Relat IX

29/10/2020

II

El relat dels fets

1 L’encontre

El seu cos es balancejava encara, somort pel colp, indecís cap on caure, sense vida ja després del contacte amb l’enorme camió que creuava la comarcal, a l’alçada del kilòmetre tres aproximadament, just a la cantonada del carrer del Molí, devora del bar Avinguda, una via, aquesta, farcida de trànsit més enllà dels límits suportables, sobretot si teníem en compte que unia dues destinacions absolutament ignorades entre si, Llíria i aquest llogarret reblert d’ànsia a l’estiu i buit de futur les llargues hivernades d’un temps, balladores les mans, desproveïdes de tensió, hi duia les eines exactes per a una feina precisa, ni més ni menys, deixades aleatòriament dins d’una borsa de plàstic que ara voleiava rítmicament per la força de la inèrcia del cos morent, inconfusible la manera i la forma del gir de l’Enric, llargarut de cames, queia des de dalt amb l’elegància que des de jove l’havia caracteritzat en tots els seus moviments, aquest seria el seu darrer i abismat gest escènic, de fet, va ser en voltar-se per corregir la direcció del seu córrer, enèrgic i àgil, davant l’aclaparadora presència de vehicles transitant, que el retrovisor extern d’un TIR de taronges li colpejà el cap mortalment sense que gairebé ningú se n’adonés de què era el que havia passat tot el temps que durava el ball de la mort, qui sap si l’home havia begut una mica més del compte aquell matí i ara, cap al migdia, el cansament li passava factura i feia giragonses involuntàries però sense malícia, com una baldufa abans de caure irremeiablement i definitiva, inconscient del què, absent de tot, relaxat com feia temps, inlassablement agraït del benestar experimentat, càlida fosca entre murmuris de dièsels i sense plom refinada, una delícia desconeguda que en hèlix el transportava cap avall, en la direcció de g, cap al centre de l’univers en perpètua i constant acceleració fins a la desintegració absoluta, el decorat pagava la pena i el detall de la borsa de plàstic n’era el cop de gràcia definitiu per un ball, el darrer, sobrat d’expectació on gairebé sempre es defraudava l’espectador, però ara no, hom partiria de l’espectacle content i satisfet, semblava tan real tot, tot tan preparat, l’hora de més afluència a la carretera des dels carrers perpendiculars, l’hora d’eixida dels xiquets d’escola, els darrers dies abans de les vacances, l’hora de tornar de plaça, l’hora de les dones feineres d’agranar el carrer, l’hora de l’aperitiu dels homes ocupats parlant de les agretes dels camps, l’hora dels màxims en aquella cruïlla de mort de sabor agredolç, què podia passar-li pel cap a l’Enric en aqueixa hora tan certa del comiat, què en devien pensar del seu ball graciós els vianants que se’l toparen casualment de nassos present, era evident que el colp havia fet soroll, com un cruixir d’os de meló d’Alger una vesprada d’estiu al mareny sota l’ombra d’un canyís, a l’aguait dels primers grans verds de raïm, quina senzillesa, quin silenci després del cruixent esclat i abans dels primers crits de la brama, era dijous, efectivament, dia de mercat, l’immens dia setmanal, no solament ho era perquè era al mig de tot, ho era perquè feia de mitger de tot quan hom puga imaginar-se, de tots els interessos de la Vall n’era testimoni el mercat, amb gent de tota mena i condició, del mercat tothom vivia les seues hores de glòria, els venedors, òbviament, hi feien l’agost, hivern i estiu, però a l’estiu particularment feien caixa de debò, de bon matí ja hi eren al lloc, fins i tot hi havia qui dormia el vespre a prop, venien d’altres pobles i els anava bé d’aturar-se de camí, fora fer més via a deshora, el cos romput i cansat de tantes hores exposat, amb les primeres hores de claror, fosc encara a l’hivern, començaven a parar les parades, unes més vistoses que altres, algunes més antigues que altres, totes li pagaven religiosament a Felip, el Margaritango, el Nostre Senyor de malnom, el pare del Guillem, quan feia la volta de rigor avançat el matí, però a les hores calmes dels preparatius tot era mística pura, capficats en la feina, els mercaders dansaven idèntic cada dia el mateix ritual, d’una regularitat i precisió impossible de realitzar per ningú que no fos de casa, d’aquest mercat del dijous de la Vall, els cotxes feien maniobres sorprenents per arribar a espais inimaginables, com en una capsa plena a vessar on les coses que encara hi entren han d’agafar la forma de l’espai lliure, així els objectes, placers, vehicles i estris, s’adaptaven miraculosament als minúsculs racons que anaven quedant disponibles així com anaven col·locant-se els més veterans, els més matiners, hom es feia de valer per aquesta doble condició de primerenc, i a partir d’aquí la cosa era vendre més que els altres o fer-ho veure, les primeres veïnes en arribar solien ser les més ordenades a ca seua, les més sol·lícites a l’hora de feinejar, o bé les criades d’aquestes, també podies trobar-te persones de fora, forasters de debò, d’aqueixos que solament es veuen el dia de mercat, curts de roba i de mirada franca, d’altres, d’interior, més desconfiats, de nació castellana i consciència colonial, tots sabedors que el millor gènere sempre és aquell que primer s’exposa, potser resulta també el més car, però tens la garantia de ser-ne el novell en tocar-lo, copsar-ne la seua textura, fruir de la fresca que encara li penja de la rosada amb què ha estat collit, imaginar colors intensos més enllà dels afegits als magatzems, intuir el polsim aferrat a les hortalisses que creixen sota la terra i en somnis agafar les mans tensades i solcades que les han acabades de desarrelar, a poc a poc la plaça s’omplia, instants abans la dansa incloïa tothom que s’atansés al mercat, visitants o contertulians, la vida es concentrava radicalment intensa al voltant de la brama de la plaça, gestos suggerents i d’altres desproveïts d’intencions però iguals d’ostensius es barrejaven innocents cap a les hores centrals i plenes del migdia, quan tothom que volia deixar-se veure s’apropava al bressol dels contactes, i aquell dia hi eren tots, també el Guillem que acabava d’aterrar de ciutat on havia romàs uns dies procedent de Barcelona abans de prendre el poble, com un temps als senyors els era retut el lloc conquerit, tots menys l’Enric, que enlloc de dansar a la plaça, moments després de saludar el Guillem, havia preferit la via de comunicació per simular el darrer ball de comiat, o això semblava per les seues maneres de ballarí consumat apreses a Bèlgica els anys de l’emigració massiva, unes formes sinuoses de nin del carrer, amb els seus companys de fetilleries, carrers amunt i avall, lliures com ocellets al bell mig de l’anonimat que et proveïa la capital d’Europa i de les mines de carbó, immensa com una planícia desmesurada on no hi podies coincidir amb cap humà conegut, les obligacions les justes, l’escola i les fugides, el dinar i el sopar a casa dels pares i el dormir i torna a començar, la llibertat de la gran ciutat, sempre que l’Enric topava amb el Guillem li venia al cap la seua condició d’errant d’un temps, ara traspassada a qui arribava de la ciutat comtal, hi ha passejos que duren tot el temps, tota una vida, d’altres arriben a aturar-se en un moment o altre, així li havia passat a l’Enric, sostret del món quan tenia setze o dèsset anys i deixat caure al llogarret que li assestava el cop de gràcia, i just a l’inrevés, amb les modificacions escaients, al Guillem, sortit de casa en edat universitària on tornava intermitentment i puntual, però fet a l’exili volgut de la Barcelona dels possibles, un i l’altre havien conegut el pas per València els anys d’estudi i primeres correries, un i l’altre sabien que el temps avançava en una sola direcció i quan coincidien s’observaven atents, generosos, sabedors que el combat de la vida no deixa guanyadors a perpetuïtat, gairebé en silenci solien fer-ho, això de saludar-se, les paraules precises, les mirades afinades, els moviments controlats, hom llegia més aviat en allò no dit el què de cadascú i se’n feia càrrec de la situació, cap dels dos s’estava d’amagar-li a l’altre l’actualitat respectiva, llur condició present, qui acabava d’arribar al poble ho feia voluntàriament i coneixia els seus límits de forà, qui feia anys s’havia instal·lat sense deixar de ser-ho mai, un de fora, serpentejava com podia el dia a dia real del condemnat, hom podia imaginar de tot en veure’ls junts, saludant-se a la vora de la via que occiria l’Enric, el posat de tots dos traslluïa un senyoriu elegant i segur, de dignitat guanyada a cop de martell en els seus oficis sense nom, creadors nats de la vida, partien tots dos sense títols ni glòries a la butxaca, eixuta, qui ho feia a la recerca d’un món promès, qui s’havia jubilat de cercar-ho, això de les promeses, i s’havia encauat, hom havia partit necessàriament per trobar un lloc al món dels desitjos, conscient del seu preu, magnànimament, altre hom, en canvi, havia romàs quiet devora de la solució més immediata, un matrimoni i un fill, uns projectes aliens a la carn pròpia, el grau màxim d’exterioritat, ésser fora sense haver eixit, forà a casa eternament per la velocitat a la que danses, sense patró ni Déu que t’assistesca, l’Enric, d’ençà de la seua criança als barris durs i freds de l’extramurs de Brussel·les, n’era captiu de la força centrífuga que l’acompanyaria la resta de la seua vida, fins a la mort, dansa en rodó queia irremeiablement, el Guillem se n’havia assabentat de ben petit, en la mort del germà gran encara jove, de com era el món en la seua cara més feréstega i radical, senzilla alhora, vida de mínims i netedat de diumenge en què acompanyaven els pares en processó a l’església, setmana rere setmana, qui sap si excessivament per al cervell del primogènit, la salutació que solien mantenir, doncs, ateses les circumstàncies, era formal i prima, tot el contrari del món que els pul·lulava per dedins, íntimament, en silenci, en això havia quedat l’opció del retrobar-se, gairebé en suspès romanç ara que ja vorejaven els quaranta anys, després de moltes absències, de coses callades, de vides desaparegudes, de fer cadascú la seua via, com els havia passat a gairebé tots els qui un temps hi coincidien el dia del mercat, el dijous gras de cada setmana, avantsala de l’estiu pletòric, marc idoni per a les retrobades, cada cop més i més eixamplades en el temps, cada cop més i més desertes de coneguts, hi havia els més fidels, resultaven gairebé sempre els mateixos, aquells que enyoraven en la distància reconèixer un entorn amable i pròxim, malgrat que el pas de les hores hagués fet estralls qualsevol símil conegut del passat, òbviament les parades canviaven i les persones més encara, un canvi imperceptible per a qui s’hostatjava al llogarret de continu, però massa evident per als arribats a deshora de lluny periòdicament, cada cop més ample, més estirat, sinuosament espatarrat més i més el dibuix de la freqüència, com ho era simultàniament el record de les coses i les persones d’aquell paratge tan sovintejat, paisatge de l’adolescència i la primera joventut, allargassades ambdues a cops d’enretirar de davant la brossa que volia impedir el curs de la insistència, fins que finalment hom n’era conscient que havia quedat tot sol enmig del quadre fet al natural, com aquella nit d’estiu, d’un estiu qualsevol, la darrera, però, en què el Guillem visitava, com feia sempre des de feia molts anys en tornar al poble, el local del passeig del mercat conegut com l’orxateria, encara obert al públic, poc després es traspassaria i canviaria de negoci, hi arribà, com gairebé sempre i per costum tard, a l’hora del tancament, per petar la xerrada, com era la norma i el trobà desert, desert de gent i de vida, la solitud s’expressa més acarnissada als llocs que hem conegut, que hem estimat, plens un temps de veus familiars i ara inhòspits, abandonats del seny necessari per continuar el camí, perduda llur dignitat, hom procura que aquest abandó no retorne en contra de la memòria pròpia, però es fa difícil escapolir-se’n de la desfeta, encara va trobar l’avinentesa de seure una estona i fer l’arronser xerrant amb una parella del poble, fugits com ell mateix i igual de despistats, venien de Melilla on professaven de mestres, davant la tomba aquella del passeig, un erm que cada dijous reviscolava transformat en la forma del mercat canviant que hom visitava impertèrrit per gratar espurnes conegudes, idèntic ritual en un temps i un lloc cada cop més i més desconegut, costa de creure comprovar com es desdibuixa en la memòria una cara, un gest, una forma antany gens aliena, com s’arrodoneix el moviment i es fa més i més inexpressiu, com s’afluixen les mirades i es fan escàpoles de mena, com s’aparten d’allò que ara els fa dubtar realment, com s’espanten de retrobar el desconegut en aquella línia que s’abat ajupint-se i de sinuosa es torna plana com el batec d’un cor cansat, com la mirada esmaperduda de l’Enric en el seu caure accelerat, just el contrari de la corba que la vida al mercat dibuixava entre l’alba i passat de llarg el migdia, un voluble sinus ple de llet que esbargeix sobrer tot el líquid, generós i ostensiu, felinià, l’eixida de casa dels mercaders locals, aquells que joguinegen la resta de la setmana sota les arcades del mercat, comença d’hora, és el dia d’anar a per la mercaderia, el dia gran de les compres exagerades, de les despeses fortes, del dormir poc però bé, havent sopat lleuger, el cap despert i el ventre buit, descansat l’esperit i cordats els pantalons amb una bona corretja de cuir ample, gros passador i forats distanciats, és el dia per excel·lència de les compres i les vendes, tota la família hi intervé, grans i petits, avesats als moviments continus i segurs del cap de casa tothom li segueix el corrent, copia les seues ganes, continua el camí iniciat qui sap si pels avis o, més enllà, per algun avantpassat emprenedor, morisc o jueu, cristià segurament no, la propietat de les terres els tenia d’antuvi paralitzats, el major dels germans l’acompanya en l’aventura del viatge, comencen les cançons de les llotges a repicar l’aire fresc de les acaballes de la nit, es barregen els remors de les veus agudes i netes amb els sorolls estàtics d’algun campanar llunyà, els homes fumen de calent, els nins aprenen de seguida, volen fer-se homes ràpidament, prendre el testimoniatge del misteri de la vida, veuen com brillen els ulls dels presents, com els dels pirates davant d’un tresor furtat, davant d’un vaixell a punt per ser abordat, són ulls de satisfacció, no pas d’avarícia, ulls que es miren la feina ben feta, un xic vanitosos, potser, tant qui ven a l’engròs com qui compra per vendre-ho al detall sap que fa negoci per ésser al lloc adequat a l’hora justa, ni abans ni després, resultaria senzillament impossible arribar-hi a port havent faltat als mínims exigibles de correspondència legal amb el proïsme, el món dels mercaders és un món d’una estricta moral i d’una ètica no escrita, de mans aferrades, de tractes antics, hom ha d’arribar al veïnat ben seré, aquí no s’hi dansa, tal vegada en acabar el matí es permesa la disbauxa justa i espartana de pagar una ronda, o dues, més està del tot mal vist, cadascú ha de partir a ca seua disciplinadament, de la mateixa manera que s’ha arribat, en silenci sepulcral, més encara als llocs de llotja, aquí els rituals s’extremen i s’afinen com als sermons de trona de diumenge, les places les han d’ocupar persones amb el cap ben moblat, el bo i millor de cada casa, el camí a la fosca, la càrrega i la descàrrega, els preparatius de cada parada, la conversa imprescindible, els cossos han d’estar per feina i els caps han de somniar futurs a tocar, hom pertany a un gremi a cavall entre el nomadisme i la plaça guanyada, i n’està orgullós, com qui és al camp i s’atura a esmorzar, com qui s’atansa al tros i fa el cafè de la boira, com qui tanca tractes a l’aguait de la rosada de tarongina, també com el passavolant que mostra llur art als racons més insospitats dels pobles de la memòria, camina el mercader per damunt d’un terra cada dia provisional però llaurat amb les seues mans nerviüdes, dits i mirada franca, sobrerament perfilats i gairebé muts, com les salutacions d’aquells que no han d’afegir gaire cosa a l’evidència, així solien ser les que s’intercanviaven els qui sobrevolaven el poble de tard en tard i els fixes de via feta, així la salutació de l’Enric i el Guillem, estreta com la fulla del diari, suficient, però, com per informar del motiu de l’arribada, la mort del pare de l’Emili, tot s’aprima amb el temps i allò que un dia semblava impossible de superar per llur magnificència s’acaba assecant com el torrent en la sequera, quartejat i sulsit, la llum deixa pas a les ombres amb l’ajuda de la desgana, de l’oblit, quantes vegades no havia creuat el Guillem aquella carretera ara maleïda i s’havia endinsat al mercat convençut de l’èxit de la trobada i l’havia hagut de ple dret, el món als seus peus els estius que governava al món de la disbauxa, de les marxes nocturnes, sempre controlades, aquí raïa l’encert, la gent coneguda de València feta venir al llogarret a passar-ho bé, els exòtics grups d’amics coneguts a la Facultat i més enllà, als tuguris de moda dels ambients dels artistes de totes condicions i procedències, fer-se de valer en concepte del gènere mostrat al poble perquè hom s’enlluernés de llurs positures modernes i avançades, tocats de perruqueries i botigues de roba de la màxima actualitat, només imaginables a les revistes de moda més ambicioses, diria que desconegudes als quioscs del poble, imatges extretes de somnis agosarats i al marge de qualsevol record pròxim, de cop i volta aquells personatges traspassaven radicalment la sentor estantissa de les ments més acomodades del poble i produïen maldecaps als benestants no sortits mai de solc, d’altres, igual de conservadors i poc productius, en treien profit de la gosadia de la joventut amarada de l’estranyesa que sempre provoca el foraster als ulls de l’indígena, les colles salpaven a les nits cap als caus respectius, als oracles on s’oficiaven els rituals de prestigi, ben descansats i millor dormits començaven llur romeria ben entrada la nit dels estius, guapíssims i atractius, forassenyadament asserenats devora els acòlits que poc després els anirien a visitar, sempre impecables sabien de tot quant hom pogués imaginar interessant en aquelles hores i edats tan tendres, tant si obrien la boca com si no, ells eren els observats de la nit, els mèdiums capaços de dur-te a conèixer els estels amb carrossa, si era que sí o era que no, tant se valia, llur aspecte els protegia de poder esbrinar-ho, si sabien res o era posat, la felicitat els era additiva, qui aconseguia apropar-se’ls passava a formar part dels regnants d’aquell estiu anònim, i això era molt i era tot, era l’èxit i el passaport per a formar-se a l’entorn l’aureola del saber, malgrat els documents no existiren, ni els títols ni les capacitats, més enllà de l’ésser al mig del glamour, una existència que durava just el temps que durés la canícula, la tropa hi retornava als campaments d’hivern arribat el mes de setembre a estudi, factor aquest que hi afegia encara més misteri a les nits en què hom hi compartia el cel mentre feia una cigarreta a la porta del local de moda fent-la petar de collonades, fent servir tres o quatre monosíl·labs i espenyant moltes burilles al terra per millor dissimular la poca traça mundana que els era, en general, afí.