Tens 0 productes a la teua cistella
29/11/2022
5 L’Enric (continuació, i final)
…
Valesa era un sarvatxo d’una qualitat excel·lent, net i polit com cap altre espècimen, el darrer en aparèixer i el darrer a partir, de corda llarga i gest concís, d’una generositat exuberant, com cal als ofidis que se saben duradors i d’un altre temps, amb una capacitat del tot incontestable per al ritme de les coses i dels sons, conscient com ningú de quan era que allò ja havia acabat, o contràriament, quan era que tot just havia començat, amic dels amics i enemic acèrrim de les disputes, no per defugir-les covardament, paraula que no entrava en el seu codi, sinó simplement perquè ho considerava una vertadera abaixada de nivell intel·lectual, cosa que l’avorria moltíssim, de ment i cap desperts i agilitat indescriptible a l’hora de conèixer si n’hi havia per tant o tot era una qüestió de desocupats malpagadors, ell que no pagava mai perquè n’era, de tots, el més rematadament aristòcrata per a les coses petites, per a les menudeses del quotidià, sobretot davant d’aquells que se les volien donar de perdonavides, que bé que estic, i mira-te’l quin animaló, ell, que les ungles dels dits les duia que ni Beyoncé, que ni existia aleshores, i que solia mirar a la cara als passats de rosca, als passavolants del seu món, tan acoblat, tan arrecerat a la serra de les Agulles, que ca seva, del seu terrat, tot era un món desconegut i verge, amarat de floretes, com la de Mariola, que una vegada va passar d’esquitllentes en una visita a Monòver, conduïts tots com anàvem pel JFK, amic del pintor simater instal·lat al teularet de Borderia, i era en aqueixos moments, ocasions estranyes, regals de Déu, que Valesa es desvetllava com el príncep desconegut dels mortals, quan les seues aptituds mostraven els encontorns més esmolats, atent a la frase més enginyosa, al gest més desemparat, fumeta incansable de totes les varietats conegudes el món del haixix, la mariguana, controlador dels excessos dels altres, tant li han d’agrair vel·leïtats que s’hagueren pogut convertir en altres coses una mica més desagradables, de cor immens, el Valesa cercava els cossos perduts els matins dels estius de la Valldigna, perdut al seu torn pel silenci majestàtic del sol ixent i els perfums de les agretes que fan de llit de la tarongina avançada, ja fruit, però que encara vol competir amb l’aspror de les herbes i l’acidesa dels garrofers, el lloc travessat pel riu Vaca, de terra fecunda, de poders incontrolats quan la pluja colpeja els damunts dels cims i hom se sent corprès per la força dels barrancs, de les sèquies més minses, quan un braç desapareix després d’intentar salvar-se i no aconseguir-ho.
…
Valesa l’era, el perill, com l’Espí, un sociòpata exhibicionista amic de tots dos dels anys en què fou cantant en un grup musical, d’aquells que fa vetllades a les festes dels pobles i organitza saraus a qualsevol lloc i amb qualsevol excusa, amb l’única finalitat d’ésser al mig, racó que s’havia guanyat per la seua tasca de líder de masses, quina ironia, els temps de la universitat, i per haver escrit i publicat un llibre en català quan encara tothom era analfabet en aquesta llengua, però sobretot per tenir una núvia rossa de bona família, ell que venia exportat d’un carrer apropat a la muntanya de les Creus, devora el mur, construït perquè l’aigua no arrabassés amb tot quan del cel queia amb força, aleshores sovint, teòric de les idees alienes influïa molt entre els llegits per la seua sagacitat i coneixença, havia estudiat filologia a Barcelona, a la Central, i era dels primers llicenciats del País Valencià en això que esdevindria el pa de tants, professor de valencià, de català primer, però sempre havia tirat cap a casa, i conten les cròniques que havia fins i tot rebutjat una opció de feina a la universitat de Montpeller, de lector, cosa que altres companys de generació, com ara el Montoya, no havien defugit, i ara catedràtic d’universitat a Alacant, després d’una bona temporada a les illes, a la UIB, però l’Espí era més casolà, confongué la rossa de bona casa amb una barbie que es pot baratar i mostrar com una peça de caça i per aquí començaren les davallades cap als inferns, primer, cap al purgatori després, que és on va quedar-se després de brillar amb lluentor pròpia als estels de la Valldigna i voltants en forma de cantant de cafeteria, sense deixar d’exercir de mestre a l’IES del poble i aconseguir ser sancionat per sol·licitar en matrimoni una adolescent filla d’un nou ric, que són els més intolerants perquè encara no saben ben bé què n’han de fer amb l’aureola que dimanen, i ser foragitat de la vall pels segles dels segles, exiliat com l’Èdip i condemnat a no tornar al lloc de feina, segurament volia reeditar en el seu subconscient l’aventura amb la rossa de bona casa, cosa que va arribar quasi a tenir en el seu matrimoni amb una filla d’un metge de prestigi, en realitat família de metges –de llinatge Roig-, i aquí ja es veia que la cosa no pintava bé, per les reminiscències amb el magnífic escriptor del XV valencià i metge i mestre de metges, a la qual va abandonar pocs mesos després perquè les anques no li eren a mida, senzillament s’havia casat amb algú que no li feia el pes, estèticament li feia esquifo, que diuen els italians, per això era també un personatge inquietant per als benestants del poble, i altament evitat per les dones en general, que el veien com un malalt de pell lletosa capaç de les baixeses més menyspreables, a les quals tenia en poca o gens consideració, unes putes vaja, mercat que sovintejava i del qual se’n deia gourmet, cosa que no el va alliberar tampoc del fet que la policia retornara a casa dels pares una adolescent amb qui vivia, a canvi de pagar, clar, com solia fer amb la relació amb el Valesa, que li feia d’escuder en aqueixa relació que la música va encetar i va incloure de rebot l’Enric, en aquell grup de la Marisa, la germana de la Pepica, un totum revolotum que feia les delícies del proletariat més avançat de la contornada.
