Relat X (a)

24/11/2020

El relat dels fets

2 P

L’Enric va eixir de casa aquell matí d’hora, solia fer-ho pel dormir esquiu que l’acompanyava d’ençà de l’accident, una topada de cara amb un vehicle una matinada de tornada de marxa, una més de tantes en aquells anys distrets, desendreçades les ànimes, aguaitadores compulsives d’un món que s’escapolia, el món que hom s’havia imaginat, tan diferent del real de cada dia, batallador i gris com el camp de batalla després de l’escomesa, i ho va fer per acabar un encàrrec que ja li feia més aviat nosa, d’aquelles feines que tant sovintejaven darrerament, poca cosa i menys guanys encara, per això duia l’indispensable a la bossa de plàstic, un llapis, un regle, quatre coloraines, un manoll de fil per marcar les línies i algun pedaç descolorit de tela per esborrar i corregir els possibles errors, l’escala la posaria l’amo del local, i tot el que li fes falta aquell matí de poc profit ja aniria improvisant-s’ho, xino-xano, no calia córrer tampoc, l’estar seu, com el del seu avi, l’oncle Lluís, era bonívol i pausat, calm fins i tot si l’oratge ho permetia, d’una dolça seguretat distanciada del món, com més allunyat semblava de la realitat més assegurada estava llur felicitat, no era una qüestió de ser-ne antisocial, o aqueixes malalties que tant persegueixen els humans inadaptats, no, una mica d’antisistema, si és permesa la paraula, potser, d’un renec continuat i mantingut per tanta idiotesa generalitzada i afany de tapar el veí, sí, això sí que els era comú i ben visible a tots dos, Lluís i Enric, d’altra banda el món sempre n’ha anat farcit a balquena d’aqueixes bèsties sense cap que volen tenir la raó en tots els casos, i el nét i l’avi, en aquest cas, hi estaven tan lluny d’això i n’eren tan a prop entre si, que es podria afirmar que acomplien la màxima de la barreja en el món de les substàncies que diu que allò similar es dissol i allò dissemblant no, en tot cas, qui havia de córrer era l’amo del local on s’havia de retolar, l’interessat a tenir-ho llest i acabat abans d’inaugurar era qui pagava, no qui havia de fer la feina, aquesta no es movia del lloc, hi romania dia rere dia fidel a les mans que l’havien d’enllestir, aquesta vegada es tractava d’una agència de viatges a l’entrada del poble devora la font del gitanos, anomenada així perquè un temps era el lloc des d’on es proveïen els d’aquesta raça de l’aigua que no els arribava a les cases, que ni tenien entrada d’aigües netes ni fruïen de sortida d’aigües brutes, vés a saber on feien les necessitats diàries, feia bona hora, fresquejava encara quan va trepitjar el carrer, el sol de l’estiu en aqueixes primeres hores del matí no escalfa encara, bufa un lleu llevant provinent de la mar que creua d’est a oest tot el poble precisament per la carretera que el travessa en la mateixa direcció, si hom agafa la vorera d’ombria rumb a la mar sent l’olor del salnitre que flaireja tou a les galtes dels matiners, el cas de l’Enric, sense dubte, que sortia del seu estudi encara fosc, situat just a l’altra banda del poble, aponentat, de camí a Alzira, o més nostrat, en la vessant de Simat, als afores del carrer Hospital, era una de les opcions possibles per atansar-s’hi, la menys agradosa, però també la més ràpida, antigament el poble era travessat des del carrer la Mar, carrer Carnisseria, carrer Hospital, un passeig paral·lel a l’actual, més íntim, la diferència entre anar-hi per la carretera i per l’interior del poble era la pau i la tranquil·litat que podies trobar-te, la via nova t’oferia tot un seguit d’opcions, hi era l’antiga estació del tren, el magatzem de la colla de l’arròs, el Bar Cristal, tot embolicat en un puny, però abans, més enfora en la direcció des d’on procedia l’Enric, hi havia el magatzem de taronges del poble per excel·lència, el Pallero, d’on sortiria el TIR que l’havia de nafrar mortalment unes hores després, la vaqueria de Caragol, i cases enfilades d’un món nou que s’afegia al llogarret, de gent que s’engronsava de carrers més empinats fins el pla, fugint, això sempre, de les proximitats del riu Vaca, poca cosa, però digne de fer-ne alguna arribat el cas, amb l’ajuda de les crescudes de l’Ull del Bou, sobretot abans de construir-se el Mur; l’estació es va desmuntar els anys seixantes, a les acaballes, era el tren que duia la gent des de Gandia fins Alzira, un tren necessari, que enllaçava possibles viatges més enllà a través de la línia que unia Xàtiva i Silla, la Manxa més enllà, amb el Cap i Casal, era de fusta l’espai que acollia el públic i d’andanes cobertes per a la mercaderia que, en quantitats generoses, es transportava des del poble fins al port de Gandia i altres destinacions, entre d’altres, la taronja, mare primera del desenvolupament local, o l’arròs, conreat entre el mareny i l’entrada de la Vall, continuació de les terres arrosseres que, estirades, s’arriben des dels entorns de l’Albufera fins les terres de canyamelar de la capital de la Safor i més enllà pels marjals de Pego i Oliva, arròs que era manufacturat precisament per la colla d’homes immensos, sans i de la casa, perquè de la casa eren com els estibadors de port, un ofici que s’heretava, donava bé de menjar en temps d’escassetat i penúria, gairebé com l’ofici de moliner, i era tan pròxima, a tot estirar viva encara, la memòria de la gana de postguerra, que era una feina desitjada per tothom, dura i a prova d’esquenes fermes, també de procedències netes, no s’exigia però era bo de demostrar l’antiguitat de l’ésser cristià, sol·lícits tots amb els de casa, afables companys del Bar Cristal on abeuraven en pau meticulosament, mai a deshora i en quantitats que poguessen desdir la feina feta en públic, tant del gust de l’època, la barra oferia àpats capaços d’obrir la gana dels més desmenjats, unes bones fritures de fetge, uns ous amb maionesa francs, unes bones anxoves avinagrades, les papes divines dels Noguera, que es fornien de l’oli del Morquí, de l’enyorat Pere, just a tocar d’aquest Bar, per aquí també hi passaven els pocs visitants que precisaven d’un lloc per fer nit, un llit espartà on poder reposar-se del viatge imaginari que sempre resulta d’una estada breu, d’un caliu fugisser, d’unes remors desconegudes als vespres improvisats, però també les parelles novelles del poble amb possibles per fer un bon sopar de dissabte a l’hivern, d’ous fregits amb creïlles, una bona amanida que tinga pebres en salmorra, indispensables, conserves d’embotits i carns de porc adobades en olis antics, tot ben regat amb unes cassalles prèvies, unes cerveses d’entrants i uns vins amb gasosa de bon passar, per finir la desfeta amb un café estret tocat de conyac, d’aqueixos d’ampolla de sobretaula, l’Enric solia fer el primer cafè del dia aquí, d’anada onsevulla, perquè era dels llocs del poble que obrien d’hora, li agradava de trobar-se entre iguals feiners els jorns que el seu desvetllar-se li ho permetia, no sempre era possible això de fer-se passar per un més entre els de la colla o entre els habituals del Pallero, gent seriosa que anava per feina, sobretot els dies de més trull, entre les collites de l’arròs pel setembre i el fort de la temporada de la taronja, d’octubre a febrer, a l’estiu la cosa afluixava una mica i era més assequible de pertànyer als grups d’homes que s’arraïmaven al Bar Cristal, qui sap si es podia trobar amb algun estadant de l’hostal que havia conegut qualsevol nit de disbauxa pels contorns de la platja, aquests no era que s’aixecaren de prest, de trobar-te’ls era més aviat cosa de veure’ls entrar per la porta de tornada de la nit, tot un contrapunt per a l’ambient de rebentat que es coïa aleshores al local, no, aquell matí no era l’assignat per a una troballa d’aital gènere, la cosa pintava més calma i pausada, adient a un dijous d’estiu de mercat, ja hi eren al racó els de sempre, alguns dels mercaders de cada setmana, d’aquells que arribaven per la comarcal d’interior dels pobles fronterers, l’Alcúdia amunt, un matrimoni que regentava amb la filla pubilla una paradeta de sabates, la filla era a la furgoneta, invisible als ulls dels més matiners, ja es mostraria entrat el matí, entre ambients de dones i no pas ara, a la barra de fluorescents de mirades vampiresques, feien un calentet en forma de cafè amb llet i unes magdalenes industrials, de casolanes ja no se’n solien fer enlloc, una llàstima, això els provocava un estranyament si cal més fort del caliu que hom cerca en entrar en qualsevol bar en aqueixes hores intempestives, però ja eren coneguts i això compensava l’angúnia que es destil·la dels neons avall per les parets greixoses dels bars de carretera, i el Cristal no deixava d’ésser-ho per als passavolants com aquests, hi havia algun oficial de barra de cos present, indígena, d’aquells que comanden en totes les situacions perquè ja s’han convertit en figura del paisatge, amb la copa eterna al davant, la cigarreta sempre encesa i el color de cara company dels vitralls vistos des del carrer, de tanatori, dels del bon dia escèptic i descregut dels més mínims manuals de civilitat, aquesta mena de personatges se sol imaginar tan al mig de l’infern que el més lleu remor de vida els rebolca la panxa i els fa estremir de dolor, tan de matí no hi havia gaires opcions, era temporada baixa d’arròs i taronja, els dos eixos sobre els quals es fonamentava la clientela del bar, altrament hi feien estada els propietaris de terres que preferien arribar d’hora al tros i estar de fugida de la calor en aplegar la condemna del migdia estiuenc, entre d’altres un jovenot bru descendent directe de la morisma i conegut de l’Enric, per bé que no intimaven, tan llarga era la distància que separava les dues mentalitats enfrontades, li deien P., Bon dia, l’Enric s’atansava a la barra havent deixat anar la porta suaument tornar a la inèrcia zero, això és, que es tanqués del tot, Bon dia, que li retrucà l’amo del local, el Mateu, abans no se n’adonés P. del fet, de normal una mica anat, vés a saber on i perquè, Xe, com va això?, P., parlava arrossegant les lletres mentre t’observava atentament la cara, com si volgués esbrinar el més mínim canvi o contradicció entre allò dit i allò pensat, era de continent robust, i en la seua època jove es podria dir que gairebé un atleta, però de portes endins la seua saviesa es limitava a la que corria pels camps de tarongers i es refiava més d’un gest que d’una enciclopèdia signada pel Papa, havia nascut arrecerat en un ambient de forts contrastos on els grisos no abunden, on les coses eren com eren i no calien massa explicacions, un ambient on el món modern relliscava i les novetats més tímides eren menystingudes obertament per perilloses, però a P. li agradava provar de tot, poc bevedor era, en canvi, un gran assajador de drogues de disseny, a més d’un enorme fumador de derivats del haixix, qui sap si això, la barreja d’una innocent visió acomodada de les coses i un córrer del temps massa veloç per a segons quines posicions inicials, va provocar-li els curiosos contrastos en què volgudament o no s’hi va trobar, situacions molt sovint incòmodes per a la resta d’espectadors que se’l coneixien i se l’estimaven a la seua manera, P. era a lloc a ca seua o entre gent del camp a primeres hores del matí, a entrada de nit, en canvi, com un transformista de l’ànima, es convertia en una mena de clown de difícil catalogació, capaç de les més agosarades positures i desvergonyit fins extrems desconeguts per a la majoria de mortals, fossen de la condició que fossen, desproveït de tota malícia es passejava com un mico entre els nous estadants, de vegades gent avesada a trobar-se davant de casos cridaners, de vegades gent més urbana alienada davant de qualsevol exposició fora de to, i P. s’exhibia amb fruïció sense esperar resposta, la seva era una posició abismada a l’exterior, abocada a l’ampit del finestrell del món, interminable el joc amb què vencia els espectadors, insistències, intermitències, aparicions, com una anguila per natura era impossible saber per on tornaria a comparèixer, a escapolir-se, si creies tenir-lo assedegat i inclòs a la conversa s’enfilava d’assegut com un clau cap al cel sense deixar de mantenir la rigidesa del posat, com si no s’hagués mogut, un exercici d’increïble factura que deixava glaçats els veïns de taula i d’altres una mica més allunyats, tothom se’l mirava, lògicament, i tothom li fugia en certa mesura vist que la seua companyia no resultava sempre el lloc més segur, bressol d’estridències i maneres escasses de sintaxi, curt de paraules, segurament per això les estirava tant com podia, per fer-les durar més i que semblés el que no era, una conversa estàndard, P era pubill de casa de llauradors, grandet i solter, i sa mare ja no sabia què havia de dir-li per arrimar-lo al solc, l’anava a cercar, fins i tot, als llocs on segons ella estaven fent malbé el seu fill del cor, al pub del poble, primera i única estació de modernitat vertadera que el llogarret havia conegut d’ençà de l’arribada de Jaume II, (…)