La revista degana en valencià

Relat (VII)

03/09/2020

Es clouen les parpelles

7 (continuació)

Els punts d’ancoratge del món d’Encarnació aviat començarien a trontollar, eterns com semblaven. Prompte el germà s’aplegaria amb la núvia, Vicenta Expósito, filla d’en Mateu el Cabrer, a la casa del final del carrer Alacant, on viuran fins que la casa del carrer Buenos Aires quede lliure amb la mort dels pares, poc abans de la mort del Joan. Allà hi viuran vuit anys, temps suficient com per veure crèixer els seus dos fills, Miguel i Vicent. Temps suficient com perquè Encarnació arribe també a casar-se i tindre els seus primers dos fills, Marc i Mauro. Temps suficient perquè els germans es vegen, quasi alhora, vivint la seua pròpia vida amb llurs famílies respectives. Primer de tot va rodolar el viatge al molí, que ja no feia, clar, just quan el germà arriba a casar-se. Ella al seu torn comença el festeig i la mare cau malalta. Les xerrades amb l’amic esllangueixen i s’ajornen cada cop més. La mare mor i Encarnació de dol es casa. El pare cada vegada més necessita de la companyia dels fills i la dona, que li han marxat tots al mateix temps, en poc més de quatre anys, i la tristor als ulls del vell romput comença d’escolar-se rostre avall, les poques vegades que s’arriba a ca la filla, al passeig, i veu els seus néts, dos galifardeus ben menuts, dels quals costa d’allunyar-se carrers amunt altre cop, una excursió que els anys van fent cada cop més difícil, i arribarà el dia en què el gendre, el Frederic, l’haurà d’acompanyar, si la feina li ho permet, a casa, amb el cotxe, dels primers del poble, un 4-L, encara la il·lusió als ulls, tot i el cansament perpetu, d’un altre nét, o néta, millor, que és el gran desig de l’Encarnació, el seu somni més íntim, si Déu ho volgués, però el pare li falta mesos abans de parir i la filla li mor al sis dies d’haver nascut, prematura, qui sap si per tants sofriments previs. Es pot dir que amb un bufit li han passat aquests primers deu anys de coneixença del Frederic, temps suficient, però, per saber de la vida i de la mort, la mare, el pare i la filla, i ara l’amiga que perd un fill; temps suficient com per entrar en armella, ocupar-se de la mare els dies més durs, sense el germà ja a casa i un pare que més destorba que altra cosa, uns dies en què hagués preferit, segur, de seguir trobant el consol, ara més necessari que mai, de l’amic Moragues, que no pas la insistent i lògica presència del nuvi; uns dies en què l’enyor del germà es feia insuportable. La por i els primers símptomes del pànic per la pèrdua irreparable es feren sentir just en el moment que se li suposa a qualsevol persona com d’immensa alegria, el seu casament, i la tornaran fràgil, d’una fragilitat cristal·lina, d’aqueixa que es preveu a través dels ulls, aviat protegits amb unes ulleres de pasta negra que li’ls ressaltaven, que ja no l’abandonarà, malgrat la nova vida, malgrat els fills, tot i que la joia inherent la faran aprehendre el seu món nou amb coratge, un món al qual li afegirà per força i necessitat vital les visites quotidianes a cal germà els diumenges, per compartir una paella d’espinacs i cigrons, amb costelletes de porc, excel·lent, que cuinava la cunyada, la filla del Mateu el Cabrer, els aromes de la qual l’acompanyarien la resta de la seua curta vida.

La vida va refent-se i dels anys de glòria del cel de Buenos Aires, òrfena de mare, hi passa a viure a la casa, que a l’estiu esdevé local, orxateria que fa menjars els dies de mercat el temps que encara hi serà al passeig, poc, abans de partir definitivament al Prat de les Tomaques, que el Frederic ha sabut quedar-se en propietat, aportant a cada germà la part corresponent de la renúncia, i de llogater esdevé propietari i casat. Els primers anys la casa encara conserva l’aire d’aquelles primeres construccions que poblaven el passeig d’abans de la guerra, feta sobre el corral d’una antiga casa que tenia l’entrada pel carrer Carnisseria, la façana mira al sud, d’un aiguavés i una sola planta amb una pallissa coberta al nord, que és l’obrador cuina on s’elaboren els gelats i l’orxata, l’entrada que és el local, pròpiament dit, però també casa a l’hivern i un primer i únic pis, que és on hi ha l’habitació de matrimoni, al carrer, i la dels fills, al celobert de la pallissa. Són anys d’aprenentatge i de canvis sobtats, accelerats, no sempre ben assumits, de manta renúncies, malgrat l’aparent millora econòmica que li suposa el pas, anys d’enyor, tot i que continuarà visitant cada setmana el pare al carrer Buenos Aires i el germà al carrer Alacant, la nova condició de mare la lliga a la realitat i li fa fer el cor fort, però el tracte amb la gent de cada dia els dies llarguíssims dels estius interminables, li manlleven el temps que voldria dedicar als fills, el negoci obliga a una feinada continuada perpètuament exposada al públic, de vegades conegut, d’altres passavolants, els primers turistes forasters, coneixences del tot novadores entre tot un cúmul de primícies que mai acaben de passar, és un alleujament la visita de les antigues amigues del carrer Sant Roc, casades també, quan davallen al passeig a fer-se un refresquet, o quan els capvespres, sopant a la fresca després d’un dia feixuc i esgotador, apareix l’amic Moragues, la camisa descordada, la cartera penjada desmenjadament al coll, que ve de la feina del restaurant Víctor i passa a saludar-la, i ella no se’n pot estar de tornar a sentir-se nina, tota una dona amb fills, i riu els acudits del despreocupat amic, mentre el seu marit i els altres treballadors de la casa, el tio Benito i el Malagueño, el tio Batiste, el cosí del Frederic, i la dona, la tia Vicentica, i el tio Vicent, se’l miren una mica sorpresos per la poca mesura que del control dels gestos exerceix, desbordat, agut, desvergonyit, quasi es podria dir que els repta a tots davant l’amiga que per a ell és la reina del lloc, i la complicitat just comença i acaba en ella, sense contemplacions, la resta són tractats com es mereixen, desconeixedors de tot el món del qual provenen, del cel de la serra i els seus encesos paraments, i és en aqueixos instants que Encarnació respira profundament i se’n recorda dels silencis dels carrers amunt, de com la bressolaven i la protegien de tot quan aquí a la plana del passeig existeix alié a allò, se’n recorda de les quietes i pausades novetats al ralentí que aquí a baix s’han tornat folles gestes, vides tan distintes, que partiria, i en els seus somnis la fresca de l’estança de soltera la invita, cap a la casa del pare de la mà de l’amic, petant-la de joia i de gràcia.

Mai se sap prou bé on comença l’afició cap a una persona o maneres de veure el món i la responsabilitat afegida que se’n deriva, i en el cas de l’Emilio Moragues, que així nomia l’amic de l’Encarnació, l’afició i la responsabilitat anaven plegades, més enllà de la cara que poguessen posar el marit i els saludats de lluny que hi treballaven al negoci, ella sabia que per a ell eren carn i ungla, i ell sabia que per a ella sempre seria el confident d’un llenguatge nou per a l’avenir que poca gent podia ni de lluny arribar a considerar d’entendre, per això precisava retrobar-se-la sovint, per bé que fos fora de l’entorn de la glòria, a la planura dels esquitxos, i no s’estava de mostrar-se tal com se sentia, la feina al restaurant li havia proporcionat una llibertat de moviments i de sentiments que mai hagués ni pogut somniar, cruïlla de móns, era situat a la cantonada del passador novell entre el nord i el sud, la mar de frontissa, i l’antic mirador de la vall, el monestir de rerefons, això és, per on tothom passava, tant si venia de l’interior costerut i assabentat dels mals, com si passava per la costa d’esquitllentes feliç i content i ignorant, i era una bona escola de la condició humana, així, no tant per aquells que hi vivien arrecerats als quefers de sempre, com per aquells que, òrfens del saber dels avantpassats, pretenien d’inaugurar-ne de novençans, tot i exposats a les envestides de la tradició i la moral, i l’Emilio li feia saber des de sempre a l’Encarnació que era d’aquests, i que li anava la pell, no per ésser cap espontani agosarat de les places pobletanes, sinó perquè se sentia diferent i divers, i se sabien tots dos una passa més enllà dels recursos limitats de la gent que els era llegut conèixer, famílies o amics, coneguts o íntims, saludats o passavolants, tots es mantenien al marge dels precs i els desitjos que en les nits d’estiu de la replaceta del Trinquet del tio Julio, a l’aguait del xerrics de tota mena que els poguessen acunçar, els vols de les òlibes incloses, els grills de la pinassa, el degoteig de les aigües de les fonts, impotents de suportar la pressió de la força del ventre de la serra, incontinents, el remoreig dels sons pròxims dels amants escolant-se per les escletxes de les finestres mal tancades de les parets profundes de les cases imperfectes, que no eren sinó parracs protectors a la llarga de la innocència que sabrien perdre arribat el cas, no així la dignitat que l’amistat de les hores primeres segella per sempre més, per això ni els devessalls de l’Encarnació en trobar-se’l de bell nou les nits del sopars al passeig, ni els gestos excedits de l’Emilio Moragues que els propiciaven eren entesos pel personal present, que no podia sinó continuar mastegant el menjar que tenia al davant, unes sardines esquifides el Vicent, unes llonganisses fregides, el tio Batiste i la tia Vicentica, que no podia evitar pixar-se de riure d’escoltar-se’ls, al Moragues i a l’Encarnació, uns ous fregits adobats de bones botifarres el Malagueño, que sempre se’n fotia del Vicent, i de la poca ascendència que sobre la dona semblava tenir, pel poc menjar que li organitzava, treballant com un ase com treballava el cabró, que després de l’orxateria se n’anava a regar a la matinada, i era l’escamot de tothom, i el sempre circumspecte Frederic, que menjava com un príncep de la mà d’Encarnació, i que feia cara de pòquer, quin remei, cada cop que es veia arribar de lluny el passat feliç de la dona, i l’esgarrat del tio Benito, més fi, a més de l’imprevisible oncle Lluís, avi de l’Enric, que menjava poc, i que havia mort ja, però tanmateix s’ho mirava igual.

El Malagueño també hi vivia al carrer Buenos Aires d’uns quants anys ençà, de començaments dels cinquanta, de resultes d’uns campaments militars que el règim havia muntat a les zones que havien simpatitzat amb la República, i conegué la guapa i organitzada dona indígena amb qui es casaria, l’època de les grans migracions internes, i, tot i que mantenia el seu andalús oriental, si volia deixar-ne anar alguna de graciosa, cosa que feia més per força si el context ho sol·licitava, perquè més aïna era de tarannà taciturn, la vida l’havia ensinistrat a no perdre de vista mai la realitat, mastegava un valencià més que acceptable, de sonoritat extremament palatalitzada en les posicions finals de síl·labes, cosa que li oferia l’oportunitat de mantenir-se distint dins del grup, que l’havia integrat plenament, coneixia, per tant, l’Encarnació, d’adolescent i també ja situada al passeig, casadora, i a l’Emilio Moragues, de trobar-se’l qualque vegada pels volts de ca seua, per bé que no podia saber quina havia estat llur relació de petits, així que procurava mantenir-se al marge quan els veia manifestar-se aitals expressions de afectuositat, més també per veure la cara de l’amo, seriosa i incòmoda, que per pròpia iniciativa, perquè en les ocasions en què s’esqueia fer broma, i els gestos de tots dos amics obrien la porta a la relaxació, si més no, no era d’aquells que es queden enrere, sinó dels primers d’afegir-se a la construcció d’acudits, sempre amb gust i contenint les maneres, agut i principesc en les formes, geniüt de mena en l’ús de les paraules adequades, el to, la gestió de la necessària tensió que precisa qualsevol relat que ha de sorprendre finalment, mestre del clímax, més com més preveia, i els seus ulls penetrants de mirada clara no solien perdre’s cap detall, la cara d’atònit que posava el públic expectant a la resolució de l’entrellat que, com un bon regidor d’orquestra, ell sabia compassar amb el ritme correcte perquè res no es precipités abans d’hora i es perdés la gràcia de la cosa, capaç, si molt convenia i la disponibilitat dels oients així ho reclamava, de reconduir una situació agra i poc traçuda amb una frase o un comentari que rompia tota la tensió negativa que s’hagués pogut crear, exactament el contrari d’una persona tòxica, la seua sola presència en un lloc el feia més respirable, bàsicament i sobretot, també, clar, perquè era bona persona, i no es deixava menystenir per ningú, però, malgrat que era un excel·lent faixador de respostes sense recursos, d’aquells que s’ho miren tot des de la barrera, siga per un excés de recel, siga per manca de poders, el primer era el cas del Frederic cada cop que es presentava l’ocasió de coincidir Moragues i la seua dona, i no podia fer res, i el segon era el cas del tio Vicent, ja prou socarrat per les bromes de tothom, i que callava per no cridar més l’atenció, i en aqueix concert de muts interessats o obligats el Malagueño s’ho mirava amb simpatia discreta, com l’Emilio petonejava l’Encarnació i la sotragava tant com li donava la gana, amb el vist i plau gens complagut del senyor del passeig, i amb la riallada continguda, però no per això menys explícita del foraster integrat, i la complicitat més o no tant manifesta de la resta de contertulians, que no ho passaven tampoc malament, després d’un dia de feina feixuga i pesada, servint i fent net, bé era hora de distreure’s una mica, ni que fóra per la presència d’aquest desvergonyit, educadíssim per altra banda, amic de l’Encarnació, una mica, o molt, maricó, i de tant en tant la tia Vicentica no podia evitar, literalment, pixar-se de riure, i el silenci de la nit era travessat, en el seu tènue i humit espessor, per una exquisida mostra de felicitat, que tots compartien, àdhuc Frederic. Quin remei.

El Malagueño estava força orgullós dels seus fills, uns adolescents peluts, no se sap si per raó de l’època que començava a intuir-se, influència dels Beatles o Dylan, o per la reivindicació de l’origen familiar, flamencs orientals, el cas és que lluïen una bella cabellera, i quan les nits d’estiu li duien el sopar amb la cassoleta corresponent no s’estava mai de fer-ho ben visible, que n’estava ben orgullós dels seus fills, i per si de cas a algú li havia passat per alt que duien el pel tan llarg els deia peluts davant de tothom, sense gens d’acritud, amb tot l’amor que pot acompanyar una paraula dita a un fill, als quals, i era ben curiós, en presència dels indígenes s’adreçava en el seu valencià particular, per bé que aquests haguessen nascut ja a la Vall, però la decidida i volguda actitud personal d’integració era ben ferma per part del Malagueño i ho feia ben palès, diríem que ostensivament explícit, no volia que els seus fills poguessen ni de lluny sentir-se diferents, per cap motiu, real o imaginari, i el passeig era un bon expositor perquè tots quan volgueren veure-ho ho miraren de ben a prop, i també era el lloc, paradoxalment, per passar ben inadvertit si hom considerava que aqueixa era la seua opció, la del tio Vicent i la manera com es lliurava ben aviat, de manera discretíssima, quasi que d’esquitllentes, de la visita del fill quan li duia el sopar, unes paraules que ningú més accedia a escoltar, unes referències, qui sap si a la feina del camp, a les coses de casa, inaudibles per a la resta dels presents, un ràpid gest, quasi perquè ningú intuís què era el que contenia el cofret del menjar, per deixar-lo a la cuina obrador, des d’on l’agafaria després com tothom, encara unes paraules en veu baixa, la timidesa llegida a la cara del nin, com si el passeig o el lloc de feina del pare li resultés vertaderament un lloc alié del tot, foraster a ca seua, unes mirades furtives a l’espectacle de la terrassa com per endevinar què era tan fantàstic el que allí pogués estar passant com per atraure a tanta gent, dies de centenars de taules esteses sobre la graveta, els llums il·luminant-ho tot com en una fira de poble on és possible passar-ho d’allò més bé, fent despesa, això sí, que aqueixa era la clau de la prohibició perquè aquesta mena d’espais estiguessen vedats a molts habitants del lloc, i en canvi obert de bat a bat als estiuejants i estrangers que pul·lulaven per la platja i al vespre s’atansaven al cinema d’estiu o a la terrassa del passeig, disposats a deixar-se veure, i açò, aquesta lluminària encesa al bell mig de la vila, amb cossos turgents de colors canella i expressions de vida exuberant, era el que li estava barrat a la mentalitat camperola, en general, i en particular a cal tio Vicent, per un excés de moralitat mal entesa per part de la dona que no el deixava ni grapejar-la tant com a ell li hagués agradat, la qual cosa, perquè de vegades en veure tanta carn a mà no s’estava de fer algun comentari que era captat al vol per la resta de companys de feina, era motiu de broma, afegint, pel fet de ser garrepa, els comentaris al voltant de quina cosa li hauria posat la dona, la seua santa dona, per a sopar aquell vespre, sardines, segur, que a altra cosa, pobret, semblava ser que no podia aspirar, per això no compartia amb el fill la complicitat que el Malagueño si que es permetia, perquè si hom no feia comptes d’amagar-se de res, tot al contrari, com més visible millor, i la relació d’aquest amb les irlandeses arribades al poble de la mà del Desmond i clientes habituals de la terrassa de l’orxateria així ho mostrava, l’altre, que no veia sinó cels inassolibles, preferia passar de llarg i fer-se l’invisible, tan restret com anava, tan ajupit de baixos com vivia, tan poc distés com semblava estar mai, que patia fins i tot de la panxa, pobre, i s’havia d’empassar qualque vegada una copa de ginebra en sec per poder tolerar la tensió que tot d’un plegat la vida li proporcionava, la dona al capdamunt.

El tio Benito, aristòcrata del carrer Sant Benet, paral·lel al de Buenos Aires, però tanmateix a tocar de la muntanya per l’oest, fumava com els àngels, com únicament són capaços de fer-ho aquells tocats per la gràcia del gest, com ara Pacum Sastre fill, d’aquells pota negra de la vall que sovintejaven la Lunik del Raül Saragossà, únics a l’hora d’encendre’l sense que ningú se n’adone que l’han tret del paquet, i evitar així els sol·licitadors de tabac de butxaca fluixa i molta cara, i no s’estava per aquestes collonades proletàries, per no tenir no tenia ni fills, ni esma de perdre el temps, el poc que li quedava, que era el més gran del treballadors de l’orxateria, i no necessitava a ningú que li fes el sopar, que se’l feia ell tot solet si la dona no estava en condicions, fluixa de salut com era i també vella, i s’ho mirava tot des de la poltrona a què tens dret pel fet de ser un veterà del món dels cambrers, tan valorat i ben considerat en un racó de postguerra, encara de fam, si més no els primers anys, camperol del tot, venia d’haver exercit al Montecarlo, al Ximo, i altres bars que eren els casinos del moment, els parlaments pobletans, les àgores dels benestants, les passarel·les dels nou vinguts al món del món del consum, un món d’homes cuirassats, faixats en mil i una guerres, de cigarrets de picadura, hàbils amb les mans i tan aguts com la fam pot permetre, i l’orxateria era per a ell un joc de nins, una cosa de nova planta, una novetat dels nous temps, no pel treball, que n’hi havia i molt més que en altres llocs que coneixia, sinó per la mena de client que tenia, foraster, bàsicament, i del poble però dels d’ara, dels de després de la fam, dels anys fascinants del baby boom i tot per mà, els fabulosos seixanta, els darrers de la seua vida activa de cambrer que completava fent de barber des de sempre a ca seua, de cirurgià, d’aquells que curen amb les mans mals de l’esperit, i encara ampliava el seu saber, recollit tot al llarg de la seua immensa vida en escoltar els savis vells a qui arreglava els cabells, en àmbits de la medecina interna, sanador de berrugues i mals de panxa, igual que Maria l’Espardenyera, veïna del passeig, passant la llista si calia, o fregint els molestos terminals de venes acoblant una sargantana dins una jonça i esperant que s’assequés, tot un art de la salut que incloïa el mal d’ull, i els companys ho sabien i s’ho creien, i li tenien una altíssima consideració sempre, també l’amo del lloc on exercia, era el primer a l’hora d’escollir zona de feina de la terrassa, l’únic que es podia permetre el luxe de dur el seu propi equip de feina, davantal d’un blanc d’Espanya que assotava la mirada, immaculadament pentinat, els cabells d’un negre setinat perfectament tenyit, polida la barba com ningú, enveja dels més joves per la seua pulcritud a l’hora de dirigir-se als clients, model de tots quants volgueren veure com es neteja una taula com cal, com es demana, com se serveix, com se li encén un cigar a un client que et sol·licita foc, la transparència amb què arribava al tall i la invisibilitat amb què era capaç també d’abandonar-lo, el primer a fer comptes i el més escoltat a l’hora d’assenyalar horaris i ordres d’incorporació a la feina les jornades interminables de les festes del poble, un senyor dels d’abans, més que grec, alexandrí. En cap cas romà.

El tio Batiste i la tia Vicentica feien bona parella. Es veia de lluny que eren feliços a la seua manera, que era una manera senzilla de ser-ho, segurament aquí raïa la seua felicitat, no complicar-se l’existència, els fills quasi criats, començant a guanyar-se la vida, la filla de perruquera i el mascle de llaurador a sou i per compte propi, ella es casarà de penal, com tants altres per aquells temps d’estretor, però amb tota la dignitat de qui es casa amb normalitat, ja es veia que no pecaven els pares de petits burgesos, tot el contrari, Batiste havia fet la guerra de la banda republicana i la seua discreció no li treia ni una espurna de saber estar i reclamar el que era seu, i es repartia entre la feina al camp, el repartiment de notificacions de diverses entitats privades, bancàries i d’assegurances i l’orxateria, els estius, on arribava invariablement a les nou del matí, com un clau, esmorzava dempeus i partia a dinar a les dues, per tornar a les cinc, com un clau, deixar que li fregués la cara el ventijol de les nou del vespre i esperar a l’hora de tancar i sopar, cada dia, de totes les setmanes del llarg estiu; i la dona s’havia foguejat venent orxata al mercat de les Tomaques de nova planta els primers cinquanta, de la mà de la germana gran del Frederic, Maria, que heretava el sobrenom de sa mare, la Farta, i tampoc no li venia de nou, això de la feina ben feixuga i fer més hores que un rellotge, que ja aleshores s’havien d’organitzar la feina de banda de matí a les paradetes del mercat, el bar Litri il·luminant la zona, les geladores i els estris necessaris, tot enllestit, per a després, a la tarda, carregar d’orxata, a partir de les cinc, de gel perquè es mantingués tot com calia, de rosquilletes i ensaïmades, fins el vespre primer, hora d’anar a preparar el sopar, intendència que els proveïa el Frederic, amatent a les demandes de la germana, divuit anys major, que havia enviudat encara prenys del darrer fill, Neus, i amb dues criatures ja, Adolf i Jeremies, de sis i tres anys respectivament, a la tendra edat de trenta-un anys, i per això no podia negar-se a quantes sol·licituds d’ajuda rebia d’aquella, i per això va enfollir aquell dia que, amb vint anys acabats de fer, 1952, amb la bicicleta que s’havia adobat amb un carret per dur els càntirs al mercat, abans d’encomanar-se, juntament amb el Malagueño, el tio Benito i l’oncle Lluís, a la feina de cada dia de l’orxateria, es disposava a atansar-se per la carretera, que aleshores estava en obres de macadams, i va haver de pujar per la vorera, amb tot l’esforç de la càrrega, i en arribar a la frontissa d’allò que eren les manufactures de Jofré Putà una barra de fusta li barrava el pas i Frederic que la lleva per poder passar i col·locar-la després i el Jofre que li nega el pas i el Frederic que continua el seu camí i el Jofré que s’aferra als baixos del carret curull de gènere i li’l tomba, devessall de llet freda per sobre la sorra encara per rebre els macadams i el cap que se li gira al Frederic, tot negre als dedins i la fúria d’una bèstia vera que emergeix i s’acobla al coll les mans d’acer del pobre il·lús Jofré, que va anar de poc que no ho contés, tan forta fou l’envestida de l’atleta, que va haver de suportar encara que a l’ajuntament volgueren amidar-lo amb vergues, si no fou que el germà Batista intercedís, tan desmesurat va resultar l’atac en defensa de la propietat i el dret de pas, coses, totes aquestes, que la parella d’enamorats, Batiste i Vicentica, es miraven, de molt, de molt enfora, i reien, en canvi, les ocurrències del món, afegint-hi seny en la seua discreció.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top