La revista degana en valencià

Relat XV (a)

29/09/2021

El relat dels fets

5 L’Enric

Havia decidit trencar tot d’una a l’esquerra, allunyar-se’n el més ràpid possible de l’angle de visió de P., fer-se el fonedís tan aviat com li permetés la perspectiva dels carrers, desaparèixer de la zona, aquestes situacions li resultaven del tot insuportables, anacròniques, fora de temps, fins i tot, ja en tenia ell prou de desficis mentals tardorencs, la pròpia experiència l’havia ensenyat a ser caut en les esllavissades, prudent en les freqüències, savi en dir prou, tot i que no pretenia ser-ne mestre de res de ningú, ni predicador de cap ni una moral, d’exemples d’un bon govern a casa pròpia tampoc no en volia, ni podia, deixar-ne caure ni mig, no, havia fet en aquesta vida el que havia pogut, que no era poc, sobreviure a la cacera de la competició diària, una cursa que no li era gens adient, sempre se l’havia mirada d’esquitllentes, a mig camí entre incrèdul i menyspreador, sempre educadament, però, no li deia res la mentida, el posat, les falses positures de l’arrelament, ho va intentar, amb el cor a la mà, de fer-se un racó al poble, un d’estàndard, de casat i amb fills, acceptant a desgrat les ajudes paternalistes, no per ell, ans per la dona i el fill que arribava, les coses no sempre són com hom se les vol imaginar, i no és pas cosa de fracàs, gairebé en tots els casos hi preval una espurna d’honradesa en aquelles persones que no se’n surten com havien planificat, solen rebre clatellades duríssimes, són forts, tanmateix, l’Enric ja havia passat totes aqueixes malalties que els pren als adolescents quan n’és l’hora de les encomandes, les havia provades totes, voluntàriament, des d’una perspectiva favorable, el seu era un tast atalaiat que li deixava veure els confins de la desfeta, fornit d’una fortalesa física envejable i d’una mirada crítica que li protegia el cervell de dubtes aliens a la seua voluntat nietzschiana, sí, s’havia emprovat colors i dissenys de tota mena, alguna vegada la pell li estirava més del compte i li demanava papers, sabia com desfer-se’n del combat, no oposava resistència, es deixava dur, aquí raïa la gràcia, la decisió era prèvia i després solament calia navegar, coneixia els límits d’emproar a deshora, afitava les conseqüències de lluny d’una operació forçada, no perdia gairebé mai els nords si era que li sortís el ressentiment, i únicament l’alcohol li fotia per aquest cantó, precisament el vestit més socialment acceptat per fer provatures de combat

l’Enric va eixir del bar trist i avorrit de tanta repetició, desitjava trobar-se amb algú com ell, disposat a xerrar sense interessos, i gairebé inconscientment va ser això el que el va fer canviar d’itinerari, enlloc de dirigir-se per la carretera, va tombar a l’esquerra, pel lloc on tantes vegades d’adolescent encara anava a cercar el güelo, al morquí, el lloc ja no existia, és clar, ni el güelo, ni l’amo del morquí, de nom Pere, però això no era cap impediment per trobar-se’ls a tots dos asseguts a la porta de l’establiment i fer-ne cinc cèntims de seny, Hola güelo, que va dir l’Enric, Xe, nét, vine ací i seu amb nosaltres, escolta Pere, posa-li al meu nét un refresc de llimona, De seguida, que va fer el Pere, sempre tan amatent amb el seu amic, el Lluís, oncle o avi, segons es mire, d’això feia més de vint anys, que els amics havien fet el traspàs, però el detall no era cap impediment perquè la situació es repetís en la ment de l’Enric cada cop que passava per davant del morquí, Què feu, Res fill meu, res, res de bo, si més no, pelant a uns i altres, que en aquest poble tothom sembla que s’ha begut l’enteniment i no en queda cap que no la duga baix l’ungla, i ja saps que a l’avi les presses no li han estat mai falagueres, ara estàvem xerrant el Pere i jo del desbarat que han fet aquests del govern en treure el tren del poble a canvi de no res, mira tu si en tenen poc de coneixement, l’estació sembla un hostal per a fantasmes, abans hi havia més alegria per aquesta cantonada, veies pujar o baixar gent que es dirigia al tren, ara el Pere i jo estem més desenfeinats que mai, però, au, deixem-nos d’històries tètriques de vells caducs, tu, tu, què fas, on anaves tan de matí en aquestes hores de llençols, Res, mira, avui m’he alçat de prest, es veu que no podia dormir més, tinc unes coses que fer a l’entrada del poble, i he preferit posar-me d’hora, que ja saps que després la calor ofega, en això que el Pere hi tornava amb el refresquet, Tin, Enric, t’anirà bé, que li va ensopegar el Pere, semblava que a la cara duia escrit un no se què d’estreta temor, els grans tot d’una els ho veuen als nins, per a aquestes persones l’Enric sempre ho seria, un nin jovenot no acabat d’encabir ben bé a les cenyides pobletanes, s’alegraven de veure’l sempre que venia a cercar l’avi per l’encomana de la mare, els era afí, un jove entenedor de les xerrameques del padrins que s’escoltava en silenci, com cal escoltar-se els grans, respectuosament, més d’una vegada sa mare el va haver de renyir perquè quan l’enviava a per son pare s’allargaven una miqueta massa, encara que ell no tingués cap responsabilitat en el fet de quedar-se emmirallat i quiet en trobar-se junts el Pere i el seu avi en aquell lloc tan màgic com era el morquí, reblert de bótes i estris fantàstics, mides de tota mena i format per calibrar el vi i l’oli a l’engròs que allí es venia diàriament, no, de fet, sempre que sa mare li deia d’anar a per l’avi sabia que se li faria tard, i acabava proposant-ho ell mateix a sa mare per tenir més temps d’encontre, el Lluís, en veure tornar el Pere amb la beguda el va introduir a la conversa, Pere, estic comentant-li al meu nét la poca traça que han tingut eixos del govern en treure’ns el tren del poble, sense cap alternativa raonable, i com de solitaris ens hem quedat tu i jo en aquest racó, ara que no passa gent, No hem parles, home, traça, cap ni una, ni trellat ni seguida, de tota la vida que he conegut jo passar el tren per aquí, Gandia, Carcaixent, per enllaçar-nos cap on volgueres, si havies d’anar a València ho tenies fàcil, ara, ja hem diràs, partida amunt i si tens cotxe propi, a qui li agrada creuar la mar amb un cotxe, de sempre la Vall ha estat lligada a les riberes per dalt, que el riu Xúquer va més calm, a més, la vida que ens donava a tu i a mi, Lluís, això no es paga amb diners, ja em diràs ara per a què volen l’estació de fusta deserta, fent-se malbé, deixant-se perdre, un poble ha de tenir un tren, si no és mig poble només, de sempre que hi era, Ja ho pots ben dir Pere, encara me’n recorde de xicotet quan anàvem a jugar a les vies a posar-los pedres als combois, de poc no va anar més d’una vegada que no en férem descarrilar algun, això tu no ho has conegut, fill meu, ta mare i ton pare se’n varen haver d’anar a Bèlgica a guanyar-se la vida, que encara tu no havies nascut, i quan vareu tornar ja no hi havia vies, si més no has conegut l’estació, l’Enric se’ls escoltava mut, de cop i volta era viu altre cop, i va refer el camí que l’havia deixat a la cantonada del morquí inexistent, alleugerit, no seria la darrera vegada que es trobaria aquell matí l’avi de cara, un avi pres a la memòria perpètua de l’Enric.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top