La revista degana en valencià

Relat X (b)

15/12/2020

El relat dels fets

2 P

(…) Què fas aquestes hores per ací, va acabar la frase després d’una pausa que l’Enric es mirava de biaix, mentrestant demanava un cafè amb gestos a l’amo del local, Ja veus, de feina, i tu, tan matí? Uiii, avui, que venen a tallar-me la llenya, que va contestar P. allargant el so de les vocals com si d’un so simiesc es tractés, un so que contenia tot un món reservat i poc conegut, familiar i íntim, vell com el temps fosc dels hiverns sense sol, arrecerat per la privacitat d’allò que no es pot compartir, ni tan sols el nom de les propietats, el lloc dels llocs que se suposen teus per manca de papers, la procedència de les quals s’ha de cercar arrelada a una morisma esclava alliberada de la desamortització ençà, un esclavatge que obliga els seus descendents a relacionar-se entre si i a casar-se també entre si, fent poc de soroll, rics per haver-se transformat les terres d’aiguamolls en conreu agraït, però pobres de mena que duen la fam i les privacions gravades a la part interior de la closca del cervell, P., contestava com podia a una salutació estàndard, habitual, que la gent del seu redol allargassava interminable mentrestant escodrinyava falaguera la cara del proïsme per trobar-li el què per on entrar, entrar a casa aliena, sabuts que la seua era d’antany assenyalada en silenci des de feia molt de temps per aquells la netedat de raça dels quals no calia demostrar davant ningú, però sobretot portadors públics dels llocs que ocupaven, més encara, com el cas de l’Enric, nouvinguts de segones que tot quant tenen és de primeres mans, la desconfiança de P., envers el món altre que el que solia trepitjar li impedia de ser més explícit, i Enric sabia que poc més o gens podria treure de la conversa, i se’l mirà condescendent, com qui es mira una criatura perduda, sense recursos, una criatura que era, com al Darwin li hagués agradat de comprovar, l’excepció que confirmava la regla de l’evolució feta en clausura, P. era un espècimen que contravenia totes les normes de relació de la seua raça bruna i abocada a la feina més esllomada, si més no de portes enfora, per justificar on havien arribat, mai havia volgut fer-ne, de feina, de fet anaven a tallar-li la llenya, ni mai havia volgut lligar-se de caps i peus a una dona, que hagués estat l’escapatòria cap a la normalitat dels hereus de les cadenes dels frares de Simat, P. representava, així, l’entrada en barrana d’una societat que s’havia engolit tot d’una les novetats arribades de fora i havia sofert una parada estomacal, de la casa sense el terra asfaltat o enrajolat, de sorra de marina, a la marxa dissenyada per a tribus urbanes, sense haver prèviament passat per un període d’aclimatació, per això P. duia sempre posat el banyador, per estar sempre disponible per a la que caigués, d’un color vermellós fosc, desbocat per totes bandes, tant li servia per comparèixer amb el dia nedant a una bassa qualsevol del terme, Cruanyes, Lluïsa, Cambró, Panades o Tornavís, com per fer un bany, si l’ocasió es pintava bona, a la mar de nit o, avançada la disbauxa, en ple migdia sota un sol clamorós, l’estiu calia aprofitar-lo al màxim, tret dels dies, com ara avui, en què li havien de tallar la llenya, i estava obligat a fer acte de presència i aixecar acta del treball, perquè altra cosa no faria, dies infaustos perquè la gent del camp de segur que aprofitava l’avinentesa de tenir-lo a prop per comentar-li com era que aquella muntanya de fem que havia d’escampar encara era al mateix lloc que dues setmanes abans, o a què esperava per esbrossar una mica pels baixos dels arbres, ara, que era el moment adient, i no pas passats els mesos de la canícula, la terra duia un tempo que P. no respectava, i els qui la conreaven havien deixat de respectar P. des de feia temps, per aquest motiu, i no per cap altra raó més o manco inventada, al remat, a la gent de la terra tant se li’n fotia que P. volgués aixecar el vol i relacionar-se amb d’altres colles de gent allunyades dels horts com els estornells ho fan amb el fred, però no perdonarien de cap de les maneres que es perdessen les formes i s’abandonassen els conreus a la babalà enmig del altres que d’alguna traça s’havien de ressentir, la netedat, com en tots els oficis, afavoria la collita, rebia, doncs, P. bescollades de per tot, dels seus per la seua insistència a deixar-los de costat, dels altres per la seua manca de corretja, era com les ànimes blanques al mig d’una tempesta, cercava en la mirada de l’altre la confirmació o no d’apropar-se, i no sempre n’obtenia l’autorització, només quan era atès s’aquietava, però, com els nins petits, no en tenia mai prou d’atenció i es feia insuportable de vegades, i ara cercava de biaix qui eren els asseguts, aqueixa parella que prenia tranquil·lament el seu calentet per reconfortar-se d’un viatge fet a l’alba i de la promesa d’un matí que, segur, seria pesat, Entonces, on dius que vas?, que li va espletar a l’Enric sense pensar-s’ho, mig cridant, precisament per atansar l’atenció dels estadants, Allà, a l’agència de viatges, a fer un cartell, a l’entrada del poble, l’Enric parlava baixet, discret com un confessor en plena feina, si no calia pujar la veu o modificar els greus de les vocals, solia fer-ho a la callada, Espera’t, pues, i t’acompanye…vas a peu?, que afegia P., Sí, però casi que tinc ganes de caminar, P. t’ho agraïsc, de veres, Si total serà un moment, eixos de la llenya estaran al caure, No, jo m’acabe el cafè i me’n vaig, ens veurem esta nit per la platja, segurament, no? La platja, la platja, i es mirava els veïns, massa gent que hi ha per la platja, no vas veure anit?, xe, si jo hagués volgut, què?, allí ballant mig col·locades que anaven aquelles, ai l’estiu, que la figa busca…i no deixava de mirar-se el veïnat, que ja començava a trobar-se incòmode per tanta interpel·lació sense sentit, els pares d’avui en dia haurien de lligar curtes les seues filles, després passa el que passa, un porret, un cubata, cries, què vols, oi, eixes de nit, d’on eren?, madrilenyes, no?, no em digues que si hagués volgut tirar-me-les, nyàs, tot dins, i feia literalment el gest mentre ho deia i es mirava els mercaders per esbrinar la seua reacció, que començava a passar de la incomoditat, sobretot el senyor, que segurament ja estava pensant en la seua filla pobreta que dormia a la furgoneta en mans d’un energumen com aquest que ara tenia al davant, perquè és veritat que aviat començaria a eixir a les nits i vés a saber, amb personatges així pel món, P. se’n va adonar del canvi de cara i va arrodonir encara més la faena matinal, Totes són iguals, i busquen el mateix, un bon piu, l’home ja no es va poder estar de retrucar-li a aqueix maleducat, Escolte, vosté no té més coneixement que parlar d’eixa manera davant de persones desconegudes, havent una dona com hi ha present, P. en la seua salsa, Present?, i jo què vol que faça?, no haver-la duta tant dematí al bar, que tampoc no està gens malament, Faça el favor de callar poca-solta o ací la tindrem, l’home es va quedar blanc en comprovar que l’objectiu directe de les inapropiades crides d’atenció de P. era la seua dona, pobre, i ell que es pensava que la seua filla estava en perill, i no hi era, ni tan sols hi era, era encara a la familiar dormint la nit, calma i tranquil·la, ben allunyada de les bestieses que aquest ruc estava dient, l’amo del local, Mateu, mirallejava tot el que estava passant, no sense una mica d’enyorança passegívola, sabia millor que ningú que d’ases com aquest n’estava el poble farcit, però feia temps que no se’n trobava un de tan veral, els creia esparsos pel terme, arrecerats als camps on feien de ventre d’habitud, amerats de fam d’altri, ignots del deler diari de la vida, abismats en infernals passions no descrites per ningú, perduts en frondoses contrades al mig de les tarongines, entre ribes i marges de sequiols abundosos on sesteja l’agreta groga i resplendent del verd mandrós, i hagué de dir la seua i posar fi a l’ignomínia, obacs els sentits del matí, gairebé espadats al penya-segat d’un dijous qualsevol, amollats els senys en port desconegut, de què li havia valgut a aquest senyor haver fet la seua durant tant de temps, mínimament allunyat de bestioles i animalers diversos, tan profitosos per fer caixa però tan verinosos a l’hora d’atendre gent desconeguda, acabada d’arribar, era el de sempre, la mateixa contradicció entre un temps que se’n fuig de pressa i un altre que tempta de fer el seu propi camí, trobar el seu redol, Ja està bé P. que li va llançar a la cara, Prou de bestieses tant d’hora com és, si no has dormit prou ves-te’n al llit, però deixa els meus clients tranquils, P. s’ho mirava tot com d’esquitllentes, fins i tot el discurs, breu però decisiu de l’amo del bar, l’Enric va trobar que era el moment de marxar i fer la seua, no debades havia entrat a fer-se un cafè i la cosa s’estava complicant per moments, tampoc no volia deixar tot sol i en plena evidència l’amic d’ocasió, i li va llençar un cable, d’aquells que es llancen per resoldre alguna cosa sense voler implicar-se massa, Xe, P. deixa-ho córrer, home, aquesta nit ens veiem, au adéu, Home, home, ara què passa, que no es podrà dir res, que què passa, a l’estiu tot ‘lo’ món viu, i jo també, Sí, home, sí, però ara hauries d’esperar o anar a buscar els talladors de llenya i passar de tot, mentrestant l’home del racó li feia senyals a l’amo perquè es cobrés la consumició de la pau, al cap i a la fi, ells havien aturat per trencar l’alè abans de començar a muntar la paradeta, qui anava a dir-los que es trobarien amb un personatge tan primitiu i poc assenyat, Bé, jo me n’hi vaig, P., que va dir-li l’Enric a tall de comiat, amical i cellut, greu com l’ocasió aconsellava, i P. va captar tot d’una la directa, Fes-t’ho com vulgues, però fes-te el fonedís i desapareix, home, que de marxa ja n’has tingut prou tota la nit, Cobra’t, que me’n vaig, va dir-li al senyor de la casa, l’Enric era considerat una persona cabal, tot i la seua idiosincràsia, tan summa i diferenciada, però la seua condició de fill d’emigrats retornats li atorgava una passi de commiseració envers el proïsme, sempre era a prova, exposat, malgrat la seua discreció innata, als vells cristians del poble, nét del poble, sí que ho era, fill, una mica menys, si deixava o no descendència integrada encara s’havia de veure en un futur no gaire llunyà, a partir d’aquí ja parlaríem, però de moment anava fent punts per no ser un passavolant qualsevol, s’havia fet al poble i controlava bàsicament les regles mínimes que fornien els estadants perpetus dels papers per ésser considerats, si no del cau, encauats de mena, de gust i de pro, aqueixa era la seua millor carta, discreció i anar fent, solia representar un model a seguir per a tants creixents pobletans a qui de vegades se’ls feia difícil de defugir el compromís d’haver de posicionar-se, n’era tan compromès fer-ho o deixar de fer-ho, sovint els resultats de les consultes superaven de llarg l’abast de les sivelles dels interessats, tant era així que l’Enric n’estava un xic tip de tanta banalitat provinciana, però era com una mena de jutge de pau no nomenat per la plebs de pro, però sí per la gent que se’l coneixia de prop, com l’avi, que hagués resultat un batlle de les mil meravelles, ultra els compromisos i les imposicions del càrrec, Au, adéu, i en sortir per la porta del bar va topar, que el va deixar passar de primeres, lògicament i atenent els antecedents tan refinats de l’Enric, amb el Juli, casat al poble, com l’Enric, però de més aprop, criat de veïnat, sol·lícit per la condició d’ésser de fora, però tampoc disposat a que ningú se li enfilés a la gepa pel fet accidental de la naixença, no debades un temps compartien, els avantpassats, ermita d’albufera els dos pobles, precisament el temps de la gana, que tant agermana, de bona condició i bressol, el Juli, com la dona que havia fet a la Vall, de gentil casa, llauradors avançats, d’aquells que no fan despesa per no desentonar, just els millors, qui sap perquè, però sempre s’ha sentit així, llaurador ric, llaurador pec, si ric, rac, ruc, segur que l’encertes, així la vida, tantes voltes fa que s’ha de veure en la seua completud, i tant que n’era d’arrodonit el Mengívol, així dit pels coneguts, de tant que li era volguda aquesta expressió, gran, sencer, fort, li feia la mida a l’Enric en eixir tots dos junts per la porta del bar, i no era una qüestió de força o grandària, ans d’aparença, sabut de tots també, queia pel seu pes, com la rodanxa que giravoltaria hores més tard, precisament tallada pel retrovisor del camió que conduïa d’ençà de poques setmanes, les agraïdes hores en què va poder-se fer el fugit d’una feina que l’aconhortava de temps, la mirada amb l’Enric va ser fugissera, no així la que es va creuar amb P., sabedor que l’havia feta ràpidament, un Bon dia, de gentilesa envers qui eixia del bar, un, Com va això?, d’arribada, i agafant-se els matxos, dirigida a qui hi romania, els ulls encara burxadors d’ànimes, menys vidriers però encegats, com aquells ulls de l’esquiu que sap que ha trontollat i res li queda per pair, Juli va travessar sobirà la porta del bar.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top