Relat XIX (c) El relat dels fets

28/12/2022

5 L’Enric (continuació, i final)

…

aquests disbarats en la vida d’un personatge tan poc lluït eren la conseqüència directa d’una educació basada en l’enganyifa i la sobreprotecció, mare de totes les desviacions en l’edat adulta, i l’Espí tenia una mare excessivament vigilant, just el contrari de la mare del Valesa, més deixada i capaç per copsar i acceptar les adversitats, tot i que les dues famílies vivien humilment acarades a la serra, el saber els era del tot divers, i la por d’aquella contrastava amb la vigoria d’aquesta. Créixer arrecerat a la por és mala cosa, no et deixa anar ni les ungles, elements tots dos que tant l’un com l’altre cuidaven esmeradament, però a ca l’Espí era un fet exportat i forà, segurament dels anys de la rossa, en canvi en el cas del Valesa la cosa devia ser de soca-rel, com gairebé tot el que el vorejava, naixent de sota, autèntic en dirien els coneguts, apropats i amics, lluny de les maneres excedides de l’Espí, per això en entrar a ca l’Enric aquell dia la primera cosa que féu fou cercar el Valesa amb qui li resultava fàcil d’estar, assajar les ocurrències a l’abast i tocar de prop la pell del drac polit, que sempre duia sort i seguretat, sabedor que en la seua generositat el tou geni no l’abandonaria, per molt desafortunat que l’Espí estigués en les seues sempre agosarades referències personals, que molestaven tothom, i queien malament en la generalitat del presents, fóra quina fóra la concurrència i les circumstàncies, poc després d’haver-lo tastat, l’Espí era antipàtic, de fet l’era més aïna, amb determinació, volgudament, amb dolguda insistència fins que l’interpel·lat ja no podia estar-se’n de suportar-lo i li ho deia directament a la cara, amb la violència que s’esqueia, sempre incòmoda per als testimonis, perquè a més l’Espí no se’n volia adonar a la primeria de la seua manca de tacte, era una més de les seues característiques, tenia tanta mancança d’atenció primària que precisava que li repetiren les coses, per bé que desagradables, en una darrera temptativa de caure simpàtic, de tornar a les gràcies, que no sempre li eren contràries, en dosis petites podien agradar però no hi ha límits per als sociòpates obsessius i exhibicionistes, creuen que tothora s’ha d’estar per ells, i la por, altre cop, aquí hi té molt a veure, naturalment, així que el món o li era afí o li era alié, no hi havia terme mitjà, o dalt o baix, entre la gent no s’hi podia estar, per això hom li reconeixia la capacitat hermenèutica que solament els gran lectors tenen, tan grans que arriben a perdre els encontorns que diferencien realitat de ficció i s’hi aboquen a viure el món com un espai irreal, d’aquí també els disbarats vitals esmentats i altres herbes difícils de digerir, un hom a la torre d’ivori a qui allò físic arrossega cap als inferns d’allò real. I la més evident de totes les proves era el fet que únicament tenia relacions amb prostitutes, cosa que l’allunyava definitivament de refer, per la via de l’ascensió, el camí de la normalitat. La seua mare ho desconeixia i la farsa melosa pogué continuar fins a l’òbit de la senyora, que res devia, però la resta del món n’era ben conscient, i les femelles li fugien com si d’un esperitat es tractés, i cada cop més l’enllustrada de les ungles podia menys i menys evitar que allà per on ell passés regalimés la bava que els més denigrats dels animals bíblics ens hi oferien per saber el lloc per on escapar. El drac front a la serp. Valesa front l’Espí, i en canvi, tots dos vistos com perillosos per als burgesos ignorants de la vall, la bonior i la deixalla.