La revista degana en valencià

Relat XI (a)

08/01/2021

El relat dels fets

3 La Topada

Ell tampoc no necessitava massa presentacions ni prèvies, estava avesat a arribar i a posar-se a la feina des de sempre, i els bars li eren ben familiars, abans d’aquesta feina de camioner n’havia conegut uns quants fent de cambrer, el seu vertader ofici i única tàctica d’escapatòria del destí que l’esperava a què va poder acollir-se, un home sense estudis i fill de llaurador ben posicionat no és que pogués aspirar a gaire cosa més, encara més si la finalitat última era fugir de casa dels pares on hom s’ofegava i s’empetitia la humanitat llur, Juli ho era, immens de cos i de cor, com un nin gran, d’una insaciable i imperiosa necessitat d’estar amb els seus amics, coneguts en realitat, a les feines dels bars mai se’n fan de vers, però s’ho prenia fort això de l’amistat, era fidel amb qui li mostrava bon voler, i s’escapolia ràpid si veia que el lloc no era l’adequat per al seu caràcter receptiu i bonívol, tranquil i distés, s’ho agafava tot amb una reposada sornegueria que l’ajudava força en el seu negoci de tracte diari i continuat amb la gent, en aquests treballs has de tenir corretja, deia sovint, i ell la tenia llarga, s’ho tirava tot a l’esquena, com se sol dir, cosa que no té res a veure amb passar de tot, Juli no passava de res, era atent amb la gent, simpàtic i tot, encara que tímid, una timidesa associada als pocs recursos dialèctics que li eren aparellats, preferia ser cambrer de taula o de terrassa que barman en el sentit estricte, la relació no és tan intensa amb el client, vas i tornes, i no n’estàs mai quiet, i a sobre és del tot correcte no dedicar massa temps a la conversa, la justa i la precisa, tothom entén que vas de pressa, que no t’hi has d’aturar més del compte, l’exhibició és més física que no pas, diguem-ne, intel·lectual, malgrat aquesta raça no sovintege per les barres dels bars, el barman ha de tenir condicions, ha d’estar disposat a suportar tota mena de preguntes, algunes molt desgavellades, i el Juli no és que l’home tingués temps per a tantes coses, ell era un home d’acció, d’anades i vingudes com un llamp, vist i no vist s’atansava a la taula dels clients i ja era de tornada, a tots els llocs on havia treballat de cambrer se l’estimaven per aquesta capacitat de desplaçar-se tan de reconèixer que tenia, això unit a la seua envergadura el feia un cambrer excel·lent capaç de desplaçar qui es posés per davant i de transportar al seu si tots els plats i coberts, cassoles i calders, safates i begudes, vitralls i tovalles, menges i repassos que hom pogués imaginar, era la persona ideal per encetar el matí, per compartir a primeres hores del dia l’organització de la feina, s’ajustava al programa com un rellotge suís, tan endreçava les geleres de botelles i ampolles com t’arrenglerava la terrassa o la sala del menjador de la manera més acurada i més sol·lícit que cap altre company, li anava bé tot, fins i tot les tasques més feixugues les feia de gust, alegre, complaent, pujar o baixar caixes, sacs o càrregues de provisions, tota la mercaderia que l’amo del local es mirava com una mena de botí de guerra que després transformaria en doblers, el Juli la tractava com si fora seua, i sense cap espurna de rancor la movia amunt i avall, amorosament, amb tot el respecte que li cabia al pit, sabia que en aqueix món era volgut per les seues capacitats, que n’eren moltes, i ho agraïa de franc tornant amb escreix allò que rebia, un detall bastava per tenir-lo content, bastava que es considerés partícip de l’empresa per abocar-s’hi de ple a fer-la funcionar, no li calien grans aldarulls ni grans festeigs per marxar, un simple gest era suficient per atansar-lo al projecte, es deixava voler i era senzill compartir-hi les hores, no discutia gairebé mai cap cosa si no és que fora una barrabassada i un despropòsit per al coneixement, era, sí, de poques paraules, però ben posades, arrenglerades unes al costat de les altres, ordenadament disciplinades, d’aquelles formacions apresses a casa de xicotet en tornar el pare del camp i el nin d’escola, un nin que va creixent tant i tant que acaba per no encabir el seu cos just devora del cos del pare, i és quan les paraules han d’agafar escàs l’espai que els quede, ni un racó de més

tenia unes mans immenses, com davidianes, d’aqueixes que es miren de sota perquè semblen normals, i la mida del perímetre del cap era com la de la de tassa del WC, marca Roca, però un cor com un cabàs, tan gran que alguns el consideraven prova de la seua senzillesa innata, del seu estar babau al món, sense arribar a la beneitura, bona persona, sí, es mirava de reüll l’Agnès sempre que podia, tot i ser casat i amb descendència, si més no el temps que varen coincidir a la feina, pla com un llibre obert, sobretot per als qui no llegeixen mai i observen els altres com si es miraren una foto, immòbil, quiets, com aquelles fotos dels difunts d’un temps perfectament asseguts al bancal del jardí de casa, talment com si encara formaren part de la família i dels dinars de germanor, unes fotos gèlides, com l’ull de qui pretén que els altres no canvien mai per no haver-se de fer el càrrec dels possibles peròs naixents, el Juli era un bon tio, però era una persona com qualsevol altra, complexa, tot i les seues mides cranials, havia passat per tants llocs i s’havia relacionat amb tanta gent diversa que tenia el do de la invisibilitat, si molt convenia, és precisament al mig de la brama encesa d’una terrassa a pler o d’un saló amb traces d’esclafir on millor es pot passar desapercebut, i el Juli n’era un expert consumat, també sabia conèixer la gent amb un colp d’ull, sense vantar-se’n d’aqueixa capacitat apresa pel contacte quotidià amb els clients, i sobretot sabia de quin peu coixejava l’amo del local on feia feina puntualment, te’ls descrivia breument, sense acarnissar-se, d’una forma encertada i no desproveïda d’una fina ironia, prova fefaent d’una intel·ligència gens mereixedora dels comentaris respecte de les mides suara esmentades

el Juli era de fet un treballador per compte aliè, un especialista en arribar, fer la feina i anar-se’n, poques ganes de compromisos, o qui sap si li’ls havien extirpat de petit, els compromisos i les ganes de tenir-ne, aqueixes coses solen passar, quedar-te sense massa ganes de res, cosa que sols compensar fent-te addicte a qualsevol cosa, un passatemps innocent, una afició no compartida, una dèria inexplicable, una irresistible necessitat de comparèixer al mig de qualsevol situació, tot i ésser invisible, sempre al mig, ésser el darrer de retirar-se a temps, o fer-ho compulsivament, quan ningú s’ho esperava, desaparèixer, és propi de les persones que precisen d’atenció, d’una atenció malaltissa, això era el que segurament l’apropava tant als amos dels locals on va fer feina de jove, fer de fill per a uns pares que segurament tenien els seus per perduts de massa consentits, una injustificable condició del botiguer que aspira a altra cosa, tan bé com s’està a casa si et deixen, un fill que no va tenir, potser, el pare que esperava, als fills dels llauradors també els passa que no saben com sortir-se’n de la pressió de la terra imposada, no heretada, i si no arriben a ser bons estudiants, el cas del Juli, la cosa acaba per no pintar gaire bé, hom decideix fer feina aliena, feina per a altre que no siga un mateix, fugir del compte propi per fugir més ràpid i millor, còmodament instal·lat a casa d’altri diferent del pare que t’acull als seus braços i t’atén immensament agraït per la teua disposició, i a més t’assegura l’ésser acollit a sagrat, com si fores un oficiant de misses o com si exercitares el doctorat a la trona, un lloc on el pare, ni de lluny, s’atreviria a anar a tocar-te els dallonses, qui és ell per immiscir-se en un territori que amb prou feines coneix, on anirà el pobre senyor si ni per una espitllera sap ni imagina què i com es cuina en aitals llocs tan desmesurats i plens de gent, tan allunyats del recer i la pau del camp desert els matins de serena glaçada, precisament per això el Juli els venerava, als seus amos, pacíficament, tranquil·lament, sense caure en l’esforç excedit, sense perdre mai els papers de la dignitat pròpia d’algú que sap que de cap manera pot tornar a ca seua, a sa casa, i així les altres ja li anaven bé, inclosos els bars on no havia fet feina

era aquesta voluntat que els tenia als seus amos dels anys passat de cambrer arreu allò que el feia més vulnerable a les situacions desagradables als llocs on el record l’obligava, com era el cas en entrar al Bar i trobar-se amb P, Encara no t’has gitat, ah?, ho deia mentre aguantava la porta perquè poguessen eixir del local la parella de mercaders indignats pels comentaris d’aqueix descelerat, i mentre observava la cara de l’amo del local, un amo qualsevol, que el coneixia de haver-lo vist treballar, segur, en qualsevol altre bar el propietari del qual, segur, també coneixia, i en menys d’un segon va confirmar el que la seua experiència ja li havia descobert, que P. havia estat fent l’ase de bon matí, a P. el coneixia de tantes vegades com se l’havia topat en situacions semblants, havent perdut ja els papers, i no era que el Juli fos un àngel, fins i tot si convenia també la sabia muntar, però no li era plaent la gent que ho feia més aviat per escandalitzar el veí a la primera de canvi, i a més si era desconegut millor, de fet Juli va viure molts anys de la seua vida sabent tractar els forasters a ca l’amo corresponent i deixar-se voler fent-los-ho ben gros per guanyar-se també si convenia alguna propineta d’esquitllentes, odiava per això les actituds que espantassen els possibles clients de qualsevol lloc de ben nascuts, i no podia evitar fer-ho veure ostensivament, Vés i gitat, home, i no molestes a la gent, que va afegir gairebé sense mirar-se el P., com deixant-li veure el poc respecte que li tenia en segons quines condicions, cap ni un, i millor si no obria la boca, Posa’m un cafè, que li va espletar a l’amo amb total familiaritat, deixant veure a les clares amb qui estava en aquest cas, i el P. que tot d’una va entendre que la festa allí s’havia acabat, sense dir res per si de cas, fent gestos de desaprovació, lleugers i mesurats, no fos cosa que la mida del Juli se li tornés d’esquenes, se’n va eixir tot digne del local disposat a esperar fora als de la tallada dels ous de la llenya, va esmunyir-se discretament de la mirada dels de dins tot i que no va abandonar la zona, el Juli complaent va encetar la conversa amb l’amo alleugerit de la casa, Què, com va tot, com es presenta la temporada, Home, ja ho saps tu massa, ara ja no és com abans, que la gent venia a cabassades i tothom menjava del ramat, nosaltres mateixos, ja fa no sé quant de temps que no obrim ni els caps de setmana, no paga la pena, per quatre desgraciats que s’hi apropen, com ara aquest P. que acaba d’anar-se’n, pobre xicon, el cas és que a sa casa són tots massa treballadors i no entenen com se’ls ha pogut escapar un cas així, Sí que és un cas perdut, sí, que va afegir el Juli, jo el conec de temps i ha anant a pitjor, a la carrera, abans, de jove, no era ben bé així, però què hi farem, si no t’espaviles t’espavilen, au, que vaja bé, que he deixat el camió mal arrimat, Ja me n’he assabentat ja que vas amb un camió d’una temporada ençà, i vas pel món, vull dir ixes d’Espanya i tot, Sí home, anem per tota Europa, principalment a Alemanya, és entretingut però pesat, però t’has d’espavilar, no podia ser treballar de cambrer tota la vida de temporada, la família t’estreny de comptes, els xicons van fent-se grans i la dóna ja no te’n perdonaria tantes com un temps, com quan érem joves, com aqueix d’ací fora, que pareix que té els mateixos pardalets al cap que fa vint anys, au, me’n vaig no passe la parella i la tinguem sencera, i encara haig d’anar a carregar al Pallero, cobra’t, No home no ni parlar-ne, després del cop de mà que m’has donat amb el cap de fava aqueix, convida la casa, això faltaria, i que tingues un bon viatge, de tornada passa i ens en fem una de les bones, Gràcies, ja passaré, la veritat és que enyore una mica tot el món dels bars, tens tants amics i estàs entre tanta gent, just el contrari d’ara, que quan m’assec al camió ja sé que fins passats uns dies no tornes a veure la família ni cap conegut, home fas amistançades de carretera que dic jo, tots molt bona gent, però com els de casa, ni parlar-ne, au, ara sí que me’n vaig, gràcies

(…)

Inscriu-te al nostre butlletí

Top