La revista degana en valencià

Relat XII (a)

12/03/2021

El relat dels fets

3 La Topada (continuació)

el Juli ara volava amb el camió allò que abans corria amb el cos, la seua imaginació, sempre fugissera, de nin, no acabava al terrat dels seus límits, i n’anava ben servit, sinó que s’allargava més com més coneixia la gent amb qui es relacionava, se’ls veia a tots des de dalt de la teulada on solia jaure moltes de les hores en què feinejava, no per ganduleria, era per reposar-se de tanta xerrameca, de cop i volta desconnectava del món immediat i s’asseia al sol de la seua solitud més íntima, deixava passar el temps mentre observava els altres petant-la de calent, no n’anava sobrat de paraules, les havia hagut d’ensinistrar a desfilar arrenglerades, unes després de les altres, ben ordenades, tampoc no defugia la conversa, però era més aviat, entre tanta gent que sabia, els amos solen saber més que els treballadors, necessàriament, estalviador de sintaxi, gens discutidor, a la primera de canvi canviava de tema, se n’eixia per la tangent i deixava el golut de lèxic badant els mots i fent-los polsim de silencis, entre els companys de feina navegava bé, però tampoc no es perdia per socarrells de desfetes antigues, es feia l’arronsero si hi veia mala via, i ho deixava anar tot d’una si el camí dels mots prenia viaranys de sang i acalorades afirmacions, Mengívol no s’estava de fer saber als presents si les coses derivaven cap esvorancs indesitjables que amb ell no contassen, ho feia gesticulant, ostensivament, sense amagar-se, ell sabia que hi havia dues maneres de passar-la, essent ben visible exercint de líder de la terrassa o del menjador, o fent-se el fonedís si les coses pintaven malament, i era més que habitual trobar-se davant o al mig de picabaralles dialèctiques que enlloc no duien, i era aleshores quan el seu vol imaginatiu prenia la drecera més alta, la vertical més agosarada, si la feina curtejava i el temps convidava a espolsar-se les teranyines de l’ambient caldejat pel malestar, s’allunyava mentalment i es perdia entre la clientela més fidel, invisible, deixat anar i abandonat del seu reialme, que només li pertanyia si les coses rutllaven soles, si no hi havia pel mig cap cabestre tocant els ànims sensuals del flaire de l’estiu, n’era súbdit dels canvis d’oratge, però si la calma l’acompanyava o el deixaven tot sol a la plaça, regnava com un sol les nits carregades de flor de taronger a l’aire dens del caliu de la brisa, ben visible, immensament visible als remoreigs de l’aigua de la bassa del passeig, i amb ell l’Agnès es convertia, en aqueix retaule balsàmic en dolç reclam.

de son pare sovint recordava que de jove li deia que la cabra al monte i la ‘puta’ a fer-ho, sempre que tornava de festa en condicions poc adients per a un home ja festejador i gairebé casador, eren massa les vegades que es repetia la història, massa segurament per a un pare de l’horta, gens jugador i encara menys bevedor, un pare que hagués volgut que el fill s’asserenés una mica abans de quan ho va fer, passats de llarg els anys del festeig, els primers de matrimoni, el primer fill, i encara varen haver de passar algunes coses més perquè el Juli trobés el seu camí, a l’aguait de tantes i tantes visions, de les innombrables seduccions additives, dels cants de sirena pròxims, les contradiccions pul·lulant pel cap, d’una banda la condició de treballador i prou, de l’altra la promesa cada dia d’una nova aventura lluny de la pressió de casa, de la pairal primer i després de la marital, és fàcil deixar-se dur si hom ha jugat tot sol a la bugaderia de casa amb els indis i els vaquers de plàstic que li han regalat els pares, sobretot si no li han regalat la capacitat d’ordenar-los seguint una lògica apresa pels pares, apresa dels pares, la solitud del nin s’aprèn amb la pràctica diària, el Juli no sabia estar sol a casa, tampoc no li anava bé de tornar i perdre’s tot el que creia deixar enrere les nits d’esbarjo dels estius, no enfilava massa bé les paraules, i li agradava per això sentir-les dir als altres, els creia més savis, senzillament li havien repetit fins a la sacietat que callés, de nin, amb el gest, amb l’assentiment del ja n’hi ha prou, amb la desgana amb què hom se’l mirava i se l’escoltava, que se n’anés a jugar a la bugaderia amb els indis, tan sol·lícits i participatius, de fet en aqueix silenci del nin fou quan va haver de desenvolupar la capacitat que tenia per abstreure’s de tot quan no li convenia, no entenia, o simplement li produïa tristesa, una tristesa apresa dels altres que segurament ni se la mereixien, d’aquells que arribaven al local de torn capbaixos sense cap motiu seriós, d’aquells que exercint el comandament ni sabien fruir d’allò que tenien entre les mans, de tants i tants clients que va tenir a la vora, uns feliços i d’altres aspectants, durant molt de temps la seua condició va ser la de qui espera que passe alguna cosa que ell, però, no controla del tot, la cabra al monte i la ‘puta’ a fer-ho, li deia son pare cada cop que tornava d’algun viatge d’aquests, viatges de recerca, de no se sap ben bé què, anades i tornades als móns aliens, sense anar-se’n ni un pam de casa, sense saber ni tan sols assumir el dia següent el què de tot plegat, una ombra planava pel seu cap aquells dies nefastos, tan a prop i tan lluny de l’infern, cada dia, cada dia d’aquells dies que ara enyorava d’alguna manera, hi era a lloc, aspectant, ara, en canvi, en la solitud apresa del viatge solitari, podia enyorar-se, però no perdre’s.

ja tomba el volant per agafar la dolcíssima corba de la cantonada del Caragol, la màquina a mitja canya, tanmateix el magatzem del Paller hi és just a la vora, tomben tantes coses, agafat al seu immens volant, segur de si mateix, com un nàufrag que s’ha trobat una bona taula de salvació i és a prop de la costa, seu còmode i tranquil a la cabina del seu TIR nou de trinca, la família va haver de jugar-se-la per ell, o era ara o mai, s’havia arribat a extrems una mica acarnissats, i amb l’arribada del segon fill la situació s’havia fet insostenible si continuava treballant de temporer pels bars, vençut per la partida de gairebé tots els coneguts d’un temps, que a poc a poc s’havien anat col·locant, tret dels més sòlids candidats a perpetuïtat de l’exposició continuada en una sala de bar, d’aquells que se sabia de bon començament que no finirien a la barra del bar, eren joves estudiants que es guanyaven la pesseta el temps que durés el trànsit cap a una altra feina més coherent amb la preparació de cadascú, en passaren una garbera pel local del passeig, no tants pel de la platja, a tots els havia conegut i n’havia fet més o menys un contacte amical, a alguns els havia vist fins i tot triomfar de prest, col·locar-se de professor, un xollo per a la seua mentalitat de fer més hores que un rellotge a les feines temporeres de l’estiu, els admirava en silenci, no deixaven de ser l’èxit, la representació d’allò que son pare hagués volgut per a ell, any rere any anaven deixant-s’ho, això de fer de cambrer, però a ell li quedava encara una bona temporada de traginar per entre les taules dels demés, va plantejar-se-li la possibilitat remota de quedar-se un local en lloguer, però no va haver sort, segurament això el va salvar de la crema definitiva, malgrat que en aquell moment podia semblar una bona opció, això de fer sempre de cambrer és com qui va envellint sense moure’s perquè els altres se’l miren i comparen des de la distància de la vorera d’enfront i sense donar-se a conèixer qui és qui va millor de tots, resulta patètic quedar-se quiet mentre els altres van i vénen, sense tenir l’obligació de dir bon dia, van quedant-ne uns pocs, una mínima part dels que un dia passaren pel local, i no sempre són els més agradables, els has de suportar finalment, de jove pots triar amb la sola presència del teu cos passejant-se pel local, marcant les fites que no es poden traspassar, però de gran, abatut pel pas del temps, estimes més que entre algú, ni que siga l’enemic més declarat i que es faça un mal cafè que deixar-les passar totes dia rere dia, el Juli va tenir la sort de desaparèixer d’aquest ambient llòbrec a la llarga, i ho va fer no sense abans haver-ne vist caure uns quants dels clients que havia servit i conegut, poc o molt, gent jove en alguns casos, que feia feredat com ho duien, deixats de la mà de Déu s’havien dedicat a les drogues més fastigoses, al seu entendre, drogues que no eren com l’alcohol, o això creia encara, gent que en plena fortalesa, amb qui havia compartit dies de feina i rialles de diumenge, havien plegat de la manera més dolorosa, abandonats com els cans de caça quan deixen de servir els interessos de l’amo, més com més passava el temps i anaven caient com a pardals veia clar que havia de fer un tomb de la seua vida, i es va trobar de cara al volant fent el gir en aquella dolcíssima corba del Caragol i el món que li recordava i d’on havia haver hagut de fugir.