La revista degana en valencià

Relat XIV (a)

29/07/2021

El relat dels fets

4 Els partits de futbol (continuació)

al passeig d’aquests anys quaranta i cinquanta hi regnaven els senyors dels casinos, Pep, el del Montecarlo, Ximo, del bar Ximo i Miquel, el cabut del Talismà, amb el vist-i-plau del nou vingut de la plaça, la vera de l’ajuntament, acabat d’arribar just el dia següent d’acabar la guerra, el xiquet de la caragola de la bassa del passeig, una estàtua petita que brollava aigua i servia de cim de la bassa, una bassa amb pretensions de tròpics, simulava i va arribar a tenir un temps una vegetació exuberant, fins i tot exhibia unes verdes falagueres, amb peixos rogets nedant, barbs, una bassa que les noves autoritats havien traslladat segurament per millor camuflar el record dels pobletans, centrat encara en els recents bombardeigs, del port de Gandia, de la riba del Xúquer, a Cullera, llocs pròxims, el suficient com per fer servir el refugi que dormia quiet i en pau a sota del passeig cada cop que sonaven les alarmes els dies de combat, al poble no en varen arribar a caure mai de bombes, però ressonaven ben a prop, tant que just després de finit el revolt tothom va saber callar la pèrdua de la guerra i acceptar de grat els nous símbols, l’àguila imperial ocupava ben present la zona de ponent del passeig, al lloc precís on hi havia la tanca d’entrada al refugi, com si amb el seu vol immòbil volgués taponar la sortida de tots aquells que, culpables, cercaven recer les hores agitades de la mort, amb aquests dos símbols nous al passeig, la bassa i l’àguila del règim, el poder local volia deixar ben clara la seua posició envers els nous llocs guanyats per a l’esbarjo de la gent, havia de ser gent ordenada i acordada a les noves directrius, a més dels senyors dels casinos, regnants per mèrits propis dels nous horitzons que s’albiraven, hi havia famílies riques de terres, empresaris de nova planta, botiguers de solera, d’altres de nou arribats, el passeig s’havia de convertir en model d’orgull de tots quants el travessaren, era el projecte darrer, on més s’havia invertit, s’havien taponat sèquies que el vorejaven, com la que passava per davant de ca la Farta quan s’hi va instal·lar, s’havia enllumenat a consciència, s’havien plantat arbres, acàcies i plataners sobretot, per fer-lo ombrívol el més aviat possible, el circumdava una bordissera acuradíssima, tractada amb primor per un jardiner les vint-i-quatre hores del dia, que també s’ocupava de la neteja matinal del passeig, el règim volia, i ho va aconseguir, fer del passeig el lloc de trobada del més afins i addictes al nou sistema polític, el lloc on s’hi exhibien a pler els més poderosos, ara era el centre desplaçat del poder, just damunt dels refugis de la guerra, devora del col·legi de les monges, a tocar del quartell de la guàrdia civil, enmig de l’antic traçat i del nou urbanisme del poble, però era encara un passeig passeig, d’aquells de fer el vermut a l’interior dels casinos, tant si era estiu com si era hivern, un passeig estret de barroquismes, dels de tota la vida, massa gris, d’interior, messetari, on regnava l’ordre, sí, però era un ordre poc visible, de fet encara era un passeig per a fer mercat d’hortalisses, tot i que el nou mercat de les tomaques s’havia traslladat, però s’havia construït, per compensar, en el marge d’una de les illes de cases que guaitava al passeig el nou mercat municipal, això feia que el passeig fos un lloc obert al públic els dijous, dia gran del mercat, però solament obert a l’exposició els grandiosos diumenges de sol en sortir de missa de dotze, i pel capvespre, l’hora foscant d’eixida del cinema, més diversificada, a l’abast de més gent, els quioscs feien una tasca inenarrable per a tota aquesta gent que esperava a l’hivern que acabés la funció doble programada per als xiquets al Capitolio, el més gran teatre mai imaginat i a disposició de totes les aspiracions, també devora el passeig, com ho estava el cinema d’estiu, l’Astoria, de què ja hem parlat, una tasca que es veia deslluïda si el fred estrenyia de calent, aleshores els pares flairejaven els fills a la mateixa porta del cinema i evitaven el passeig, buit i desert d’amics, esquius, els rics s’estaven als casinos fent despesa, sempre controlada, i quedava ben palès de qui era aquella zona recentment guanyada a l’imaginari col·lectiu, un imaginari que en tot cas sabia que no podia sovintejar l’estretor d’un espai ideat per a recordar als vençuts quines havien de ser a partir d’ara les normes bàsiques de convivència, un espai perfectament regulat per a ser transitat amb els salconduits necessaris, un lloc carregat de simbologia, on podia haver algun lletraferit perdut i més d’un falangista amb la pistola carregada, un espai estrany per a molta gent del poble, massa poc avesada encara als traçats contundents del llocs públics, el passeig s’havia ideat de fet per a ser el lloc on anirien a viure en una finca encara per fer tots els més compromesos amb l’autoritat local, a l’anomenada finca d’’Alí-babà y los cuarenta ladrones’, i on de fet ja hi vivien algunes de les famílies més riques i opulents del poble, entre d’altres

els anys trenta encara eren de tots, amb la il·lusió generada per la victòria a les urnes frontpopulistes, els camins oberts, les terres guanyades als aiguamolls de la partida, les festes populars de l’agost, just després de recollir l’arròs, la fam vençuda, el temps transcorria plàcid, hom el travessava fruint-lo, ‘festina lente’, el dia de la mare de Déu hom pujava als carros i feia la via de la platja, pel carrer Major, uns, pel camí la Dula, altres, la calçà unia el Mareny amb el terme sec del poble, a dreta i esquerra la zona dels fangars on es conreava la gramínia, més enllà, la mar, una mar aliena del tot als interessos del poble, mancat de port, pocs hi tenien alguna relació, si de cas a través del Xúquer, l’estany més aviat, una sortida del riu secundària, una mena d’immens sequiol allargassat per innombrables ramals capaços d’inundar tota la planura existent al seu sud, i tenint com a frontera els marges dunars i la serra de les Agulles, a l’est i a l’oest, respectivament, aquest continu de terra regat pel devastador, com anomenaven al riu els àrabs, arribava més enllà del terme de Xeraco, amb la desembocadura de la Vaca, provinent del cor de la Valldigna, i enllaçava, més enllà del Serpis, amb la marjal de Pego i Oliva per a guaitar el port de Dénia, darrer tram d’influència dels aiguamolls d’enllà lo Xúquer, el Montgó per testimoni, i el Camí Reial que el travessava de dalt a baix, paral·lel a la mar, des de València i els límits de l’Albufera, fins al port de records ingents per a la nostra memòria, d’aquí va partir la força del País a començaments del XVII i a aquí va arribar la darrera esperança del País cent anys més tard, sense gaire fortuna, però, els anys trenta s’assemblaven molt, fins i tot el paisatge era idèntic, als darrers segles de la nostra història, travessar el temps no duia pressa, i l’oncle Lluís era d’aquests que feia el camí de la mar el dia central d’agost fins a les barraques marenyeres, pausadament, com tothom ho devia fer aleshores, els anys que encara eren de tots i es podien compartir avenirs, l’oncle Lluís era un aficionat nat a pescar per l’estany de Cullera, era una d’aquestes avis rara del poble que fruïa amb el temps de l’aigua, copsar la brisa de la mar que s’endinsava sequiol amunt, flairejar els contorns canviants de les marjades inquietes, observar els cims que el vent de llevant solcava paral·lels a llur direcció en la superfície de l’aigua encalmada, l’oncle Lluís, com molts més anys després el seu nét, l’Enric, era d’aquestes persones estranyes als canvis sobtats i ràpids de les coses, contrari, diria, a les novetats imposades per les modes forasteres, segurament l’oncle Lluís es mirava el paisatge amb la mateixa gana goluda d’estantissa immobilitat que els seus avantpassats desitjaven, si més no en els darrers segles, d’ençà que el País havia fet fallida, les successives fallides intermitents de la Decadència ençà, això el feia una persona molt i molt observadora, com una torre de vigia al mig de la partida, com la torre que de fet hi havia a la dreta del camí d’entrada a la mar, la torre que aquell dia d’agost, de la Mare de Déu, l’observava quieta passar amb el carro, la filera de carros atansar-se com cada quinze d’agost des de temps immemorials, qui sap si des de la desamortització, quan la mar va deixar de ser possessió del monestir, qui sap si des de la mateixa col·locació de la torre, del XVI ençà, la torre vigilava els passos dels pobletans enlloc de vigilar les ribes morunes farcides de corsaris, la torre es mirava tota aquella gent arribar amb la mateixa parsimònia que els anys trenta deixaven passar el temps comunal, la guerra al marge, i el seu final tràgic, eren anys de tothom i l’oncle Lluís, ‘festina lente’ ho sabia a pler

Inscriu-te al nostre butlletí

Top