius del món per arribar-se a la llar, això que hom, de vegades, coneix, però que la major part de les ocasions simplement ho somnia, i a més a més, el seu tarannà una mica especial, a l’Emili li anaven els homes, i l’entorn no li era, ni remotament, simpàtic, el feia encara més sensible a determinats comportaments, com aquella vegada en què es trobà rebent de calent a la sortida de l’Aquàrium perquè, una mica begut com anava, s’havia entestat a lligar amb uns simateros d’aquells que van amb la cua encesa cercant conys on enfonsar-la, sense tenir de bon començament massa capacitat selectiva, però d’aquí a un personatge com l’Emili, vaja, la que va rebre, i sort que hi era la Mireia per atenuar la violència de la resposta, però era una constant en el comportament de l’Emili quan bevia una mica més del compte, mostrar-se obertament i ostensivament maricó, i això comportava les seues conseqüències, màxim si teníem a la vista que l’Emili era més aïna lletjot, cap gros de fosca cabellera, pelut de muscles i esquenes com els homes amb trets genètics regressius, una nàpia vertaderament de traces negroides, baixet i amb una tirada a estar grassonet que no podia evitar, més per la dolenta alimentació a què la família inexistent el tenia avesat, que no pas conseqüència d’una golafreria descomunal, simpàtic amb els amics, també sabia treure una bona dosi de llet agra si convenia a la situació i veia que les seues volences i vel·leïtats eren posats en dubte, que al capdavall no deixava de ser de nin el morrudet aviciat d’una mare banyuda i deixada de costat per part del marit, àdhuc maltractada alguna vegada, més com més anava el sense fre de l’Antonio, com aquella nit en què se sentí realment indignada, una de tantes, quan de festa amb d’altres amics es va trobar el marit als lavabos de dones de la Lunik, una discoteca de moda, sent assajat per un vigorós negre, amic del fill i que treballava de relacions públiques de l’Aquàrium, imatge que va aconseguir treure-li de les voltes dels ulls els globus oculars, a més de produir-li una esgarrifança que no va poder apartar del cap durant una bona temporada, però abans, molt abans d’aquests excessos i decepcions, Rebeca se sentia una vera princesa que havia fet un bon casori, i estava disposada a exercir de muller i mare des de la posició privilegiada en què se sentia col·locada, i lluïa els fills cada cop que s’atansava a la terrassa de l’orxateria del passeig, i es lluïa ella també, de corbes generoses, ben maquillada, de dimensions proporcionades, sense ser cap bellesa, podia, per com solia vestir-se, fer voltar el cap de qualsevol grups d’homes que se la trobaren pel camí, i això li encantava, com li agradava deixar en evidència la resta de dones que pogueren haver-se atansat al passeig, però de condició menys explosiva i educació més mesurada, i tot i així, darrere la seua elegància qualque vegada es perdia una mica pels esvorancs de la supèrbia, i en els extrems de dir la seua podia resultar fins i tot ravalera, una dona de caràcter que pujava els seus cadellets fent-los mantenir les maneres, sobretot de cara als altres, no tant per educar-los, com per exhibir-los.

 

 

Jacint era un home tranquil, d’una certa edat, major que els acabats d’entrar, sense fills i a punt de jubilar-se, s’agafava les coses amb molta parsimònia, després de tota una vida dedicada al negoci, se les havia trobades de tots els colors, i més d’ençà de l’arribada de les primeres fornades d’estrangers, i els forasters, que sempre havien fet acte de presència, més o menys constant i intensa, a través de la carretera, nus embrionari de tota l’activitat industrial i mercantil del poble, ara també turística, de complexió de pera, estret d’espatlles i ample d’anques, de panxa prominent, sense arribar a ser una melona d’alguer, poc musculat i blanc de pell, com s’escau als barmans de raça, i Jacint ho era, dels primers a fundar la cooperativa que hi havia a la plaça del doctor Mifsud, anys seixanta, d’on es proveïen tots els bars a més bon preu de tota mena de begudes, alcohòliques o no, i també dels atuells complementaris que es pogueren necessitar en un bar, des de tovalloles de paper, gots de plàstic i plats, coberts, fins i tot paper higiènic i aperitius envasats diversos, ametlles, avellanes, olives, les papes Noguera, no, que les facilitava a domicili el mateix fabricant, tot un ventall de productes que cada local tenia a la seua disposició, prèvia comanda, que recollia a cada lloc eficaçment i diligent Salva, el tolit missatger, administratiu i encarregat, tot en un, que funcionava molt millor que cap altra persona perquè era absolutament refractari a tastar la mercaderia, de bon caràcter, afable, pausat, que sabia escoltar i preguntava únicament l’indispensable, es trobés on es trobés en els seus inlassables viatges pels tuguris del poble, unes provisions que es complementaven amb les ofertes des del Morquí del Pere, distribuïdor també de begudes, i el mateix fabricant de la cassalla i el vermut pobletans, que tant agradava els grecs, Egea, tota una xarxa fomentada i sostinguda pels autèntics abeuradors santificats pels usos i els costums de la gent, el Braç Treballador, el Talismà, el Bar Nou, el de Ximo, el de Jacint, els secundaris de la Plaça, el de Toni i el d’Andreu, la Pista del Nan, el Bar Madrid i el de Garrofa, Litri, al Prat de les Tomaques, on solia aturar-se el Batista, indefectiblement, abans d’acarar els quatre pisos sense ascensor per entrar a casa, fundadors tots de la taverna moderna d’abans i després de la guerra, entre els quals el Frederic no deixava de ser un nouvingut, perquè l’orxateria no es podia considerar un bar, i a més va pujar com l’escuma, no pels autòctons, grecs tots ells, sinó més aïna per la conversió romana dels seixantes i setantes, i sobretot pels forasters, que cercaven llocs més diàfans i nets, amb terrassa a l’aire lliure, una total novetat al poble d’aquells temps, que els bars de pota negra no acabaven de facilitar, si més no al poble, que a la platja ja era ben bé un altre discurs, per això el Jacint hi exercia de sobirà de ple dret a ca seua, però també com a responsable d’una manera d’oci fundacional que li permetia romandre darrere la barra sense moure’s massa, únicament amb els ulls i poques paraules en tenia prou per controlar tot aquell maremàgnum diari del migdia, i que un temps s’escometia també al vespre, de caps de setmana, quan les parelles, els dels tres dels grans acabats d’entrar, de joves s’aplegaven a sopar, Frederic i Encarnació, el Papi i Isabel, Mingo i la Bolleta, i menjaven com a bons jans els grans àpats casolans que la dona del Jacint els preparava, a la gana, sense límits, fins que en tenien prou, de fet representaven el moment de transició entre els grecs, que no varen arribar a sopar mai a cap bar, i els romans, que ho feien sovint amb les dones respectives, -Bon dia, reis, va Mateu, veges què els poses a aquests homes, que tenen set-, va puntejar l’amo des de l’altar.

 

 

La mirada del Jacint s’ensonyava per moments en veure els vells amics i el cos se li tensava una mica, s’agafava fort al marge interior de la barra del local, en un gest inconscient, com si s’aferrés als records que li fluïen lentament i es limitava a mirar-se’ls amb enyorança, plàcidament, enmig del renouer de l’hora punta del bar, sabia que la dona, que era a la cuina, ja s’era també assabentada de llur presència, però segons com, si l’humor li ho permetia o no, sortiria o no a saludar, perquè, malgrat els anys passats des de la mort del fill, molt petit, Encarnació encara vivia, la pesantor de la memòria comandava cada dia de la seua existència, i la de l’home, per bé que Jacint, arrepapat al contacte diari amb la gent, havia aconseguit fer-se una mica més d’espai per poder respirar, i en canvi, la dona, entre els foguerons i les cassoles, feia anar més el molí, i solia disgustar-se manta vegades, a més de precisar, puntualment, somnífers, per poder agafar el somni, sobretot quan sabia que eren al seu local, cosa que actualitzava l’amistat que els unia un temps, ella amb la Bolleta, des de sempre, quan d’adolescents feien feina al Paller, el magatzem on es varen conèixer aquesta i Mingo Curra, i també Isabel i el Papi, però la tendència a continuar veient-se, tot i després de casar-se amb el Jacint i anar a parar a la cuina del Bar Cristall, era a causa del lligam de totes dues, veïnes, porta amb porta al racó que el carrer Sant Roc fa amb el carrer Barranc, just davant de Galipienso, la botiga de les veces i les farines, dels llegums de tota mena i condició, a l’engròs, gegantines sacades de menjar per al bestiar i els humans que els seus ulls de nines es miraven enlluernats, les vesprades a la vorera immensa compartint jocs després de la sortida de costura donya Indalècia, la goma, el tello, la corda, les nines, les pintures els dies de pluja tardorenc, d’aire fresc i humit, les corregudes cap a casa els dies de correnties fortes d’aigua avall pel carrer Barranc, l’olor dels brasers a les portes de les cases, com un enfilall de foc civil que informés les ànimes perdudes del retorn a les llars, jugaven plegades en aquell poble de postguerra i d’estraperlo, el destí meridianament assenyalat pels fats de la naixença, aprendre a cosir i a cuinar de la mà de les mares respectives i la saviesa de les àvies, a respectar els vells i ésser honestes, anar a escola el temps precís i necessari i cercar ocupació als magatzems de taronja del poble, o amb molta sort en alguna de les fàbriques que començava a rutllar, i l’amistat que creix i els casoris gairebé simultanis, l’alegria de la novetat, una mica de por també, més portadora per les confidències llurs, i els fills, per aquest ordre, Marc del Frederic i l’Encarnació, després el seu Joan, Mauro, altre cop de la rosera, Encarnació, Lucia, de l’amiga de l’ànima, la Bolleta, i finalment el Lluís d’Isabel i el Papi, amb unes diferències d’un any i escaig entre ells, i els sopars al Bar de cap de setmana, els nins jugant i entretenint-se, molt petits, sempre s’havia d’estar pendent, algú o altre, pare o mare, els amfitrions més per la feina del local, els amics de festa, però alerta, comencen de caminar les criatures i van fent-se boniques, ja costa de controlar-les si hom no va molt en compte, el més gran ja té huit anys i el més petit dos, s’escometen pel bar, pugen dalt a les habitacions privades dels pares, hom els perd de vista però s’assegura que estan bé de tant en tant, les mares sobretot van tornant-se per saber del cert on són en cada moment, que els pares, són joves, van bevent i xerrant, dins d’un ordre, que la cassalla pot desviar en qualsevol moment, però són forts i poden amb tot, Jacint s’atansa a la taula on sopen els amics i comparteix de tant en tant un colpet, la dona guaita des de la cuina i els demana si voldran encara més botifarres i ous fregits, la menja preferida dels mascles, elles són més vegetarianes, i tothom és feliç, vertaderament feliç de veure com Mingo és capaç de fotre’s una botifarra d’un sol mos quan ja la cervesa comença a fer els seus efectes, i de com el Papi les conta una darrere l’altre, de cintura cap avall són els més esperats per les senyores, i Frederic diu la seua en forma de contarelles de forçuts, un sac per aquí, un tonell de vi per allà, alguna juguesca al punyet, del de força, no del de traça, i les mares s’ho riuen tot, i s’ajuden mútuament, quan de cop i volta se sent una forta frenada a la carretera i les mirades s’encreuen, a la vista hi són el Lluís i la Lucia, però el Marc, el Joan i el Mauro s’han fet escàpols i hom preveu que són a dalt, és l’únic lloc on poden ser, no hi ha cap altra sortida al carrer si no és la principal del bar, o sí, la privada que just dóna al carrer que duu a la carretera, i hom els crida escales amunt, i la Bolleta que s’enfila, seguida d’Encarnació, al Jacint i a la seua dona encara no els ha donat temps de reaccionar, ocupats en la feina, ells no saben si els nins són tothora amb els amics o sí, precisament ara, en aquest moment no hi són tots a la vista, i miren cap a la carretera, el Jacint el nas aferrat al vitrall de devora la porta, no s’hi veu ben bé, és de nit i una d’aquestes d’hivern tancada, tan grata per aquesta mena de sopars de germanor, Isabel i el Papi s’ocupen del seu fill, Lluís i Mingo Curra agafa la seua Lucia al braç, i tots, la Bolleta i Encarnació ja davallen les escales de tornada de la infructuosa excursió, s’apropen a l’entrada del bar, just damunt la vorera són els fills del Frederic, quiets, paralitzats, fets pedra, i a davall, el cos contra la vorera, el Joan, mort, que ja començava de conèixer on era que els pares deixaven les claus de la porta lateral de casa, l’entrada privada de la família.

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top