La revista degana en valencià

Relat XV (b)

29/10/2021

El relat dels fets

5 L’Enric (continuació)

els espais es creuen contínuament en la memòria, es barregen de frescs, però també quan ja estan quartejats pel pas del temps, aquesta cantonada li era avinent al record per l’avi, però aquest carrer que s’introduïa de ple al passeig per l’oest també li era adient al record, un caminar lent com el seu, conscientment lent en aquestes hores d’alba, donava per molt, suspenia les passes com se suspenen les intencions de moure’s, gairebé quiet avançava com el dia solar, introduint elements sonors i visuals que la nit conté al seu si, goluda de no compartir, l’Enric solia deixar-se dur en aqueixos moments íntims, un observador extern hagués cregut, de fet, que estava surant per sobre dels marges, entre zones invisibles, es convertia en transparent per al seu cervell inquiet, potser era la manera de compensar la lentitud del seu desplaçar-se, en aqueix estat de semi presència hi veia els amics d’un temps arremolinats a la porta de la Cambra, era de nit, els moviments sincopats de la gent atreta a l’abeurador del finestral extern semblava un quadre de Gris de tonalitats i tires cubicats, eren cossos esguardant-se els interiors anhelants que també visitaven paisatges del desig, al mig d’una incansable set de provatura la cervesa corria de mans en mans delitosa d’encendre visions possibles, tot resultava fàcil i alhora s’esmunyia de sobte la il·lusió creada per una mirada capciosa, hi havia qui arribava a les portes del local amb el seu flamant cotxe, anunciaven futurs oberts de bat a bat, qui ho feia particularment arreglat, eren la promesa d’una opció arriscada, qui s’atansava lent encara, orfe de civada i ànsia, formal per a l’ocasió, qui somrient de lluny declarava llurs intencions, hi eren els habituals i els novençans, coneguts i passavolants d’un dia, repetidors de l’hora, puntuals com un clau i d’aquells que costava d’entendre que encara es presentaren, tan tard com ho feien, gent feliç i d’altra una mica menys, l’Enric no solia fer estades interminables, tampoc no era dels qui anaven a sopar decididament cada dissabte, es deixava caure avançada la nit, no regnava entre els organitzadors de les vetllades, era, en canvi, esperat entre els oficiants, els practicants del viure, els solia sorprendre amb algun detall grat capaç de fer més prima la distància entre la realitat i la ficció, d’escurçar el camí entre el què vols i l’alternativa d’obtenir-ho, l’Enric era una mena de mag capaç d’alegrar-te encara més la nit de disbauxa, ell mateix n’era un dels factòtums, acompanyar-lo a aconseguir els estris necessaris per arrodonir el dia era una vera festa sempre nova, tant podia ser comparèixer per la zona de prop com haver-se d’apropar una mica més enfora, sempre amb discreció, procurava que no s’alterés la relació establerta prèviament, deixava cada cosa al seu lloc i mai es va produir el fet de dur a casa, al lloc on s’abeurava amb golafreria, allò que procedia de l’exterior, contràriament a allò que ara li passava amb els records, el present sabia mantenir-lo incòlume de barreges inútils i anorreadores de futurs, l’exquisida gràcia que tenia per no haver de mester ningú per obrir-se pas a la fosca, apresa els anys d’exili familiar, de les converses i les maneres observades durant els àpats a la trista Bèlgica, però també els primers anys de tornada al llogarret, foraster a ca l’avi, li conferia una independència de moviments difícil de trobar enlloc, la gent no deixava de pertànyer al redol estret i empetitit que ell vagarejava lliurement, precisament per no estar adscrit a cap colla inseparable, i ara, se’ls mirava entre somnis, mig somrient, mig enyoradís, després de la conversa amb l’avi, moll de referència

arraïmats a la finestra del local hi penjaven tot de desitjos, anhels compartits, secrets no verbalitzats, eren joves les floracions encara i tothom hi tenia alguna cosa a dir, deixar-se caure, passar per veure’s amb algú, coincidir amb el somni del darrer cap de setmana, tot vibrava en alguna o altra direcció, com en un terratrèmol inesperat i novador cada sotrac hi regnava instantàniament, cada gest era copsat per algú, o per més d’un, sempre hi havia qui sobtava per la seua presència subtil, diàfana en la seua contundència, solien ser les més apreciades presses de la nit, se sabien observades i no aturaven enlloc més del temps imprescindible perquè tothom les hi mirés ben mirades, eren femelles desitjades pels goluts ulls dels presents, d’altra banda tot era bastant previsible i les sorpreses escassejaven en aquell minúscul món on tothom es coneixia, guaitar era de franc, altra cosa fos cavalcar la nit, això es reservava per als més cotitzats, per llur posat, per llur butxaca, per llur gràcia, si era entre iguals, de joves s’aprèn que el joc de la seducció hi té també a veure amb el bressol de cadascú, i en aquell lloc les regles eren les mateixes que arreu del món, unes normes que a l’Enric li passaven lliures de peatge, sempre més aviat al marge de caceres, si de jove va lligar res va ser de carambola i a unes hores que ni els vampirs s’estimaven, no li feia el pes el joc de miralls interessat que s’obria al davant seu quan les coses passaven a majors, senzillament li interessava la provatura, cosa la qual el jovent del poble només es permetia si les espatlles eren ben cobertes, les ànsies que hi penjaven al finestrell del local de la Cambra eren d’aquelles que cal conrear, estimar-se com a pròpies, sentir-les com del redol íntim, i a l’Enric l’havien educat per anar per feina, no per badar, i tot el que hi passejava per davant seu, de bon veure, és cert, ho sentia com d’altres, com aliè, sabia que si s’hi implicava ho havia de fer a la valenta, seriosament, i les desfilades nocturnes dels dissabtes a la nit podien ser qualsevol cosa menys veres, de l’enreixat guaitaven ulls disposats a l’encontre d’ànimes amb qui acoblar-se, altra cosa, la resta, era ficció.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top