Relat (VI) Es clouen les parpelles

27/07/2020

7

         Encarnació visitava les amigues sempre que podia, prou que coneixia el preu del temps. Tenia trenta anys aleshores i encara conservava aqueixa bellesa italiana de les dones del sud, de cabells ben negres i pell blanca, pèls arrissats i amb les rodoneses justes per fer goig, més aïna d’alçada mitjana, de pits generosos, d’aquells que els homes es queden mirant, i de caràcter jovial. Es va casar de dol de la mare als vint anys amb Frederic i va tenir el primer fill, Marc, als vint-i-dos. Als vint-i-quatre va tenir el segon fill, Mauro. Feia menys d’un any, quasi consecutivament, havia perdut el pare i va tenir una filla que morí al sis dies, amb vint-i-nou anys. Encara no ho sabia però pariria una altra filla als trenta-quatre anys i es moriria als trenta-sis.

Ella va nàixer al carrer Buenos Aires número 5, a tocar del cel i la serra de les Creus. Entre sa casa i la muntanya hi havia quatre passes mal comptades i, quan a la tardor i per l’hivern profund plovia com sol ploure’s a la Valldigna, casa i serra, cel i muntanya, tot es fonia i assolia el color de la vida, de la força i l’energia que els llamps i els trons, ben bé confeccionats a la pallissa de ca seua, porten inscrits per la mà dels déus. A ca seua eren dos germans. Miguel li anava al davant de quatre anys, i a ella li semblava una mena d’heroi grec, i se’l mirava, i se’l tornava a mirar, amb aqueixos ulls de nina que no acaben d’enxampar la troballa i no paren de voltar el cap cada cop que el senten tornar d’escola, de jugar del carrer, de les primeres feines d’adolescent, de les primeres núvies, i el comiat de la casa pairal, els pares encara vius tots dos, i l’enyor de la complicitat quan el visitava, ja una doneta, allà als darrers metres del carrer Alacant, devora el bosc de garrofers.

Sa mare, Encarnació Grau, es va dedicar tota la seua vida a fer-se càrrec de l’home i dels fills, de la casa i dels animalons, gallines i conills, i d’atendre també el veïnat que reclamava pinso, que els venia, quan feien curt. En poder, i si l’home li feia arribar de l’horta una bona mostra d’hortalisses, s’atansava fins al mercat de les Tomaques, encara al futur passeig, i les venia, en una mena d’excursió que la duia des del cel de ca seua a les planúries del llit de la Vaca, on les mercaderies passaven de mans en mans, la plana que la carretera vella vorejava pel nord i pel sud la nova. Va viure amb prou feines quaranta-sis anys, els suficients com per deixar els fills amb el camí sabut, i un marit deu anys major que encara li sobreviuria quasi deu anys més, Miguel Giner, ‘el Mauro’, que feia una mica de tot, s’ocupava de les terres del mareny, fornia la dona de tot quan necessitava a casa, i feia d’agutzil les hores lliures que podien quedar, a temps parcial, per a uns ajuntaments d’abans de la guerra, que amb molta dificultat es podien comunicar amb la gent, n’era el missatger de les noves, ocupació que després de l’escomesa va haver d’abandonar, ja amb quaranta anys.

A Encarnació, tot d’una que va acabar l’escola municipal obligatòria, que durava fins als catorze anys, li agradava d’acompanyar sa mare al mercat de les Tomaques, i de més petita amb el germà amb son pare als camps, al mareny i a la partida, amb l’Ossa, la moto que son pare va comprar després de la guerra per poder-se apropar diàriament als trossos, quan va deixar d’exercir d’agutzil intermitent, una màquina prou confortable perquè tots tres poguessen pujar, Encarnació al mig, amb tot de sensacions màgiques que l’acomboiaven, volaven carrer Buenos Aires avall, planaven pel carrer Barranc fent giravolts a dretes i esquerres fins arribar a la carretera nova, com les àligues de la serra a la recerca del món, i després d’arribar a la font dels gitanos cercaven el camí vell de Gandia, si anaven a les terres de partida on conreaven a l’estiu les hortalisses i alguna fruita, el créixer de les quals, tan sobtadament ràpid, enlluernava Encarnació, així com els colors i les mides, les formes de les carabassetes, dels pebres i les tomaques, albergínies, bajoques, fesols, i els gegantins melons d’Alger, alguna melona dels quals requeria la força de l’adolescent Miguel, i tot aquest joc l’encoratjava quan acompanyava sa mare al mercat de les Tomaques, ja una doneta, els primers cinquanta, l’època en què va conèixer el Frederic, que als estius s’ocupava del negoci que posaren en marxa els pares, al passeig, després d’haver satisfet les parts corresponents als germans, un jovenot de vint-i-dos anys enjogassat per la gimnàstica i les proves de força, amb qui es va posar a festejar tot d’una, i sa mare ho va arribar a veure, i amb qui es va casar, ja de dol, als vint anys, dos després de conèixer-se, cosa que el càncer fulminant de la mare li va privar de compartir.

Fou una persona feliç el temps de les vesprades tèbies dels estius, la vorera de ca seua a l’ombra i ventejada, els plemigjorns assedegats pels ritmes dels canuts de la cortina, que velejava, com en un vaixell endut pel llevant on tot fóra possible els vents de proa, la lentitud amb què les coses del seu món es cloïen, sempre ordenadament, els despertars parsimoniosos i els berenars veloços, que l’amiga i l’amic esperen per jugar al carrer, i qui sap si una mica més amunt, als límits amb la muntanya, les tardors de pluges i l’escola, les tardes de deures a l’habitació pròpia amb vistes a les Creus, els passeigs dels diumenges fins a la plaça de l’ajuntament amb les amigues i, extraordinàriament, la visita al Capitolio, el cinema més gran de la comarca, de prest cap a casa, els hiverns casolans d’anar a comprar les coses precises a les botigues de les cantonades adjacents, la fosca de la serra vinclant-se sobre la finestra, arraulida al llit de somnis, el futur, està tot per ser escrit, des d’aquí dalt el món sembla assequible, és quan davalles a les planures dels combats que se’t torna petit el cor, Encarnació sempre tingué enyorança del cel on va nàixer, i li era fàcil, molt fàcil, tornar-hi, quan el pare encara vivia, ahir mateix, o ara, que el germà s’hi ha instal·lat amb la seua família, i de camí s’atansa a trobar les amigues, que encara mantenen els hàbits presos de quan la desgràcia del Joan.

A Encarnació el món li havia canviat tant que no s’havia fet del tot a les novetats, tot i els deu anys transcorreguts d’ençà del casament, per bé que els anys previs de nuvis, la mare encara vivia, foren molt feliços, aqueixos dos anys, dels divuit als vint, en què no varen haver canvis gaire profunds en la seua vida, més enllà de l’enamorament, els cada cop més sovint viatges a la planura del mercat de les Tomaques, en trànsit anunciat ja al Prat de les Tomaques, unes construccions noves que el farien més còmode, amb teulades i divisions clares perquè cada venedor es col·loqués al seu lloc, sense les presses d’ara, que obligaven a anar d’hora els dissabtes perquè no et trepitjaren el lloc, aqueixos anys en què el nuvi s’atansava a la casa pairal de la núvia cada setmana, tant més freqüent com més s’apropava el dia assenyalat, eren temps d’absoluta pau i tranquil·litat, de passió dissimulada tant com es podia, però que la frescor de les galtes i els vermells dibuixats delatava a qualsevol que volgués mirar, i Encarnació era molt riallera aleshores, per més confeccionar una imatge del tot exuberant al seu voltant, i el nuvi que era ben templat, d’esquenes amples i ben tipat, i ja duia la casa negoci independent de la protecció interessada dels germans, vetllat de prop per l’Eulàlia i el marit, que encara no estava malalt greu de la tuberculosi, uns moments de la vida en què hi ha possibilitat d’anada i tornada, el centre de la qual era la casa del carrer Buenos Aires, la relació amb els pares i el germà, una situació vital que contenia la novetat del nuvi i les contingudes expressions amoroses, però que en definitiva era encara la seua vida de sempre, la vida arrelada a la serra de les Creus i les botigues dels carrers veïns i els coneguts de sempre, amics i amigues, la persistència de la memòria viva de les estones passades a la pallissa adobant els animals, canviant-los l’aigua i afegint el menjar, fent netes les gàbies dels conills i les gallines, la por a aquestes últimes, incontrolable, una por que heretarà Mireia als coloms, les sensacions de seguretat que sempre experimentava devora el Miguel, amb qui hagués anat fins a la fi del món, i que ara, just ara, quan més el necessitava per tantes coses com li hagués volgut haver contat, ara, just ara que preveia que el seu món, el món dels cos, començava de trontollar, ell ja no era a casa, s’havia casat a la mateixa vegada que ella encetava el nuviatge amb el Frederic, tant de bo el tingués a prop, a casa, a l’habitació de devora la seua, a dalt, al primer pis, la de l’escuder gegantí capaç de tot per la princesa, la del germà era entre la seua, exterior, mirant al carrer, i la pallissa on eren els animalons, una habitació que tenia una xicoteta finestra que donava a un pati interior de la casa que a la planta baixa coincidia amb el corral, adjunt a la cuina i al bany, separats de l’entrada de casa pel menjador i l’estança del pares, també amb finestral al carrer, a sota de la d’Encarnació, una casa petita però oberta a les franquícies del món, acarada a les cases de la vorera de les últimes construccions, els corrals de les quals ja donaven directament a la muntanya, uns entorns on tothom es coneixia des de sempre, generació rere generació, els propietaris de les cases les passaven als fills mascles majors, habitualment, i aqueix era el cas també de Miguel, quan faltaren els pares, primer la mare, l’any en què la germana es casava, 1956, i després el pare, 1966, l’any de la mort del pare i la seua nebodeta de sis dies, el mateix del fatal desenllaç del malaguanyat Joan, deu anys en què Encarnació començava a mostrar cansament.

En aquell paradís perdut per qualsevol infantesa que puga ser qualificada amb aquest nom, Encarnació hi creixia somniadora, aliena a les envestides, innocent dels combats que diàriament es lliuraven entre els adults, més sagnants com més desitjat era el terra on es produïen, als llocs on el món era canviant i les posicions de cadascú s’extremaven pel preu de les coses, decidida a deixar-se gronxar al balancí que li feia de bressol, ni una passa més enllà, navegar a les correnties que els rius de pluja carrers avall li fornien de franc cada cop que el cel s’obria i la serra sanglotava, copsar la netedat de l’aire quan ascendia falder muntanya amunt, tremolar per la bellesa que la visió del cel nocturn, alliberat de llums inútils, quatre fanalets de bombeta elèctrica bastaven per vestir tot el carrer, i amb prou feines il·luminaven el peu del pal que les sustentava, li oferia, els silencis tothora del carrer, puntejats per les veus dels veïns, ignorants dels motors d’explosió, la moto del pare era excepcional per aqueixes latituds, tan excepcional que hom hi podia jugar tota l’estona als macadams de la via si la vorera li era insuficient, seguir el vol de les aus diürnes planant més enllà dels cims de les Creus, escoltar el mussol en el seu viatge d’anada i de tornada als corrals que tenien solts els animals, veure’l quiet al fumerol de la casa de davant, la figura retallada sobre la fosca de la nit, les hores passades amb l’amic Moragues als futbolins de la cantonada dels carrers Barranc i Sant Joan Baptista, de l’oncle Julio, el vell rabiüt a qui tant li agradava d’encendre en flama el Moragues, adolescent ja, davant d’una Encarnació que tot just deixava de ser una xiqueta, les seues maneres refinades torbaven el vell tant que sempre se’n sortia amb la seua quan li pretenia fer creure que la maquineta on acabava de llançar la pesseta no funcionava correctament, quan la moneda no havia eixit encara de la seua butxaca, però era tan graciós i afable, d’una amabilitat en demanar les coses que semblava una nina, i Encarnació es partia de riure, li era tan pròxim que se li penjava del coll i se’l menjava amb gestos de gratitud pels moments divertits, i encara li era més amical en veure’l amb el tracte amb els pares, que el consideraven com de casa, àdhuc el Miguel, de la mateixa edat, però tan diferent, més seriós, incapaç de perdre la vesprada amb jocs de nins, passaven bones estones el Moragues i ella a cal Jaume, es pixaven de joia, Moragues li parlava dels nins de la seua edat i en canvi era amb ella amb qui s’estava hores i hores, lliure i feliç com poques vegades sentiria a la vida, l’amic dels moments difícils, l’amic de la franquesa absoluta, l’amic que li endolciria l’existència quan, ja de casada, passava a visitar-la per l’orxateria, aquells dies en què tant necessitava retrobar-se amb els orígens, les visites al germà a la casa pairal, les visites de retop a les amigues, pels tombants dels anys seixanta.

Al carrer Buenos Aires, quan hi plovia, i ho feia de debò, com sap fer-ho el cel de la Valldigna els dies brúfols de tardor, si l’aire fred s’aplega al càlid llevant de finals d’estiu amb rapidesa i es crea la gota freda, hom diria que s’estava al cor mateix de la turmenta, que hi formava part de la tronada, els llamps tornaven de dia les negrors del moment, fos jorn o nit, i els cossos s’arraulien al voltant dels primers brasers, encesos als celoberts de les cases per evitar-ne el fum, o al carrer si era el cas que l’aiguat no havia començat seriosament, i les històries de mares a fills i els ensenyaments hi tornaven relats de coneixença, i l’Encarnació i el Moragues també compartien aqueixos espais de saber, generalment a ca l’Encarnació, que la mare del Moragues havia enviudat quan el nin era ben petit i preferia atansar-se a ca l’amiga i mare d’Encarnació a fer el barret i aprofitar per avançar les feines de punt, i sempre era benvinguda i el fill ben content d’ésser a ca l’amiga, i mentrestant les mares amb un tassó de camamil·la a la taula de la cuina anaven fent i petant-la lleugera, les mans inquietes pel jocs de les agulles, la complicitat a l’aire, ben present tot el temps, que es coneixien de nines, com ara els fills, aquests assajaven de concloure els deures que el mestre els tenia marcats del dia, el mateix a la llar escolar municipal per a xiquets de sis fins a catorze anys, a la taula del menjador, a tocar de l’escala que pujava a les habitacions, controlats lleument per les mares que se’ls miraven complagudes de veure’ls tan units, tan carn i ungla, tot i que calia de tant en tant cridar-los l’atenció si les rialles de l’Encarnació, segur que com a conseqüència d’alguna dita del Moragues, sobresortia més del compte assignat a una sessió de treball escolar, i els reconduïen a solc, de vegades amb una mirada bastava i tothom reprenia el camí, els convenia a tots dos, sobretot, de fer les coses ben fetes i com més aviat millor, també berenar de pa amb oli i un tassó de llet amb cacau, perquè les mares acceptaren de deixar-los pujar a l’habitació de l’Encarnació, que és on ells s’hi trobaven alliberats del tot de tota mena de control, per minso que fos, i era aleshores que començava la vertadera festa dels amics, jugant a jocs de nines, on tan bé se sentia el Moragues, aixoplugat per la saviesa innata de l’amiga, una nina de deu anys que s’escoltava les cabòries del xic, el qual estava a punt de deixar l’escola, curiosa, però que comandava a l’estança si de vestir nines i adobar imaginàries taules amb les menges més saboroses es tractava, les mares baix, amb l’orella preparada, la condició era de no tancar l’habitació, i si el silenci es feia més llarg de l’habitual un crit atenuat de vigília que reclamés resposta era prou i suficient per saber què estaven fent, jugar, i riure, el Moragues li omplia el cap amb els seus desitjos i anhels per algun altre amic del carrer que Encarnació potser ni coneixia, més majors, futurs amors encara per conèixer que ja ocupaven tot el temps el cap del Moragues que Encarnació ni entenia, per bé que li fera gràcia que sent xic li agradaren els xics, però com que a ella l’únic que li agradava era estar amb els seus amics, ja li anava bé que Moragues li parlés de sentiments d’amistat, i que acceptés de bon grat tots els jocs que ella li proposava, disfressar-se, ella amb la seua roba i ell amb peces agafades de l’habitació del germà, que mare de déu no s’havia d’assabentar, segons el Moragues, sempre a la ratlla del risc, un risc de moment de joguines de nins, no absent d’una quasi malenconia en el cas de l’adolescent quan pensava que el curs vinent no aniria ja a escola, que hauria d’anar pensant a cercar una ocupació, havia sentit parlar que a cal Víctor, al bar de la nacional, cruïlla amb la carretera, devora Borderia, cercaven joves aprenents de cambrer, i l’amistat amb la mare de l’amo del lloc li facilitava les opcions, amb possibilitats d’aprendre de cuina, cosa que sempre era una professió que li assegurava una mica el futur, però deixaria de trobar-se amb l’amiga, deixaria de seguir sent un nin al seu costat, deixaria provisionalment el món que ara compartien, la mare seguiria venint a ca l’amiga, i l’amiga aniria creixent i cercant altres amistats, les que ja tenia dels carrers d’una mica més avall, la Bolleta i la Joana, carrer Barranc amb Sant Roc, i li queia l’ànima als peus de saber que ja no es plouria més a l’habitació de l’amiga, que el cel i la vida no hi coincidirien més, que les xerrades en veu alta de les seues històries més íntimes, que amb ningú altre s’atrevia encara a compartir, serien segellades per la rutina de la feina, per les imposicions que la nova responsabilitat envers sa mare imprimirien a la seua existència, lluny de la confident, una confident entesa de ser muda per amistat, com Mireia ho seria de l’Emili quaranta anys més tard.

Hi creixien junts, però, tot i el distanciament procurat per l’abandonament de l’escola del xicot, i les visites a ca l’amiga, per bé que més espaiades, continuaven fent-se regularment, encara que passat el temps el jove preferia trobar-se amb Encarnació, feta ja una adolescent de darrer any d’escola, a la replaceta del trinquet, la del Tio Julio, les poques hores que la feina el dispensava d’estar al restaurant Víctor, mai els dies més assenyalats o festius, els que Encarnació hi podia deixar-se anar una mica, després d’ajudar a casa, amb sa mare al mercat de les Tomaques, o amb el pare, cada cop més envellit, a adobar els animalons de la pallissa, a fer-li una comanda de pinso a cal Galipienso, a tocar de ca la Bolleta i la Joana, que també havien acabat els anys d’escolarització, de vegades dur-li al germà el dinar al molí els dies que aquest no podia deixar-se la feina perquè havia d’estar vigilant la mola i ensacar sense aturador, els mesos de tardor sobretot, quan les ocupacions a la farinera augmentaven, mai li molestava haver-se d’apropar on era el germà, malgrat la caminada que suposava el retorn amunt des de la plana de la Vaca fins als primers enfilalls de la muntanya, no li feia nosa retrobar-se’l i fer-li de mare petita al germà gran, tan franc i afable amb ella com resultava, més encara si teníem en compte la grandària del Miguel i la fortalesa del seu cos gegantí, però amb Encarnació es tornava un nin i li venien ganes de fer juguesca, com quan eren ben petits i els pares havien de fer el cor fort perquè se n’anaren al llit a dormir i deixaren de fer renou pel pis de dalt de casa, alguna vegada va haver d’intervenir la mare, més expeditiva, i fer un baticul al Miguel, responsable de la menuda en qualsevol cas, i així seguia sentint-se, força protector de la germaneta, sempre ho seria, i quan se la veia arribar al molí amb la cassoleta de fang amb l’arròs al forn acabat de coure i el mig tassó de vi, el pa blanquejant que a ca seua no havia de faltar el material necessari per fer-ne del més agradós, li queia la bava, i la rialla li brollava del cor i feia saber a tothom que volgués escoltar que arribava la més bonica de totes les dones del món i millor germana, la rosera més eixerida de la vall, i els companys li seguien el joc i aconseguien que Encarnació tornés amb les galtes envermellides, cosa que la posava, si cal, més al cor de les dianes de les mirades dels amics del Miguel, que continuava a riure, feliç també de pensar en l’àpat que l’esperava, tan saborós com solament l’habilitat de sa mare era capaç de fer, i ara la germana aprenent començava de fer-se pròpia, que més que una feina, era una dedicació feta de grat fer-li i dur-li la menja al germà, i més tard contar-li-ho tot a l’amic Moragues a la replaceta del Trinquet, el posat dels amics del germà que li deien coses, totes considerades, altrament el Miguel hauria posat ordre, i com se sentia afalagada per les mirades que, homes són homes, li adreçaven, cosa que als ulls de l’amic, que se’ls imaginava de samarreta de màniga curta, hivern o estiu, ensacant i carregant els sacs per fer alçades de set o vuit paquets, entresuats, bategant-los de debò el cor, les venes del coll inflades de vigoria masculina, les dents ben blanques i les genives ben vermelles de la gana i la rialla conjugades al mateix temps, qui sap si algun pensament de més en joc, però això era part ja de la seua complicitat amb l’Encarnació, que més li ho contava perquè sabia que a ell li agradaria escoltar-se-la, que no pas perquè ella hi pensés, però tampoc quedaven tan lluny els dies de pluja a la cambra i els afalacs amicals de quan de nins jugaven als desitjos d’ella, que ara no hi pogués considerar petar-la amb l’amic, arraulida de la mirada de les mares llurs, de coses una mica més entretingudes, al cap i a la fi.

Hi feien feina plegats, tot i que no eren amics, col·legues de sacs i alguna prova de força, més el Frederic que el Miguel, i la primera vegada que Encarnació el va veure, com un llampec, ja fou al mercat de les Tomaques amb sa mare, un dia de primavera tardorenca apropat ja a l’estiu, amb els seus setze anys ja complits, li va cridar l’atenció un jovenot amb qui s’havia creuat la mirada breument, quasi que d’esquitllentes, i li semblà que se’ls escapava a tots dos un mig somriure, que Encarnació va aprofitar per dir-li a sa mare que no es preocupés de res, que ella adobaria la parada i si feia falta més gènere, sa mare remugava que n’havien portat poc, cada cop el seu marit es trobava més aïna desganat d’anar al tros i poc decidit a tornar-hi ben farcit d’hortalisses, se sentia insegur amb la moto, desvalgut sense l’ajut del Miguel, que d’uns anys ençà treballava de seguit al molí i el podia ajudar ben poc, s’atansaria a casa a cercar-ne més, que no passés pena, i li ho deia rient encara de les escorrialles que li havien quedat aferrades a la cara en trobar-se’l de lluny, al Frederic, que va decidir-se per mostrar-se ben generós i deixar clara la seua presència tot i transportant des de la porta del negoci fins la terrassa del passeig un enfilall de cadires que el tapaven de tan alt i que devien de pesar bastant, segons el criteri poc expert d’Encarnació, cosa que la va afalagar a ella i va deixar esbalaïts els mercaders que no s’esperaven veure eixir d’una casa un hom tan sobrerament carregat, pitança a l’aire, i d’aquesta visió li quedaven engrunes d’ànsia de tornar-se’l a topar quan en un d’aqueixos viatges al molí per dur el dinar al germà el va reconèixer també allà, entre els xicots que treballaven al mateix molí que el Miguel, tímid, no dels de tot d’una atansar-se-li amb l’excusa de l’amistat amb el germà, sinó dels de més al fons, dels que poc o gens treien el cap de la fosca de l’interior de la fàbrica, però que no deixaven de mirar-se-la, i ella ho sabia, que l’havia reconeguda també d’aquell dia al passeig, al mercat, i ell també sabia que ella l’identificava amb aquell jovenot forçut que eixia del negoci el dia del mercat, i seguien mirant-se, no tan obertament, que no era el cas d’estar sols entre el tumult de la gentada, la mare capficada, sinó entre àgils homes joves que de seguida haguessen experimentat alguna variació en les mirades, per suaus que fossen, i va comprendre que estava davant d’un home que no li feia carasses a la feina, de tardor i hivern al molí, de primavera i estiu al passeig, a ca seua segurament, i li va fer, si més no, gràcia, tanta com puga fer-li’n a una adolescent que tot ho xerrava després, enjogassada, a l’amic a la replaceta del Trinquet, la del tio Julio, les vesprades que aquest podia escapolir-se de la feina del restaurant, que cada cop l’implicava més, conscient que havia de ser el futur professional, però amb l’Encarnació a la vora revivia per moments els dies passats en la complicitat i no sabia estar-se’n de fer-la parlar i parlar, i riure en veure-la créixer, il·lusionar-se al seu torn pel seu immediat més pròxim, aviat casadora, ben prompte, qui sap, amb fills, i cada cop, segurament, més i més allunyades en el temps aquestes vesprades que ara el Moragues enyorava tant.