La revista degana en valencià

Relat XIX (a) El relat dels fets

02/11/2022

5 L’Enric (continuació, i final)

un temps, al poble, no hi havia opció d’instrucció secundària pública, existia l’escola municipal que, més enllà dels catorze anys se’n desentenia dels alumnes arribada l’edat de la no obligació d’escolarització per part dels poders públics. L’escola municipal es va transformar, amb els anys, l’arribada del període d’obertura del règim, segona dècada dels cinquanta, i l’esclat de la natalitat, conseqüència de les opcions econòmiques i socials derivades del boom turístic i l’exportació encara puixant de la taronja, en una opció generalitzada i gairebé universal que va motivar la construcció, encara delegació, del primer institut de batxillerat, a les acaballes dels seixanta. Mentrestant, i fins a quest moment, estudiar era una opció limitada a uns pocs a través de les dues acadèmies privades que existien al poble, l’Almi i la Cervantes, orientades cap a l’obtenció de títols administratius i de secretariat, però també de batxillerat i preparació del PREU, l’accés a la universitat. Generalment, però, l’opció universitat era seguida per aquells que de bon començament es desplaçaven a escoles privades religioses del cap i casal, maristes, salesians, i altres herbes. La connexió amb la Universitat era ja, així, molt més real i efectiva. Els fills de les famílies benestants que s’ho podien permetre cap als llocs adients als seus interessos des d’un principi. La separació de l’entorn pobletà, rural i limitat esdevenia un fet consumat de bon de veres que allunyava els destinats a fer carrera d’aquells que no podien aspirar a res més, com a molt, que a una formació professional de rang mitjà. Les classes es perpetuen socialment si els rics i els pobres viuen separats, amistats esquinçades, abans d’entrar en edats adolescents on altres interessos encara els podien apropar. Convé així desfer l’aproximació física abans que aquesta encete nous camins.

i així solia fer-se en gairebé tots els casos. Evita l’ocasió i evitaràs el perill, però no sempre funcionava. L’atracció podia arribar i en un altre context de repressió, sortits amb prou feines de la dictadura, era inevitable la barreja. De fet a la crida de la festa havien acudit personatges d’allò més diversos. El Valesa, íntim de tots dos, dels anys esplendorosos d’aprenentatge, quan el món era tot llum i els rínxols daurats de la Ricky, l’alemanya primera que va arribar al poble, abans fins i tot de tornar parelles de casats, híbrids d’autòctons emigrats i d’altres estadants, filla d’uns vers alemanys instal·lats a la platja on regentaven el seu negoci familiar, “Vil·la Úrsula”, il·luminaven les cares absolutament espaordides dels llòbrecs adolescents pobletans que hi veien una verge capaç de sotmetre al seu imperi tantes vergues camperoles com hom vulga imaginar, capaç de capgirar i fer trontollar les morals més enèrgiques i fonamentals, fins i tot d’exigir, per la seua condició de protestant, de no rebre l’educació catòlica impartida urbi et orbi a tot arreu, també als fills i als néts dels perdedors de l’escomesa, sobretot a aquests, per deixar-los clar als progenitors que això d’ésser vençuts era una condició invariable amb el temps, però la rossa etèria podia permetre’s aqueix luxe i d’altres, sempre ben acompanyada d’outsiders com el Valesa, protector dels limítrofes, d’aquells que, com l’Enric, venien dels marges i semblaven nascuts del cel més aviat que de la terra, sol·lícit acompanyant etern dels centrífugs individus que pareixia que mai anaven a tenir consol d’ocupar un espai mínimament estable i arrecerat, a l’aixopluc de les ventades i oratges, ell mateix habitant habitual de la plenitud que l’ensopida burgesia no tolerava per l’atracció infalible que de segur exerciria sobre els seus fills indefectiblement en arribar a l’edat de l’esclat, quan hom comença a copsar que la mel deixada pels afídids, gota límpida de suc dolç, els pot transformar i decidir llur futur, bé com a éssers aprenents de coneixença il·limitada per oberta, bé com a esclaus perpetus de limitada acció, percepció, i el gurú d’aqueix camí era, i ho fou llargament aqueix personatge de cos curiós i d’immensa mirada, abassegadora com cap altra que hom podia imaginar, capaç d’endinsar-te d’un cop, per trista que fóra la situació a ca l’al·ludit, en un món de possibilitats imaginàries, això sí, paral·lel al real de la feixuguesa de la correcció diària, on dormen els somnis muts, i fer-te sentir viu. Valesa, era el perill.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top