La revista degana en valencià

Relat XI (b)

08/02/2021

El relat dels fets

3 La Topada

el bar quedava de fet orfe amb la partida del Juli, es podria dir que hi havia nascut, dins del bar, de qualsevol bar, no en un lloc principal, però sí a qualsevol racó decent, hom és finalment allò que ha menjat, i també les coses que ha vist passar per davant i no ha pogut tastar, i li era tan adient l’ambient dels bars al Juli que tothom es podia sentir còmode devora d’aquest a l’interior del bar, fins i tot els amos que no s’hi trobaven a lloc agafaven el seu estar reposat i tranquil, el Juli seria sempre, per molts kilòmetres que fes a la carretera amb la nova feina, traginant taronges per mitja Europa, un home de bar, un home rodejat de gent que es podia observar per la invisibilitat que obtenen els definitius del paisatge, són sempre els passavolants aquells que més ressalten i mostren llur llautó, però qui sempre hi és acaba convertit en una peça més del quadre, adquireix els colors dominants de les parets, les maneres dels estadants provisionals, els usos i costums de la zona on està situat el lloc de feina, acaba convertint-se en un personatge indispensable per al veïnat, que ja se’l mira com més important i tot que els mateixos amos, sempre prescindibles i no gaire amables en general, el bon cambrer acaba fent les feines dels altres, també les de relacions públiques, finit el món que trepitja serà oblidat, però mentrestant dure l’acció n’és el centre, hi viu, és l’origen i la destinació de les mirades dels clients, de tota mena de clients, i sempre ho seran mentalment i viceversa, la condició no canvia mai, un bon cambrer morirà sent-ho malgrat es dedique a la cria d’estruços, així se’l veia encara P. quan va decidir fer cas i anar-se’n, i així se’l mirava quan sortia del bar, on de fet el Juli no hi tenia res a veure, en sentit estricte, solament que el reconeixement sostingut del context feia durar la seua condició antiga de bon cambrer, a qui cal fer cas, com a una mena de jutge de pau en situacions delicades, i en eixir el Juli no el va decebre, li va dirigir una mirada conciliadora, d’aquelles que et fan sentir culpable i perdonat a l’ensems, acusat i absolt amb un gest, s’hi va atansar com solia fer-ho en els moments més relaxats del dia, movent més les cames del necessari i engronsant els muscles lleugerament, la cigarreta a la boca, mig somrient, amical i generós en la seua mida excedida, era com arribava a la feina generalment, fresc i reposat de ment i de cos, disposat a fer-se càrrec de tot, fins i tot de les penes dels amos, Xe P., perquè no te’n vas a descansar una estona i dorms, que se’t veu cansat i mort, fas cara d’haver-te’n passat una miqueta anit, ah?, Home, és que estic esperant als talladors de llenya, que m’han de fer net l’hort de l’ombria, del Ràfol, i no els puc deixar tirats, Bé, doncs fes bondat mentrestant, i després vés-te’n a casa i gitat i tapat cap i tot, que et provarà, au, me’n vaig, Xe, Juli, on vas aquest viatge? Crec que m’envien a Alemanya altre cop, ara ho sabré, en arribar al magatzem, Que tingues un bon viatge, home, i a veure si en tornar ens en fem una junts, jo convide, Au, adéu, i gitat.

Juli va pujar dalt del seu immens camió i va partir rumb al magatzem, on l’esperaven per realitzar la càrrega de taronges que havia de traslladar al nord, a la ciutat de Bremen, en realitat al seu port Bremenhaven, per al seu torn ésser embarcades cap als països Escandinaus, també els nòrdics mengen vitamina C, devia pensar mentre s’atansava al magatzem i deixava a la dreta la vaqueria de Caragol, un de tants llocs que el duien a recordar temps del passat, quan encara no s’havia enrotllat en aquesta flota de TIRs internacionals, que l’allunyaven cada dia més d’allò que ell era en realitat, un home del poble pla i senzill, a qui li agradava de petar-la, mengim-menjam, amb els amics i coneguts, sobretot els dies de càrrega, els moments abans del comiat de la família, per unes hores tot s’enterbolia una mica, la tensió del compromís, les darreres indicacions al magatzem, la signatura del paperam que el feia responsable d’una conducció segura i adequada a la càrrega, les anotacions de la ruta a seguir, les interminables vegades que tothom que el veia li demanava on era que es desplaçava en aquesta ocasió, cada cop més neguitós, suportar els nervis creixents sense poder-se relaxar fent una copa i rient a la gana, de fet els matins com aquest preferia passar-los lluny del poble, que el feren anar a per càrrega ben lluny, i que el comiat no passés de la intimitat casolana a primeres hores del dia, quan encara els nins dormien plaentment, i en canvi, avui, havia quedat al mercat per trobar-se més tard amb la dona i saludar la canalla abans de partir, avui era un dia especial, feien mercat i la dona li havia suggerit que no deixaria els nins al col·legi perquè poguessen donar-li un bes ben fort al seu pare, tot un detall que incrementava el seu estat inquiet, però què es pot dir en un cas així, tampoc no eren tants els dies que coincidia que fos mercat i que carregués al poble taronges per als víkings, la il·lusió de la dona també pagava la pena de tenir-la en consideració, el seu esforç i dedicació en la criança dels fills s’ho mereixia amb escreix, aquests pensaments es barrejaven amb d’altres que el duien als pretèrits, els temps en què, encara jove i amb el cap surant, hi treballava de cambrer i venia a la vaqueria de Caragol, dies senyalats, dies pletòrics, d’aquells que la feina havia superat qualsevol previsió de l’amo del local i s’havien quedat sense llet per continuar elaborant els productes que la tenien com a matèria primera, que n’eren alguns, des de gelats, fins a merengades, passant per la famosa llet granissada o preparada, això quan feia feina al passeig, a l’orxateria, normalment el Caragol la hi duia, de prest, pel matí, amb les primeres munyides, però qualque vegada passava que havien fet curt de tanta gent com s’hi abocava al local a consumir, a viure, els dies forts de l’estiu, els dies de festes del poble, els dijous, bastant sovint, eren arribades a l’escapada, d’arrapafuig, amb la lletera penjant del manillar de la moto, de qualsevol moto dels que feien feina, o d’algun client conegut que en aquell moment s’asseiés a la terrassa, ara vinc, vaig i torne tot d’una, ni el davantal s’havia de treure, era l’home de confiança de l’amo, volar i arribar altre cop al centre de l’univers, no era ben bé així ara, amb les anades i vingudes amb el camió per mig món, un món desconegut que entremig no hi tenia gaire cosa familiar, la temptació de l’enyor era inevitable, Caragol ja no hi vivia, havia romàs la vaqueria inhàbil com a recordatori fugisser d’un temps passat que encara l’acompanyava cada cop que hi passava per davant amb el TIR, encara més els dies de càrrega al poble, que anunciaven un viatge immediat, el poble, la vida del poble, els dies d’estiu plens i a les hores de fer l’arronser pel passeig, hi era tot al lloc on havia de dur la llet el Juli, hi era de fet on l’esperaven a ell que arribés amb el càntir petit penjat del manillar de la moto per continuar demanant-li coses i més coses, somnis de diumenge, les immenses vesprades solars amarades de brisa marina, cap al tard, el capvespre instantani anunciador del final del primer round a la terrassa.

ara els viatges resultaven una mica més llargs i la companyia molt més minsa, nul·la de fet, tot s’havia tornat immensament formal, un cop eixies del territori on t’entenies amb tothom, no sense algunes dificultats, la resta del món era increïblement incomprensible, ni la Televisió local resultava amigable, gràcies a les comunicacions per satèl·lit, de vegades, es feia possible una estona de familiaritat en la forma d’algun partit de futbol, algun concurs d’aquells que es ven pel món perquè a casa resultaria massa estrident, o la solució més universal per als destinats a la carretera, la pel·lícula a la cabina comprada a qualsevol benzinera, com més amunt millor, els nòrdics, aqueixos que també consumeixen vitamina C, solen tenir fama de tenir les més avançades propostes en cinema porno, la cosa al principi li feia una mica el pes, per allò de la novetat, la complicitat, l’única que podia mantenir sense que el titllassen d’estrany, amb els companys de ruta, cada cop diferents i cadascú fill de sa mare, lògicament, es reduïa a aquestes coses, un bon sopar, sense carregar el beure i una bona estona de riure plegats davant dels cúmuls de penis i vagines desmesurats i arremolinats sense cap mínima justificació argumental, això és el que tenien aquesta mena de films, no deixaven de ser topades sense sentit entre persones que s’havien acabat de conèixer, la sensació de distància augmentava com més solia utilitzar aquesta mena de distracció passatgera, finalment va haver de temptar de llegir per deixar passar el temps, qualsevol cosa, històries amb trellat que l’ajudassen a suportar els dies pel món, sovint en unes condicions climàtiques gens adequades per a un mediterrani, algú avesat més aviat a anar a cos, avesat a la feina de temporada d’estiu, les llargues nits d’estiu que no acabaven mai, xafogoses i tot, dies de satisfacció després de la feina ben feta i el sopar amb els companys a la fresca, senyor del carrer i dels estels, sopars incomptables a la vora de la bassa del passeig, arrecerats pel soroll constant de la font, qui sap si agraciats qualque vegada a començaments de temporada per la brisa marina barrejada amb la flor del taronger, sempre seduïts per la possessió del tros de vorera on es feia l’àpat, indefugiblement, irremeiablement, era l’hora de la broma, de fer el recompte del dia, de rememorar els moments més gustosos, les anècdotes amb els clients, les burletes i els comentaris que mai pretenien fer sang a cap dels presents, o sí, segons si s’havia afegit a la festa privada algun despistat d’aqueixos que enlloc d’estar a la platja fent l’ase pretenia organitzar la vetllada, el Juli no perdia tampoc el temps, sopava, es reia, s’ho passava d’allò més bé, sabia dir la seua sense desmerèixer de la resta dels contertulians, coneguts i prou, tampoc no exagerem, les feines d’estiu donen tot el que tenen, que és molt, però tampoc no asseguren una continuïtat de relacions si no és que després a l’hivern llarg i sagrat es dona el cas de repetir lloc i condició, era discret, el seu malnom l’ajudava, Mengívol, amb un sobrenom així hom es pot permetre més d’una relliscada, tímidament, i l’Agnès li agradava el suficient com per provar-ho, sense massa convenciment, la dona l’esperava a casa i el primer fill ben nin també, ningú no se la juga a la primera de canvi, però l’estirava, més com més coincidia amb ella, també a la feina.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top