Relat XIV (b)

30/08/2021

El relat dels fets

4 Els partits de futbol (continuació)

…

els corrals de les cases del carrer Carnisseria donaven al passeig, i aquests anaven convertint-se en cases d’acord amb les possibilitats de cadascú dels nous inquilins, nous desplaçaments de vides a cada passa que els anys d’il·lusió posteriors a la Dictadura de Primo de Rivera eixamplaven els horitzons de la gent, s’obrien cap al sud les expectatives del món, el límit del qual, fins els anys vint, pel que fa a cases habitades, carrers urbanitzats i clavegueram, arribava fins a la plaça de l’ajuntament, davallaven exactament més enllà d’on la física, fins aleshores, havia marcat les fites de les crescudes del riu Vaca, els lloms del carrer Carnisseria, els corrals de llurs cases, representaven les fronteres on la terra seca i segura es trobava de ple amb el regne de l’aigua provinent del cel, tot el poble, tots els carrers del poble, tenien un pendent pronunciat, exagerat com més a prop de la muntanya senyera, la de les Creus, eren com barrancs que conduïen l’aigua de pluja fins a la planura on el riu hi serpentejava, un riu tranquil si tranquil·la era la pluja i suau el seu caure, però les coses canviaven si el tro era contundent, els corrals del carrer Carnisseria, a més, vorejaven una sèquia, la primera en direcció cap al sud, la primera plana segura que indicava que aquí, precisament, començava de fet la Vall del riu, vist de perfil el poble finia quan s’encetava el pla on l’aigua senyorejava, i just aquí s’encetava una nova era mental en la imaginació col·lectiva, per primer cop en la història del poble hom vivia a peu de riu, sabedor de com podien ser les seues malcarades, els canvis d’humor procedents del cel, l’aigua que s’escolava quan amb fúria queia del cel pels pits de les Creus i s’omplia la boca de la font gran, mare del riu de la Valldigna, anava tota a parar on ara es pretenia d’urbanitzar de nova planta, una follia, una gosadia que atreia els més desesperats segurament, els menys predisposats a romandre igual que estaven, el passeig acollia així als fora de la llei, siga perquè rompien amb les lleis que la física i el seny aconsellaven, siga perquè ho feien a despit de l’opinió general, que en aquells moments de finals dels vint i començaments dels trenta suggeria d’assecar els marjals com més aviat millor, l’aigua estancada de les partides, ultra els dominis de la Vall, enllà de Ca Llorenç, més tard Víctor, havia passat factura massa sovint en forma de pestilències i de febrades que la memòria popular no deixava de somniar, i l’aigua corrent en excés acabava embassant també la Vall amb l’ajuda del riu i dels ulls de bou naixents del pit de les creus, l’aigua, amb mesura, i a la mar els peixos, devien de pensar els llauradors que veien com anava transformant-se el paisatge secular, com s’anava guanyant la partida als fenòmens, aquí, al passeig, arribarien a dur els llauradors de la contornada immediata, dels termes veïns, els anys trenta, tota la mercaderia en forma d’hortalisses i verdures, fruites i cítrics que produïen, convertint el passeig amb el més gran mercat de molts quilòmetres a la rodona de compra venda dels fruits que la terra assedegada d’aigua en la justa mesura era capaç de fer, un mercadeig de nova planta per a un nou espai de vida, els vint hi tenien a la plaça de l’ajuntament la seua pròpia versió de mercat casolà, més al detall i per als propis, els quaranta assumiran aquest comerç al si del Mercat Municipal, devora el passeig, i els cinquanta veuran traslladar-se al Prat de les Tomaques la força d’intercanvi que fins aquell moment tenia el passeig en exclusiva, ara hereu solitari del dia gran de mercat, dijous, que complementava el Municipal, les peces es mouen i el passeig es converteix els anys trenta i quaranta en centre de conversa dels homes que es lloguen cada dia per anar al camp, i això atraurà els inversors d’oci, els bars, una plèiade captiva dels nous temps, contemporanis i fins i tot antecedents dels suara esmentats, s’afegiran i coincidiran amb els Montecarlo, Talisman, La Farta i Ca Ximo, Baldomero, el Cubano, Ramonet, el Musical, la Falangue, Martinet, Llauradors, Sariero, Litri, i qui sap si algun més de nom oblidadís, cercant el sol del sud dels lloms del carrer Carnisseria

…

l’avi de l’Enric, l’oncle Lluís, havia anat a jornal tota la seua vida, de fadrí ja havia mostrat un escàs o nul interès per obrir-se pas en la vida, sobretot així com l’entenien els altres, preferia deixar-se caure per qualsevol dels bars que hi havia al passeig els anys vint i ajudar una estona, treure’s un suplement de jornal per gestionar-lo pacíficament i en solitari, sense que el control familiar li restringís les possibilitats que aitals guanys podien oferir-li, com ara benzina per a la moto, cucs de la molinà per als esquers de la canya de pescar, la seua vera afició, unes copes de cassalla, comprada a l’engròs al morquí de devora el Bar Cristal, copa que feia sonar a l’estany cada cop que picava un peix, de fet sonava com una campana perquè la resta de pescadors s’assabentassen de la seua sort, no es pot dir mai que es tracte de perícia el fet de pescar als estanys, n’hi ha dies bons i d’altres nefands, tots ho sabien i ell també, però tampoc no era cap novetat celebrar-la, tan escassa com es presentava després d’aquells anys de guerra i fam, es deixava caure sempre que podia per l’estany, ho preferia a dedicar-li hores a la família, quan convenia, si no es torbava en altres quefers era al passeig a llogar-se, com la resta d’homes de la seua edat i més grans, ja en tenia prou de córrer, la fallida civil l’havia agafat de sobte amb trenta anys acomplerts i decidit a acoblar el cap, cosa que es va ajornar indefinidament, malgrat ser pare ja en plena comtessa, tothom semblava tenir pressa en aquell poble en ebullició, tothom menys l’amic del morquí amb qui solia compartir xerrades sense interès, un home absolutament contrari al seu en el posat i en el físic, l’oncle Lluís era sec com un abadejo i el senyor del morquí més aviat grassonet, casat però sense descendència, agraït de la vida, satisfet de ser, si no un lletraferit, almenys un lector àvid de tot quan queia a les seues mans, amant de la bona taula si el negoci dels destil·lats li ho permetia i bon tastador de fer-la petar sense rumb, si el temps de l’atenció al públic li deixava estones pel mig xerrava amb qui fos que es presentés disposat a fer-ho, sovint ho feia amb la seua dona que l’acompanyava al mostrador les hores que li quedaven després d’endreçar la casa que tenien dalt de la mateixa botiga, a l’oncle Lluís li agradava passar per allí, no solament pel fet de reposar el consum setmanal, sinó perquè s’hi trobava bé entre tanta bóta, prestatgeries reblertes d’ampolles precioses, d’aqueixes que hom s’imagina que pot acabar eixint un mag o un auguri, un geni capaç d’acompanyar-te durant unes hores una mica més enllà de la realitat estricta, d’aquesta en tenia abastament, no havia estat fàcil créixer i criar a l’ensems entre tanta carència, per això els seus hàbit de jove no havien canviat gaire, potser els amics casats o els fadrins amb ganes de ser-ho no l’entendrien massa, segur que la dona no li ho deixava de recordar cada dia, o els fills que, creixent, se n’adonaren del seu posat esquiu envers els emprenedors, però ja li anava bé que el col·lega del morquí, darrere de les seues ulleres de conxa, no li ho tingués en compte.