Relat (V)

08/06/2020

Es clouen les parpelles

 

6 (continuació, bis)

 

La primera a comprendre què estava passant fou Encarnació, que en pròpia pell havia experimentat la mort d’una filla de sis dies, nascuda prematurament, just no feia un any, la qual cosa la va haver de deixar exhausta i del tot vençuda, perquè per a ella no foren sis dies fàcils, amb la il·lusió que li feia tenir una xiqueta, i el dol s’allargà uns quants anys, fins que va nàixer Mireia. Sí, Encarnació va ser la primera de copsar què era el que acabava de succeir i a dintre seu, en cada porus de la pell, coneixia a la perfecció com se sentia, i anava a sentir-se d’ara endavant, la Joana, per això no s’ho pensà gens i s’atansà a l’amiga per tal d’abraçar-la i conhortar-la tant com pogués i de camí li va impedir, amb un esforç sobrehumà, que Joana guaités l’escena, el cos del fill romput a la calçada, estavellat contra la vorera, el vehicle d’en Bernat Grassa arrambat a la vorera, una rebentada de la roda davantera, la de la dreta, li va fer perdre el control i no va poder evitar aquell nin que s’havia ajagut a recollir alguna cosa que li havia fugit, la bala de cristall preferida, que s’havia escapolit del seu control precisament en aquella cantonada i en aquella hora, exactament en aquell punt en què la carretera girava a la dreta, de manera bastant brusca i pronunciada, potser el conductor del vehicle no va el poder evitar i li esclafà el cos de la sotragada que li feu el cotxe, sonaren dos cracs seguits, el de la roda i el del cop, Marc de testimoni mut de l’accident, i després el silenci més absolut, en el moment en què s’apropava Mauro tot s’havia rellentit –havia anat al bany de dalt de casa el Joan abans de sortir al carrer i s’havia retardat-, fins i tot l’aire quedà en suspens, dens com el brou que es pot tallar amb un ganivet i els seus ulls, fets per a l’enlluernament d’Encarnació, s’hi fixaren una bona estona, primer amb la mirada de dos senyors que guaitaven de la casa d’enfront, el Morquí, el Pere i un altre home a qui reconeixia, l’oncle Lluís, després cap al lloc del renou, el germà d’esquenes, llur mirada en direcció als fets, un senyor que sortia d’un cotxe esbufegant, corrent per fer la volta al vehicle i apropar-se a alguna cosa, una mena de sac que jeia a terra, entre les rodes punxades i la vorera de la carretera, els fanals de l’altra banda, els del costat de la Colla, il·luminaven el quadre a contrallum, un taronja matisat pel blanc lluminós que sortia dels finestrals del bar on eren els seus pares sopant, la humitat de la nit l’enfredoria una mica, a ell, ja de natural bastant tendent als constipats, prim com un grafiat en sec com era de prim, i la carretera semblava mullada de rosada, una carretera que pareixia un espill de macadams, el context ideal perquè la conducció es convertís en patinatge, si a més et rebenta una roda, Mauro no sabia si entenia què era el que estava passant i s’apropà al germà gran per cercar protecció, i fou aleshores que tots els sons del món hi tornaven a fer-se presents en forma de crits i més crits fora mida, son pare que els va prendre pràcticament al vol i els posà dins del bar sans i estalvis, sa mare aferrada a la mare del Joan, que xisclava paraules inconnexes, les llàgrimes de totes dues cara avall, desconegudes del tot, la por al rostre i la ràbia continguda del pare del Joan, encara el cap petrificat contra el vitrall de darrere la barra, alguns clients que es miraven encara sense saber el què del què, Jacint que se n’ix al carrer saltant el taulell, Frederic que el segueix per acompanyar-lo en el cop, el Papi darrere, les mirades folles del Bernat i el Jacint que s’encreuen, el fill quiet i estès i el pare que gruny, gruny en la fosca de la nit sons indesxifrables per la condició humana, perquè en aquell instant precís s’ha convertit en altra cosa.

 

S’entaulà l’obligada investigació en aquests casos d’accident i hi intervingué la guàrdia civil de trànsit de la capital comarcal, atestats i diligències judicials, tots els testimonis del bar només varen poder dir la mateixa cosa, un estrèpit, unes frenades i l’horror conseqüent, únicament Jacint va afegir que li semblava que la mirada del Bernat, més enllà de les actituds posteriors immediatament seguides als fets, exagerades i fora de lloc algunes, de vegades, en canvi, completament abstret en altres moments, era la pròpia d’una persona que anava beguda més del compte, sense caure en el descontrol, cosa que els de la benemèrita varen consignar, i el capità, que coneixia de temps en Bernat, perquè era dels pocs tallers de mecànica de camions de la zona, i més d’una vegada va atendre de franc, modificant peces que feien rendir més els cotxes patrulla, les demandes del cap comarcal, ja sabia que era més que possible, ultra la inevitabilitat del succés luctuós, l’estat de la carretera, el xoc contra la vorera que provocà la rebentada de la roda, i el fatal desenllaç, al capdavall el nin era a sota de la vorera i no el va poder evitar, qui sap si amb una velocitat menys acusada, però de tot plegat era cercar-li massa potes al gat, arruïnar-li la vida a un senyor, Bernat Grassa, que era dels notables del poble, per les finques de taronges, però sobretot pels serveis de transport i reparació mecànica que oferia a un Estat que començava a aixecar el cap de l’aïllament internacional a què els europeus l’havien sotmès, i un capità de la guàrdia civil no s’està per segons quines poca-soltades, sí, semblava un disbarat, però tancar a la presó a una persona que a la fi no era cap delinqüent, també, calia compensar d’alguna manera a la família, discretament, a través de tercers, no podia resultar que semblés cap acord per cap silenci, però li havia de donar un cop de mà a l’amic, d’edat ja més que madura, amb un nét, Antonio Tornavís, de gairebé vint anys que aviat el rellevaria al negoci que, de moment, duia la filla Maria Grassa amb bona mà, però una dona en un lloc d’homes, tard o d’hora el xicon se’n faria càrrec, rumiava el capità, i no era ara el cas de fotre-ho tot per la borda per un accident, maleït, malaurat, indesitjable accident, però del tot involuntari, clar, per bé que l’alcohol sempre fa que un home s’acresca i al volant no és la millor medecina, però qui no n’ha fet alguna, que aixeque el braç, què dirien els comandaments superiors de la comandància de València si anés enviant a la garjola gent afí al règim, ni pensar-ho, s’havia d’arribar a un acord ràpid amb aquests torracollons d’investigadors judicials, una trucada al jutge de guàrdia, que segurament coneixia, de Sueca, que era el cap de partit judicial, bastaria per resoldre-ho, i ara, aquí, tots els condols del món per a la família, mostrar fermesa i assegurar-los que estiguessen tranquils que arribaria al final de tot, que tot i que semblava que era un vertader accident inevitable, s’ocuparia personalment perquè hi hagués una, com dir-ho, reparació?

 

El Bar Cristal va romandre tancat tres dies, però al quart Jacint va fer el cor fort i el va tornar a posar en funcionament. El soterrar del dia següent, diumenge cap al tard, després d’haver vetllat el cos del fill gairebé vint-i-quatre hores al bell mig del local, que a casa seua no hi havia espai per a la caixa i tots els atuells que hi comporta la presentació, tot a càrrec, així com d’adobar el cos, bo de fer quan és un xiquet, d’Indelecio, amo de l’única funerària del poble, per les seus mans passaven tots els finats del lloc, un home ple de vida, grassonet i gegantí, capaç tot sol d’ocupar-se’n, fos quina fos la grandària del cos, àdhuc els més voluminosos, que ho deixà tot a punt perquè pel local passaren curiosos i passavolants, veïns i familiars, clients i coneguts, amics i saludats, que les característiques del cas atreien la gent al Bar, i era diumenge, encara gràcies perquè era just el dia en què la carretera de la vila dormitava, s’asserenava i s’aquietava de tot l’enrenou incommensurable de la resta de la setmana, de fet era el dia de descans de Jacint i de Joana, pràcticament també de tots els bars del poble aleshores, vist que encara no havia arribat el gruix de forasters i les fiblades d’estrangers únicament es feien sentir a determinades platges més urbanitzades, i no era, de moment, el cas de la platja de la Valldigna, tot i que el batlle de torn, Amador Urbà, ja feia comptes de com haurien d’anar les coses perquè li retés participar de la desfeta de la cadena dunar, el muntanyam que travessava paral·lel a la costa tot l’horitzó marítim, entre la desembocadura del Xúquer i el Serpis, idò, el soterrament va ser com tots els del poble, exposició del cos a casa, arribada del fèretre a l’església parroquial corresponent, en aquest cas Sant Josep, missa de cos present, excursió fins el cementiri, passant indefugiblement pel carrer la Dula, corrua d’homes únicament, condol als familiars, la caixa oberta per fer un darrer cop d’ull al jagut, cares de circumstàncies i moltíssima curiositat, tractant-se d’un nin petit, cosa normal, plors i trasllat al nínxol definitiu, on encara quedaven els familiars més apropats fent costat als íntims, per assegurar-se que l’operació de cloure l’espai amb totxos es feia ben feta, altra cosa podia considerar-se desídia de darrera hora, i cap a casa, a passar-lo cadascú com puga el tràngol, el dol, els malestars, les absències insuportables, la retirada de tota la parafernàlia disposada, a càrrec d’Indalecio, tot i que sempre hi quedaven detalls del lloc que havien de ser disseminats per la família, el Bar tancat i a les fosques dos dies més, les càmeres en marxa, tanmateix el gènere s’havia de conservar en condicions òptimes, la ullada del Jacint per comprovar que al negoci tot estava al seu lloc, les olors agres de la mort, les dolces podridures de les flors, els ciris i llurs restes, la disposició de les cadires mirant cap al centre on dues taules, ahir, suportaven el pes de la caixa, l’estructura d’un possible àpat, com despús-ahir en què els amics soparen, la fosca, la fredor del taulell alliberat de totes les andròmines que li són pròpies si funciona amb normalitat, cendrers, porta tovalloles, gots dispersos, tassons i plàteres de cafè, ampolles diverses, tot retirat i amagat, com si la vida s’hagués d’avergonyir davant la mort, com si en presència d’un fet tan insospitadament tràgic hom s’hagués de fer també el mut, les persianes no es poden tocar, s’ha de fer feina a l’empara de les ombres, senyoriu del més enllà, però s’ha de posar ordre, encendre els neons que il·luminaven la vorera la nit de l’accident, llançar al fem el menjar que saps que es farà malbé, dos dies d’inactivitat, buidar –ja ho he fet, fou el primer-, pensà Jacint, la caixa enregistradora de diners, som jueus, així mateix, i no s’han de barrejar les coses, el que va davant, va davant.

 

Les amigues seguien veient-se després de la sotragada, sobretot amb la Bolleta, na Joana, però ambdues sentiren la necessitat de fer-ho als espais que sovintejaven de petites, i era Joana que, en el temps buit que, pocs, anaven quedant-li en acabar d’atendre la cuina del bar, però sobretot en adobar-se el cap, visitava l’amiga a ca seua, la casa pairal que la Bolleta heretà dels pares i on ara hi vivia amb el marit, Mingo, i la filla, Lucia, a més, la ceguesa galopant feia via ràpidament i, cada cop menys, s’hi veia amb ànims i ganes de sortir al carrer, la Bolleta, i el bar i l’espai on succeïren els fets va acabar convertint-se en una zona poc transitada per aquelles, i per respecte tampoc no era usat per la colla per als sopars de dissabte, així que les antigues col·legues es trobaven on el record de la infantesa els proveïa del millor aliment que existeix per als cors desmenjats, la calidesa dels temps en què tot era possible i els somnis comandaven les accions. Joana va estar una bona temporada desactivada de la feina i Mateu, ensinistrat pel Jacint, anava incorporant-se cada cop més a les tasques de la cuina, la compra del material necessari a primeres hores al mercat municipal, la preparació dels menús i les tapes habituals, sense complicar-se la vida, els clients prou que sabien que la cuinera era a la reserva, tan a la reserva que, fins i tot després d’afegir-se paulatinament a les tasques diàries al bar, no solien veure-la gaire, de fet hi accedia directament de les estances privades a la cuina i ni la sala del menjador ni la barra li eren espais de pas, i quan sortia al carrer ho feia directament també de ca seua, no pel bar a la carretera. Així, despenjada del diari contacte amb la gent, temptava la recuperació. Els dies eren immensos. Les primeres hores les passava ajaguda al llit sense ganes d’aixecar-se, immersa en els pensaments anguniosos a què l’absència del fill la dirigia. Sense vestir-se mai del tot s’adreçava a l’habitació del Joan i ho regirava tot maldestrament, quan semblava que volgués endreçar un espai que únicament ella removia, la camisola de lli fins als turmells, les grenyes fetes llargues tirades de pel desordenat, prima com un filferro, la mirada vertaderament desdibuixada, es desplaçava per ca seua, per l’habitació del fill, com un fantasma a qui se li ha perdut alguna cosa, les mans fines i estirades com manyoples de figurí, remirava els calaixos de la roba del Joan i els temptava d’organitzar, guaitava la taula on el nin feia els deures d’escola i jugava amb les pinturetes tal com si la mà del fill estigués colorant línies i practicant cal·ligrafia, es mirava i es tornava a mirar les joguines del darrer aniversari, dels darrers nadals, la pilota de futbol, l’arc de plàstic de la disfressa d’indi, els calçons de fer gimnàstica al pati de Sant Josep, els àlbums de cromos dels jugadors de la lliga, les bales de cristall ratllades, les preferides, la preferida li la varen deixar amb ell a la caixa, que sempre duia al damunt a les butxaques. Joana ho revivia tot, una vegada i una altra, anava al bany i es trobava amb els estris del nin, passava pels passadissos de ca seua i se’l trobava en aquell racó on jugava a gatamèu, de quatre grapes imaginant-se els indis assetjant el fortí dels soldats, les manetes i els genolls sempre a punt de fer-los nets, els ulls reblerts de vida, i s’indignava de recordar quan li plantejaren una mena de reparació la família dels Grassa, Déu del món, si n’hi ha, quin mal tràngol que va haver de passar, i el marit que se’n féu càrrec i la va acceptar, quina cosa més podien treure de la gran desgràcia, el capità li ho va recomanar, per aquells ulls radiants d’alegria. Joana feia la seua al marge del marit, cada cop més, i sempre procurava guardar-se una o dues vesprades a la setmana per anar a visitar l’amiga, la Bolleta, al seu refugi, de les dues ja. De fet, de les tres, que Encarnació va agafar també el costum de visitar-les qualque vegada, de camí de cal germà, Miquel, que vivia on ella va nàixer, carrer amunt de la cantonada del Barranc amb Sant Roc, el carrer Buenos Aires, a tocar del mur de protecció que just acabava de construir-se per protegir el poble de les allaus d’aigua, una de les grans obres municipals de l’època, feta als temps del visionari Amador Urbà. Encarnació hi solia anar amb el menut, Mauro, més amarat que no pas el Marc, que preferia de romandre a casa o jugar amb els amics al passeig. Qui sap si en la memòria del nin, tot i que el temps anava passant i les coses van oblidant-se, hi romania la imatge dels esquitxos d’aquella nit.

 

-Va Mateu, que és per avui-, que insistí el Jacint, -que els homes vénen secs-, arrodoní, les mans sobre el taulell, sense moure’s, la mirada que abastava tot el local, on les seues paraules es perdien fent ressò entre el guirigall del migdia, el guiatge del qual reposava a les mans del Mateu, d’uns anys ençà, s’ho havia guanyat després de quatre lustres feinejant al bar Cristal, des de poc abans del tràgic accident, i ara segur candidat a hereu del negoci tot d’una que el Jacint, en poques temporades més, es jubilés, -com anem cavallers?- prengué el timó el Mateu, -quatre cerveses, de moment, voldreu també uns aladrocs, que fan bona car i els voldreu tastar-, que ja havia tustat la cara del Frederic, -alguna coseta més, Toni?-, l’afinitat d’edat amb el més jove dels quatre el decantava, -no, per mi va bé així-, se’n separava el Toni d’haver d’incloure novetats, -què, Jacint, què diuen de nou?-, el Mingo, formalot, qui més s’apropava, per edat, però sobretot pel coneixement que la dona, la Bolleta, li havia tramés, a través de la relació amb la Joana, als queferosos pensaments intransitables de l’efígie en què s’havia convertit el Jacint amb el pas dels anys, sempre arrecerat darrere de la barra. –què vols que diguen?, poca cosa, amb ganes de plegar veles i descansar-, contestà el Jacint, -i la Joana, què diu, està bé?-, afegia el Mingo, -allà està a la cuina, engarjolada, com sempre…troba a faltar tantes coses…-, concloïa el Jacint, la mirada un xic esbiaixada per evitar la del Mingo, plorosa, mentrestant el Papi, a l’altra banda la petava amb uns coneguts, més alié que cap dels tres amics de la colla, o ho feia veure, a les minúscules particularitats amb què cadascú s’adreçava als propis pensaments, distant el Frederic, passats els anys mai va deixar de recordar com varen anar les coses, qui sap si hagués estat més pendent dels seus dos fills, qui sap si mai no haguessen sortit tots tres al carrer, -va, Frederic, que açò es gela, salut-, que el va motivar a desviar-se el Toni, de talant ben franc, s’estimava l’amic, a qui manta vegades havia de protegir dels seus propis pensaments, tot i ser el més jove dels dos, però emocionalment, rai, i quan venien al bar Cristal sempre feia de Virgili conductor, coneixia a la perfecció les cabòries obsessives de l’amic, les dificultats que arrossegava amb les relacions amb llurs fills, ja emancipats i tanmateix presents els estius, la Mireia encara adolescent i una dona amb qui es va casar que no va saber-se fer amb cap dels fills, -va Jacint, Mateu-, preferia adreçar-se el Frederic a l’hereu, -posa’ns quatre ous amb maionesa també, que veig que la gent té ganeta, i quatre cerveses de més, que els ajude a baixar-los-, evitava les turbulències que pressentia de la banda del Mingo i el Jacint, el Papi somreia, li feien gràcia aqueixes prevencions, tot i que les respectava i mai les sotmeté a cap consideració en veu alta, prou que coneixia l’amic, però també al col·lega d’aventures, de quan anaren plegats a Huelva a posar en marxa un magatzem de fruites que copiés l’estructura de treball del Paller, i encara més coneixia l’amo, de quan es llogava els estius a treballar a l’orxateria.