La revista degana en valencià

Relat XII (b)

07/04/2021

El relat dels fets

3 La Topada (continuació)

corria en bici, el Juli, era un dels seus passatemps més volgut, entre unes coses i unes altres s’hi estava poc a casa, ja feia temps, però, que no practicava el seu únic i estimat esport, d’ençà del canvi de feina, i segurament d’abans fins i tot de deixar la cambreria, sovint s’apropava al local on feinejava el dia d’esbarjo o el matí que lliurava unes hores vestit amb el posat de ciclista professional, casc encofrat a la línia dels occipitals, culot cenyit, ulleres de corredor, d’aquestes amples i de coloraines cridaneres, feia la passada de rigor, no per exhibir-se, és clar, si de cas per mostrar-se als altres fent una cosa diferent de la que hom li coneixia des de sempre, obrir-se, qui sap, al cor d’algú, deixant-se veure distint d’allò que li era com un adossat a una piscina, indefugible, la seua condició inequívoca de servidor, Juli, el cambrer, com un títol honorífic enganxat a les enormes espatlles que lluïa encara més presentant-se d’aqueixa estampa, així passejava la seua humanitat una mica més enllà dels encontorns precisos i ajustats del seu ofici, i ho solia fer just el dia que l’Agnès hi treballava, el matí que li pertanyia en secret disposar les taules al jardí del passeig, ombrívol i fresc les primeres hores del dia, com una promesa d’enamorat s’atansava gens discret, el seu era un empaitar l’Agnès dolçament, gairebé invisible, com ha de ser el posat d’un bon professional, tot i que es presentava de l’única manera que li semblava adient, com aquell que es presenta perquè passava per aquí, improvisadament, obert de bat a bat, ignorant si no seria millor comparèixer havent-se canviat de vestimenta, de fet la bici li venia menuda, les sabatotes que duia, que duen tots els aficionats al ciclisme, li confegia un caminar d’espant, com el d’un monstre amic fílmic incapaç de fer cap mal i portador, en canvi, de totes les prevencions possibles, com un Frankenstein de joguina, hi entrava al local fent tots els sorolls metàl·lics del món, esparracat i llargarut, aparentment indiferent a les mirades que el seguien obligades des de la terrassa, clients que el veien cada dia vestit de persona atenent-los amatent i que ara se’l miraven una mica emporugits per la intensitat dels colps d’acer sobre el marbre del terra, pel tamany desmesurat del seu cos en proporció a la bici, i pel caminar insegur que transmetia necessàriament, però de fet el Juli no arribava ni a mirar-se’ls, no els tenia cap consideració durant els seus moments sagrats de llibertat, havia fet un tomb per les carreteres gairebé com a excusa per assegurar-se el poder-se presentar davant l’Agnès sense manifestar la més mínima incomoditat ni haver-li-la de traslladar inútilment, també, lògicament, havia fet els kilòmetres escaients per garantir-se la serenitat i la satisfacció en tornar a ca seua i poder-se presentar davant la seua dona sense el més mínim rubor, de fet no tenia perquè acusar-se de res, només d’haver ideat l’afició a la carrera com a motiu per eixir de casa també els dies en què no estava forçat per la feina a fer-ho, i a més, poder-se presentar al lloc de feina el matí lliure i mirar-se l’Agnès des d’una altra òptica diversa i oferir-se al seu amor platònic i íntim d’altra col·locació al món, com si volgués assegurar-se que ella sabria veure en ell alguna cosa més que l’adjectiu fet nom adossat al seu nom, i tastar, més enllà de Juli el mengívol, el cambrer, algú de més fonament, la humanitat del qual abastava altres espais que el compartit per obligació amb ella cada dia

L’Agnès era una xica de bon veure, no es podria dir que fos esprimatxada, lluïa uns forts braons, adequats i ben proporcionats, no de massa alçada, la seua mida la feia assequible a qualsevol pretendent estàndard, rosseta, sense arribar a ser-ho amb excés, d’uns cabells rulls de tira llarga, de cara bonica, cap bellesa estremidora, però atractiva en la seua justa mesura, no es considerava més que ningú, físicament sabia que tampoc no podia competir amb les femelles de llargues cames i culs de corbes sinuoses, ella resultava una mica massa atlètica en aquest sentit, un xic triangulada i mancada de cintura, però sense deixar de tenir una bona figura relativa, lleugera, subtil, agradable, fresca i harmoniosa, quan arribava els matins al passeig per fer el seu torn al local on feia feina els estius els darrers anys d’estudi, feia goig veure-la, els matins els ritmes de feina eren diferents dels de les tardes i els vespres, les nits avançades tornaven a asserenar-se, a les hores de més bon estar s’agraïa la poca brisa que arribava de la mar al passeig, s’omplia la terrassa de vers esdevenidors, les fal·làcies eren escombrades ben lluny amb violència, eren les hores màgiques en què hom podia sentir-se partícip d’una mística on oficiaves de rector, hi comandava qui hi era al capdavant del local en aquells instants íntims i gairebé privats d’un ritual repetit per massa sabut i renovellat contínuament per ésser com una comunió amb el calze dels sentits, en aquell local els amos no s’havien reproduït i els treballadors obrien i tancaven i s’organitzaven seguint, això sí, les directrius de dalt, però amb molta flexibilitat acceptada des de sempre, des que hom va tenir el seny per deixar en mans segures allò que els hereus havien defugit, fins la traca final, era als matins precisament quan hom podia endreçar les coses que la nit anterior s’havien deixat enllestides, disposar les peces als llocs precisos, fer-ne un repàs de la mercaderia i reposar-ne els buits, reparar qüestions de neteja que no haguessen quedat llestes hores abans,  tornar a dissenyar els expositors dels gelats, dels granissats, de les llepolies acabades de dur del cor del forn del carrer de mitja galta, o atansar-se just devora, a la pastisseria de Lluís, mestre aprenent un temps als temples del dolç de Menorca, i ara reconegut artesà del saïm, en aquestes hores tranquil·les l’Agnès es convertia en una mena de fada conductora dels sentits, de les olors, dels flaires que es barrejaven seductors pel local del passeig, l’orxateria, on regnava a la terrassa, sense discussió possible, el Juli, curiós visitant dels migdies caniculars, amb excusa o sense

el sol sortia al local del passeig cada cop que l’Agnès hi feia estada, i el Juli ho sabia, d’aquesta manera, sabut, s’hi atansava les hores d’esbarjo privatives del lleure familiar, preferia passar les hores lliures devora l’Agnès, dedicant-li el seu temps i la seua força, les ànimes es fan companyia en moments de recerca, i hi ha ànimes que cerquen l’ordre de la seua estructura, gairebé totes, més enllà o més ençà del cau que les va empènyer a créixer, el cas de l’Agnès resultava, si més no, curiós, de nina va estudiar al col·legi de les monges, tot i que no estava previst, atesa la seua condició social de naixença, hi havia la voluntat paterna de fer volar els fills, filles de fet, una mica més enfora d’on els pares havien niat, invertir en educació, en una educació, des del seu punt de vista, elitista era una bona manera de començar el camí, de preparar els contactes de l’avenir, als pobles petits sol ser així, una o dues escoles privades concertades i la resta públiques, un públic migrat i tardorenc, fins ben entrats els anys seixanta, d’aquestes latituds, qui volia estudiar o pagava o partia, que era com dir, exilia’t de ric o de pobre, en el primer cas la cosa era senzilla, després de les monges esperaven els salesians a València o els dominicans onsevulla, en el segon cas la cosa passava per partir a la Laboral corresponent si les notes així ho permetien, les anades i les tornades al cau s’allargaven més com més llarga era la distància i curta la butxaca de casa, els setanta varen permetre, amb l’arribada de l’Institut al poble, democratitzar una mica la cosa i l’exili del segon cas es fiu innecessari, i encara i així molta gent continuava preferint que els fills anassen d’escola de pagament, per allò de la història, i de trobar aixopluc entre els més benestants, arribat el cas de conèixer-se més a fons i en privat, els pares de l’Agnès, discrets econòmicament, socialment inexistents, decidiren de posar la filla gran en bones mans, les sàvies i disciplinades mans de les monges del passeig, i n’estaven contents que la filla hi treballés d’estiu al local del passeig, com més hores fes al passeig més probabilitats hi tindria de contactar amb algú que sabés ser-ne un bon marit el dia de demà, amb carrera inclosa, que la de la filla sempre seria un salconduit per si les coses no eixien com s’esperava, molts pares pensen d’aquesta manera en la seua voluntat de cercar el millor per als fills, en la seua obsessió d’allunyar-los com més lluny millor d’allò que ells consideren un exemple per a no seguir-lo, el seu propi, i el Juli era exactament el contrari que qualsevol pare o mare que ha invertit amb la filla podria desitjar, i l’Agnès ho sabia i ho sentia igual, era un sol que il·luminava penombres de carrers amb bona nomenada i no sempre cases de bé, però també era una xica ambiciosa en la justa mesura al temps invertit, a l’esforç dedicat, i el Juli la rondava sense cap opció, tothom creia saber-ho, els observadors que freqüentaven el local i els passavolants del poble que els coneixien independentment a cadascú d’ells, però al Juli ja li anava bé que el deixassen fer el rondinaire al sol, i més ara que l’Agnès havia deixat el nuvi de tota la vida en un esforç sobrehumà que qualsevol persona li havia de reconèixer, el nuvi de sempre que com un satèl·lit li anava d’enganxat al darrere allà on fora que compareguessen, a qualsevol hora per onsevulla, des de temps immemorials, de bona casa, sense estudis superiors però col·locat, també hereu de monges sense haver-se fet més cabòries d’universitat, considerat amb seny i de fe, notòriament instal·lat en els seus projectes de vida, apassionat per la feina, un futur bon pare de família i millor marit, de fet, allò que els pares de l’Agnès ja haguessen signat de partida, però no sempre les coses solen eixir com hom s’esperava, i de fet més aviat passen com ningú es temia.