Relat (VIII)

30/09/2020

Es clouen les parpelles (final)

7 (continuació, bis) i 8

De tots, sens dubte, el més fàcil de convèncer i d’empipar era l’oncle Lluís, mort uns anys ençà, però que la dècada anterior, la dels cinquanta, tant es va significar pels redols dels bars del nou passeig, Tropical, Ximo, Montecarlo, Talisman i, finalment, l’orxateria. En aqueixa època, bona part de la qual Frederic es mantingué solter, solia acudir a reforçar la plantilla formada pel tio Benito i el Malagueño, els dos suports primers de l’aventura en solitari del Frederic, i no sempre hi acudia a la primera o ho feia de tornada d’una d’aqueixes pesqueres seues adobades de cassalla de mestre Egea, Tejerina, campaneta al vol cada cop que picaven, barrejada amb aigua refredada amb gel fins que la calorosa brama del ple migjorn ho fonia tot entre el cant de les cigales, el cervell encalentit ja per les hores a sota el tendal fi de lli que poca resistència podia oposar a l’imperant sol prepotent, la mirada esmaperduda i en absència de l’amic Pere del Morquí, l’únic capaç de fer-lo beure amb la moderació escaient que no el fes oblidar les obligacions posteriors, ja no recordava que a les cinc l’esperaven al passeig per posar-se l’equip de feina i continuava afegint esquer a l’ham al riu pels volts del terme de Xeraco on esdevé bassiol adient a les llises, les hores volaven i la campaneta repicava al bell mig de l’estantissa quietud de l’estany que els parotets aprofitaven per atansar-se als marges humits de vegetació escortats pels renecs llunyans dels batracis somnolents, la tarda primerenca dels novençans ressols oblics avançava lentament i desplaçava l’ombra de la canya fixa a la cadira del grafiat, marcant les hores, però no era fins que la llum començava a atenuar-se, lleument de primeries i galopant vers el roig poc després, que l’oncle Lluís no prenia consciència que ja havia fet tard, no per ell, que no li feia cap falta en la seua mentalitat de qui pretén sobreviure i prou, família al marge, sinó pel Frederic, aqueix xicot que s’ho prenia tot a la valenta i a qui li havia jurat i tornat a jurar que aquest diumenge, sí, que aniria a donar-los un cop de mà al Malgueño i al tio Benito a la terrassa del passeig, però un cop més se n’aniria xino-xano, a poc a poc amb la bici fent giragonses de perfils impossibles, dibuixos de mà alçada com els que ell feia d’esquitllentes les estones prèvies a caure de tos pels efluvis del beuratge transparent, quasi d’amagat de tothom, únicament el Pere n’era coneixedor de la dèria de l’amic, una recialla artística íntima que el nét heretarà, l’Enric, a qui coneixerà pocs anys, abans que la filla se n’hi vaja a Bèlgica amb el marit, a la recerca d’unes possibilitats altres que la postguerra oferia als vençuts, i el Frederic i els col·legues, quan se’l veien venir pel carrer més agafat a la bici que portant-la, ja li feien els gestos, quasi carícies, perquè entengués que el millor era anar a adormir-la, que demà seria un altre dia, una mica més estricte el Malagueño, que no entenia com un home del lloc, amb la família que tenia i les obligacions inherents, queia molt més sovint que la freqüència d’una disbauxa hagués disculpat en la temerària dissolució del no res, sobretot el Malagueño, que era qui més s’havia compromès amb el Frederic, precisament aquesta temporada d’obres infernals de canalitzacions d’aigües netes i brutes, amb l’aigua correnta tallada, que els havia obligat a enganxar una màniga des de la Fàbrica del Gel de l’Eulàlia per poder fer feina, una connexió que els permetia d’omplir un dipòsit d’aigua i feinejar, cosa que els forçava cada tant a atansar-se a cal Safont i deixar-la anar fins que aquest vessés, precisament avui, avui que el Malagueño se n’havia oblidat de vigilar que el dipòsit s’omplís sense deixar-la vessar mentre el Frederic dormia la migdiada i s’havien fet malbé les barcaroles de nata recent batuda que sestejaven a sota a la fresca d’un frigorífic, gràcies a déu no afectat per la riuada domèstica, una vesprada de vertigen que hagués agraït l’ajuda de l’oncle Lluís, que mentrestant campanejava a l’ombra del tendal cassalles del Tejerina, una vesprada d’aqueixes de ponent que atreia els becs dels estadants a la vera ombra del passeig per assaborir una orxata llaurada de fresc per unes bones rosquilletes acabades d’enfornar, i tocar el cel.

L’oncle Lluís era de tarannà bonívol, de caràcter lleuger com el vol dels ocells, pacífic en extrem, d’aquells que es prenen el món a petits glops de certeses i de poca varietat, li’n bastaven una minúscula quantitat per poder transitar-lo, sense escarafalls ni empentes, angúnies ni angoixes de mal passar, contràriament, a la senzillesa de les coses sabia treure-li un profit com poca gent, un adob per a la bici que li permetés transportar els estris per a la pesca, de manufactura pròpia, podia ocupar-lo tot un dia, entretingut i centrat com si la resta de l’univers no existís, una visita a l’amic Pere al Morquí el podia arribar a ocupar un bon tros de vesprada i encara una mica de la nit, es llogava en feines, sempre, que no li prohibiren de tenir el seu temps lliure, no perquè aquest concepte el torbés per res, més aïna perquè la relació laboral amb l’amo no s’allargués més del compte, no li anava d’estar ajupint la closca del cap més del temps estrictament necessari, i la feina de cambrer, si és que la pesquera del dia no l’havia distret, era una bona opció a curt termini, que era el termini que arribava a acceptar, tot i les obligacions familiars, que en tenia, però de la cura de la filla, una en tenia, s’ocupava la dona, una mica amb els diners que ell li proveïa, tots pràcticament els que guanyava, que a ell li era suficient el menjar que cap al bec d’una tórtora per passar, i la beguda li era lliurada gairebé a tots els llocs de franc, expert com era, doctor en la matèria, a ningú li sabia greu de convidar-lo, i àdhuc de fer-li’n a mans mitja mesureta, tant a ca l’Egea com a ca l’amic Pere, i fent feina als bars no era això el que li costava de la butxaca, vivia al dia veritablement, com tanta gent a l’època, però amb la disciplina que el coneixement de les persones i llur manca d’humilitat l’ensenyava cada dia, s’apartava com de la pesta dels trulls i les competicions, les ambicions i les mostres de supèrbia, fugia com un esperitat de qualsevol pretensió d’incloure’l en una conversa que no tingués el tempo de la vida que ell s’havia assignat, que era el del batec del paisatge del terme, els silencis dels estanys, ja en tenia prou de suportar la cridòria dels bars on treballava i n’havia aprés bastant com per romandre al marge de les envestides dels clients i dels amos, i únicament s’hi avenia si la invitació duia aparellada la cordialitat d’un tast lliure d’explicacions, no hagués pogut intervenir en les resolucions del món a què tan sovint es lliuraven les ments preclares del poble als casinos després de ben assaciats. Era bona persona, però no formava part dels grups d’ordre que organitzen la vida als altres, li era suficient amb la seua, que la dona no el llancés de casa i que la filla li tingués un record amable, ara que ja estaven preparant-se per partir, que ja havien decidit d’emigrar als camps de mines de Bèlgica ella i el seu marit, i sabia que no tornaria a veure-la, que el camí que s’havia traçat tocava a la seua fi. Partiren a les acaballes dels cinquanta i just després l’oncle Lluís començava a deixar anar les feines que ja el cos no resistia. De fet fou l’hivern de l’accident a la carretera on morí el Joan del Bar Cristal, dels darrers a compartir amb l’amic Pere, aquell vespre hi xerraven al Morquí, un dissabte qualsevol entre molts, quan escoltaren la frenada i tot el xivarri posterior que es va formar, encara bastant seré, tot i els beuratges ingerits en aquella hora, però preferiren fer un acte de presència breu, per formalitat, i tocar el dos tot d’una que la guàrdia civil es féu càrrec de la situació. Poc després va faltar, aquell mateix hivern, sense conèixer el nét que ara tenia sis anys, l’Enric.

8

Quan Emili Tornavís va saber que son pare havia retornat a casa, la cara, d’habitud francament perplexa, se li regirà i el gest s’endurí, solcant la superfície i marcant les fites de la por, assenyalant cada traça d’angoixa anterior, cada petjada de les nits insomnes transitades tantes vegades, la memòria del fred intens que li recorria el cos de nin els dies de les fortes discussions li revingué tot d’una implacable, massa bé que coneixia els símptomes, i d’un temps ençà s’havia extremat la freqüència de la violència amb què compareixia per la llar, begut amb excés, a qualsevol hora, qualsevol dia de la setmana, sa mare n’estava ja tipa de desenganys i mentides, enganys i facècies, no trobava aturador possible que corregís la deriva del marit i li era del tot impossible evitar que els joves veieren la destrucció final que s’anunciava, ho havia intentat una i altra vegada, li atorgava una altra oportunitat, però sempre hi tornava al cau desemparada, la família de l’Antonio no li ho posava fàcil, semblava que ella tingués bona part de la culpa de no haver-se’l sabut guanyar, i la distància amb la sogra es feia més i més inabastable, resistia pels fills, però també pels fills hauria de prendre una decisió ben prompte, ja feia tard, ho veia venir, algun dia se’n faria una de més grossa, i aquell migdia, un més de molts, altre cop la por a la cara de l’Emili, mentrestant deixava la moto al garatge, la moto que li havia servit d’excusa per ajornar tant com va poder la tornada a casa, d’on preferia haver-se escapolit fa tant de temps, la moto a l’ombra del garatge, a les entranyes de la finca, a la fosca del terra enfonsat per sota del nivell de les aigües freàtiques del riu de la vall, bon lloc per compartir la gelor que ara li revenia inlassable des dels més dedins, i tanmateix havia de pujar a casa, no podia quedar-se tota la vesprada amagat, que era el que li venia de gust fer, podia haver-se’n anat a dinar a ca la Mireia, si la tia Eulàlia no fos que hagués d’anar també, si ho hagués sabut abans, si, si, tants condicionals que la llengua se li assecava d’imaginar-se possibles solucions a una situació indefugible, havia de pujar a casa, des del més profund desassossec del cor enfilar-se a la lluminositat acerada dels finestrals del pis on el cervell quedava encegat.

Fet tonyina enfilava l’ascens cap a ca seua, sense cap gana d’arribar-hi, amb el cap curull de despropòsits d’adolescent poruc, infeliç, tot de pensaments l’empenyien al carrer, a la recerca d’un parèntesi que l’alliberés d’haver-se de trobar amb allò que no li feia cap delícia de veure, son pare ebri, qui sap, sa mare trista, el final, o no, d’una discussió perpètua que s’allargassava d’ençà que la seua memòria podia fer camí de retorn i anada, des dels dies que de nin s’estava hores i hores amb sa mare al passeig d’eixida d’escola de les monges, fent temps que son pare arribés a recollir-los, tampoc no feia tant d’això, d’aquells tombs per l’orxateria li venia la coneixença i l’amistat més duradora amb la Mireia, que també anava a les monges, però la disciplina als interiors del convent tampoc no permetia en excés la disbauxa que entre nins es requereix per arribar a un ver coneixement, les tardes delicades de les darreres setmanes de primavera, passat l’esclat de la pasqua i les olors a pólvora, la tebiesa de l’aire les darreres hores del dia, les mares benestants que es podien permetre d’asseure’s una bona estona a la terrassa i xafardejar tant com llurs marits havien acordat de primeries, prendre alguna cosa mentrestant els fills s’acabaven de posar l’uniforme del col·legi perdut del tot de les corredisses i caigudes, de les acalorades dels jocs de gomes i balons de futbol, de les baralles d’última hora, qui sap si el desenllaç previst d’una mala mirada a l’espai docent que ara es resolia en llibertat a l’aire lliure de la tarda fresca devora la bassa, a l’aixopluc de les acàcies i ben protegits, encara, per les bardisses que vorejaven tot el perímetre de la zona de vianants, hores i més hores de dolça espera que havia de finir, lògicament, els nins havien de partir cap a casa, i les mares amb ells a preparar el sopar o a donar les darreres instruccions a les mainaderes perquè l’acabaren d’adobar i s’encarregaren dels fills, més temps per poder-se estar una darrera estona amb el marit, però manta vegades l’espera del retorn del pare es feia llarga en excés i la mare decidia de tornar sols a casa, com dos nuvis decebuts d’una promesa mai acomplerta, confidents de desencisos, mare i fill partien sabuts que el pare, si no era que s’equivocaren, no compareixeria fins més tard, tan tard que el nin no el veuria, com gairebé sempre, i la mare se l’esperaria angoixada de veure’l en un estat, com gairebé sempre, poc adient a un marit i encara menys a un pare com cal, capcota, trista, mig dormida, suportar encara alguna mala paraula i el renou que, déu no ho vulga, escoltaria la criatura del llit estant.

Ara ja no era una criatura, però l’angoixa no li deixava créixer ni les ungles dels dits, tantes eren les pàgines del memorial de desencisos amb l’heroi d’un temps, son pare, i tot i així sempre hi covava l’esperança de tornar-se’l a trobar, ara potser no, de bones, amatent, sol·lícit, despreocupat, per bé que atent amb la mare i amb ells, com els dies de la bassa els estius de ca l’avi en aquell hort de les delícies perpètues on els Grassa assaborien la pau que creien haver-se guanyat a pols, malgrat les dificultats inherents als que pugen, als que mamprenen els riscos d’obrir nous camins, a les enveges i ensurts, com aquell accident mortal, els anys en què el rebesavi encara hi era ben present a la família, que podia comandar i fer-se de respectar, enèrgic i contundent, molt més que la consentidora de l’àvia, que mai havia vist amb bons ulls el casament del fill amb la Rebeca, s’esperava alguna cosa de més lluïment, i la mig menyspreava perquè suportava tanta misèria induïda per la mala vida del marit, que en morir el patriarca es va desencadenar del tot, feia cinc anys d’això, pels volts de 1980, i des d’aleshores un infern absolut es va abatre sobre l’Emili, una fosca fonedissa que ho va inundar tot de xiscles i renous de paraules fortes, insults i plors, de cop i volta va deixar d’existir per al seu heroi amb onze anys escassos, l’edat justa d’acomplir els somnis inversos, de reconduir cap al seny de l’adolescència el món imaginari que t’ha bressolat fins aquí, aqueixa edat del punt d’inflexió en què el nin es torna insatisfet de proïsme, precisament quan més falta fa tenir un consell devora, una mirada devota de les giragonses que s’inicien exactament quan s’enceta la baralla per tot, per tot quant d’antuvi t’era dat sense gaires matisos i ara s’escapoleix de les mans que no han mudat, sinó que han quedat òrfenes d’ofrenes, la caiguda dels déus deu ser això, un desconhort prou immens si s’afig, no solament l’absència del pare, sinó la seua transformació en un desconegut violent capaç d’agredir la mare, el pa nostre de cada dia d’ençà uns anys, des de la mort de l’amo, per això s’havia convertit en un adolescent, ja no era una criatura, incapaç i poruga, que enfilava les escales de l’ascens al cercle gelat de l’acerada solitud, inevitablement les mans suades i la gola assecada, i no a conseqüència del passeig arrossegant la moto de la mà de Mireia, qui pogués tornar-hi, més aïna per les coses previsibles que li rutllaven pel cap mentrestant ficava la clau al pany de la porta i la hi girava lentament, com per no ésser descobert, com els lladres que voldrien ser portadors de la invisibilitat, i suaument empenyé la porta com per girar-la tan a poc a poc que en acabar el moviment es trobés de bell nou al carrer, com les entrades infinites dels hotels d’accés giratori, i amb una veu escassa, la gola resseca, anunciar-se com l’havien ensenyat de ben petit, -ave, maria puríssima-, deixalles de les monges, recialles també de la continuïtat per les bones maneres a què la mare l’havia sotmès, temorosa de perdre’l massa d’hora, abans no fos el moment d’aixecar el vol i romandre per sempre més amb la bèstia, sola, i cap resposta per companyia, tancà la porta amb molta cura i un reguitzell de llum immens planà per l’estança del menjador, en passar del fosc rebedor, que hagué de cloure les parpelles per un moment de tan intens, i el silenci, també immens, que solcava l’aire transparent de l’espai tan familiar un temps i ara inquietant del tot.

Aquell migdia de primavera l’Antonio ja l’havia feta bona en passar pel Bar Cristal i topar-se amb el Jacint i el Mingo Curra en plena efervescència memorialística per l’accident del ’66, sense esmentar-lo, i, alié del tot al sentiment que hi planava, fer el comentari poc encertat que hi feia referència a les cares llargues dels presents, i clar, tot i el temps passat des de la mort del Joan a mans del seu avi, denou anys, fou posat a solc immediatament pels presents, i el guirigall es féu inevitable, males paraules cap al finat capitost de la família dels Grassa, que Déu el tenia a lloc des de feia cinc anys, els que duia desencadenat l’Antonio, recordant llur responsabilitat en el fet luctuós i la quasi assegurada percepció, afirmava el Jacint, que anava begut aquella nit, i de tal pal tal estella, la cosa no pintava bé per al sempre desencertat Antonio que es fiu escàpol ràpidament, i sort, que hom li la tenia més aïna jurada per tantes i tantes mostres de supèrbia al llarg de la seua creixença a la vall, qui per una mala paraula un dia qualsevol de disbauxa a la barra d’un bar, qui per una mala recepció al taller mecànic que ja regentava a l’ombra de sa mare des d’un temps ençà, qui per un mal gest de superioritat mal dissimulada onsevulla, no queia bé, i bastava una espurna per molt esquifida que fos per encendre els ànims, i aqueix havia estat el cas, i com solia anar mig mamat d’habitud tampoc no tenia els recursos per apaivagar la flama provocada i l’incendi era, amb les seues aportacions al renou, tot menys controlat, així que hagué de partir fent via i ben calent pels comentaris que sobre el seu avi hagué d’escoltar, però no renuncià a mamar més i es dirigí cap al Bar Nou de la Plaça, on s’acabà d’engatar a la gana i finí per discutir també amb l’amo del local que l’acomiadà amb poca delicadesa, davant d’uns clients que compartien el beure amb l’Antonio més per condició de classe que gratament per amistat, i tampoc no anaven a defendre’l de llur poca traça amb el món en general, i aquell dia en particular, que encara acabaria d’adobar amb l’agressió a la dona en arribar-se a casa, una agressió que va incloure, com no, la submissió sexual inherent, i de poc li va servir a la Rebeca tenir a la mà el ganivet que servava quan l’Antonio li va llançar el primer cop directe a la cara, un cop que li va causar un atordiment prou intens com per entendre que millor li resultaria no oposar-se, massa que sabia com se les gastava l’Antonio, aqueix a qui amb dificultats reconeixia com a marit, i allà mateix, al terra de la cuina, la va forçar entre insults i moradures, com si volgués passar la factura del matí i els retrets escoltats al cos indefens de la dona, inscriure-hi els devessalls de ràbia que la seua inèpcia li causava, incapaç d’aturar-se i inculpar-se de l’herència rebuda, sol·licitar un recés a tanta malícia acumulada, impotent al capdavall d’entendre res de la vida, destructor absolut, i en haver acabat anar a jaure al llit, la Rebeca en silenci sanglotant, temptant de fer-se invisible després d’escoltar la salutació que arribava des del rebedor del seu fill acabat d’entrar a casa.

Inevitablement l’havia de trobar tot d’una en girar a la dreta per arribar-se a la seua habitació, que és el que hagués volgut fer, de tot plegat, vist que el silenci sepulcral d’una casa tan il·luminada des del menjador no podia ser signe de cap cosa bona, i els antecedents n’eren la prova irrefutable, així que va fer el cor fort i avançà i se la va veure ajaguda de boca terrosa, el cos mig corbat com per defendre’s encara d’alguna altra envestida, partida del tot l’ànima i mig despullada de mala manera per les urpes del llop que les set llunes havien tornat boig definitivament, muda i de dol el sentiment pel món que li havia romàs després de l’experiència, aquesta vegada més dura i insidiosa per com s’havia produït, gairebé en absència de cap discussió prèvia, era com si la bèstia s’hagués atansat a casa per acomplir una venjança, i el fill ho va entendre de sobte, que allò es diferenciava d’altres ocasions per la manca de combat, senzillament havia anta a per ella, sense avisar, sense que les mirades i els gestos obtusos de les divergències anunciades feren preveure el desenllaç, talment que la agressió s’hagués produït per un assaltant de la casa, un lladre de pau desproveït de la més mínima pietat, la roba tacada de la sang de les arrapades al cos desconegut, baldats els membres damunt la superfície freda del terra de la cuina, els cabells desordenats per les manasses descomunals de l’altre, la mirada esmaperduda de qui sap que ha perdut impotent la capacitat de ser reconegut amb dignitat per l’atacant, d’haver ésser tractada com una mercaderia a la plaça dels esclaus, i el fill ho veia, encara incapaç de reaccionar més enllà de les primeres carícies a la mare jaguda, més enllà de reconèixer-se en el quadre, manta vegades insultat pel pare que no li era gens amic, Rebeca va temptar d’aixecar-se i féu l’esforç pel fill que fiu obligat a respondre al moviment, sense entendre del tot qui era qui sol·licitava l’empara, qui era qui estava superat pels fets, i li va apropar una cadira per poder-se seure, lentament, les grenyes foren reconduïdes a cabells, i la cara clapejada de taques de plors assecats netejada amb la traça de la mà trèmula del fill, les paraules no eren necessàries i el gest de la mare aferrant-li el canell i mirant-se’l amb determinació foren prou com perquè l’Emili entengués que qui havia provocat tal bestiesa ja no li seria mai més pare, ni persona que pogués compartir mai més el sostre amb ells, que tocava plegar veles i explicar a qui volgués escoltar-ho el devessall d’odi escampat aquell dia a ca seua, ara tocava pair el mal i fer-lo íntim i ajudar-se, fer d’aqueix espectacle del terror una defensa infranquejable. La mort de l’heroi s’havia acomplert.