La revista degana en valencià

Relat XIII (a)

11/05/2021

El relat dels fets

4 Els partits de futbol

les monges, el col·legi de les monges resultava una fortalesa immensa encimellada al cap de l’imaginari dels passavolants d’aquell llogarret dels anys de la mort del règim, n’era un punt de referència bàsic per a tothom que volgués ésser ben considerat, tampoc no calia passar per beat, solament mostrar-se respectuós amb qualsevol de les que hi professaven la seua fe, mig oberta mig clausurada, perquè era obvi i notori als pobletans que n’hi havia que no eixien mai de les quatre parets que el circumdaven, reduïdes a dues en realitat, la planta rectangular s’encabia entre dos carrers, i limitava a l’est amb l’esquena del mercat municipal de postguerra i a l’oest amb cases i bars particulars, de fet tenia l’entrada del sud dedicada pràcticament a les monges i a les visites, i l’entrada nord, per on entraven els alumnes i els pares que volien parlar amb alguna monja o mestra, que també hi havia seglars que oferien els seus serveis docents, dues portes que donaven a dos móns absolutament diferents, el carrer assequible i transitat que acollia la gent que baixava al mercat, antigament el poble venia sempre de dalt, del nord, dels carrers que davallaven de la muntanya, més enllà del passeig i els redols del mercat, cap al riu i la via del tren, cap al sud, hi havia poca cosa, la casa quartell de la guàrdia civil, el camp de futbol, i quatre cases d’agosarats ciutadans que, en casar-se, havien preferit anar-se’n ben lluny de les cases pairals de més amunt, sempre disposades a posar-te un racó perquè la família no es dispersés gaire, a més, l’entrada sud donava al cinema d’estiu, a la sortida de l’Astòria i a casa de rics, Els Muts, dues referències que el feien poc transitable, la qual cosa li confegia les característiques ideals que ha de tenir qualsevol carrer per poder jugar a futbol com cal, cada tarda a sortida d’escola, cada tarda de tardor i d’hivern, ja se sap que la primavera desperta els instints dels més corredors i l’estiu aixafa totes les opcions de pau i tranquil·litat que exigeix la pràctica ritualitzada del joc del baló al carrer, cada dia en sortir d’escola, cadascú de la seua, de les monges, de costura Doña Indalecia, del Patronat, de Divina Aurora, xiquets d’edats diverses ocupaven el carrer intermitentment durant hores i hores, fins que la fosca del vespre els impedia de continuar resseguint la pilota interminablement fins l’esgotament total, tardes d’il·lusió únicament rompudes pel pas fugisser d’alguna moto aïllada, per l’obertura de la porta sud del col·legi de les monges, porta que fèiem servir, com la de l’eixida d’urgència del cinema, tancada tot el temps, de porteria d’un bàndol o l’altre, amb la consegüent mirada assassina de la monja de torn, que l’obria per deixar pas a algú que partia, mai a ningú que entrés, i que no ens renyia per respecte al pes del valor afegit d’alguns dels xiquets que hi jugaven, assidus clients del col·legi, els pares dels quals n’eren benefactors agraïts al seu torn del tracte que els seus fills rebien entre les quatres parets del col·legi, dues en realitat

els Farts, la família que regentava des dels anys cinquanta el local de l’orxateria en propietat, antigament anomenat la Farta, tenien el local del passeig en lloguer des dels anys vint, la Farta era l’àvia dels fets que succeïren vint anys més tard, era una dona completa, amb tots els its i uts que li convenen a una dona nascuda a finals de la Renaixença i morta avançats els anys del realisme de postguerra, una ànima ignorant de tantes coses, capficada en tants projectes impossibles, no res menys, parir sis fills, quatre femelles i dos mascles, morir de càncer sense gaire opcions, les justes, els Farts són el passeig, en la seua vessant més comercial, de tots els fills de la Farta, dos varen quedar atrets per la força de gravetat que el passeig, nou centre d’intercanvi del poble, exercia per sobre dels mortals, l’Eulàlia i el Frederic, i aquest va executar el pla ideal, gairebé sense adonar-se’n, com en un enfilall les peces que van abans o després, s’ho va trobar així, de sobte, tot davant i per a ell, gràcies a la insistència de la germana pròxima, i sobretot del seu marit, Francesc Safont, el tio Paco, mort poc després de tuberculosi, ell va ser qui va convèncer la resta de germans, casats o en vies de fer-ho, perquè assumiren el fet que el germà petit es quedara amb la casa llogada per la Farta trenta anys abans, la guerra, la no-guerra, els focs de la serra de les agulles, les carències de cadascú, qui volia i no podia ni somniar de fer-se un redol, la Farta ho va aconseguir, va davallar des de dalt fins al mercat antic, el prat de les tomaques, abans de la guerra, primer passejant les rodes del carro dels gelats i l’orxata avall del carrer Roser, amunt i avall del món conegut, coratjosament i plena d’energia, d’una energia desconeguda per tants i tants coneguts, una gosadia que el marit no compartia, exactament, qui sap si el Soldat, Batiste, encarregat d’un dels molins del terme, el més productiu, no veia amb ulls distesos els moviments de la Farta, Maria, envers els hàbils esdeveniments dels nous temps, una casualitat va fer que al lloc on després va continuar havent el local anomenat l’orxateria no comparegués una joieria de sobte, devora d’una pescateria, la casa que vindrien a ocupar els benissers de l’adrogueria de ca Marita, com una casualitat va ser que just devora de l’orxateria, casa antiga de menjars de la Farta, arribés a hostatjar-se un nouvingut sabut d’enfornades anomenat Lluís, els temps dels partits de futbol anaven passant i les gents prenien posicions, uns damunt, altres davall, qui sap com la branca de la Farta en la figura del seu darrer fill va prendre plaça devora del col·legi de les monges, no per cap dèria obsessiva envers les germanes amb Déu, senzillament per grata coincidència amb el futur, ni olorat ni conegut, les monges representaven un centre com qualsevol altre centre dels possibles, ca Ximo, el Montecarlo, el Talisman, la mateixa casa d’alguns feixistes de pro, pistola en bandolera, n’era punt de referència innocent, el local creat per la Farta seria el lloc on després farien vida tants i tants personatges, d’antics paisatges, com l’oncle Lluís, l’avi de l’Enric, o l’Agnès, somni inabastable del Juli, el passeig i les monges feien de canxa d’esport, també feien de lloc de trobada de desitjos i estades de passavolants antics el dia gran de mercat.