La revista degana en valencià

Relat XV (c)

29/11/2021

El relat dels fets

5 L’Enric (continuació)

en aquest carrer de transició cap al món perpetu del passeig sovintejaven altres rèmores que a l’Enric no li feien nosa per no haver-les conegudes, precisament els anys del seu exili de nin, els anys que l’avi, amb la seua moto de pedals, passava cada dia a la recerca de l’amic Pere, hi havia el gran magatzem de licors del poble, ultra el Morquí, fàbrica i embotelladora de cassalla, Egea, Tejerina, un lloc de molt de trull, d’anades i vingudes de camions farcits d’ampolles transparents, gent avesada al treball dur, respectada pel sentit inherent que hom li atribuïa en silenci a cadascuna de les estimades peces que en sortien, respectada també per la part comercial que imprimia al poble, de soca-rel pagès, per totes les possibilitats que tota aquesta dinàmica de moviments continus podia oferir, de fet, el gremi dels bars del poble es proveïa d’aquesta fàbrica distribuïdora, que al seu torn donava a un bon preu la seua mercaderia a tots i cadascun dels socis associats, cosa que abaratia força els preus finals a les barres dels bars de qualsevol mena de licor, més encara la cassalla Egea, era com una mena de santuari profà on s’atansaven únicament els iniciats, com ara l’avi de l’Enric, l’oncle Lluís, no solament per la coneixença que tenia de primera mà de tot quan allí es pogués comercialitzar, sinó pel seu bon tarannà, sobretot, un estar íntim aferrat al poble, l’home hi feia estada per saludar els oficiants, una estada desproveïda absolutament de cap consumició, al temple, tothom ho sabia, no es bevia, a tot estirar hi podies observar els rituals, des del moment en què les ampolles diàfanes enfilaven la costera que les duria als dolls sereníssims, fins el punt àlgid del seu etiquetatge, que era com un renovellat bateig que les lliurava de bell nou al córrer eternal entre les mans dels feligresos, l’oncle Lluís era dels pocs pobletans que hi sabia concórrer a les cerimònies sense desentonar gens ni mica, es diria que la seua relació amb la cassalla Egea era química pura, una dependència solar assumida en plena consciència i de primeries, de jove, quan va deixar d’interessar-se per les cabòries quotidianes que encisaven a la resta dels amics, era, senzillament, un iniciat, i els de la casa Egea ho sabien de cert, era admès sense cap ni una precaució, sense prevencions de cap mena, era un togat entre feiners de sols, un mitjancer entre la butxaca dels comerciants, cada dia més grossa, i les empinades de colze dels llauradors del poble, n’estava al mig i al marge a l’ensems, molt més pròxim, però, dels factòtums dels beuratges, a qui, si convenia i li ho demanaven, com era el cas sovint del seu amic Pere, oferia de franc els seus consell per a les barreges, que no pas del comú, desconeixedor flagrant de què era el que bevia, normalment, casos a part, Egea li servia a l’oncle Lluís per mantenir el prestigi, al Morquí hi anava a saludar l’amic i a compartir experiències de doctors en la matèria, el seu era un estat d’incrustació total i definitiva entre les coses primigènies que acabaven fent més o menys feliç la gent de les barres dels bars els migdies de cada dia, o les parelles les nits de dissabte al bar Cristal, consentia en no formar-hi part del paisatge, si no en forma escadussera, de tard en tard, al mateix carrer on el nét, anys més tard, ara hi passava, oficiaria d’iniciador discret dels curiosos en les coses de la química de consum, sense insistir gaire, com de passada, avi i nét tenien en comú, també, aqueixa faceta que la bonhomia et dispensa, saber i coneixença, aquest matí de mercat l’Enric, inconscientment, mig despert encara, travessava la memòria que el seu avi havia deixat impresa als macadams d’heura que ara el guiaven

ara recordava l’Enric, entre tanta desmemòria, haver-se deixat una eina a casa, una d’aquestes que li servia just per resoldre el problema que segurament l’atenallaria aquest dolç matí de dijous, en aquestes primeries d’estiu tan agradoses, dia de mercat, què més es podia demanar, la feina, la precisa per anar fent, les presses, arraconades per sempre més, de tot l’exèrcit d’obligacions que un temps s’havien encetat, tothom creu algun dia que és possible ésser-hi a totes, no quedava ni la reraguarda més compromesa, el temps va passant i les promeses van relaxant-se, són com les superfícies de quitrà consumides per les superfícies de quitrà, resten a l’aire en forma de quitrà cremat, ningú les torna a oldre un cop s’ha acabat la cursa, un cop han finit a les pituïtàries dels espectadors, no era un cas aïllat el de l’Enric, ans al contrari, pràcticament tota la colla coneguda des de l’adolescència havia embarrancat d’una o altra manera, se sol dir quan hom travessa una tempesta que convindria arribar a bon port, quan bastaria a dir port i prou, això de l’adjectiu potser és una mica massa agosarat, qui més qui menys tenia al seu cap el projecte de la seua vida els anys dels infinitius, quan encara és tot per fer, qui d’estudi prendria futur, qui mai deixaria abandonat el sentit que creia constitutiu de llur vida, qui de gran volaria pels camps, qui guariria els malalts, qui cercaria l’amor en l’art, qui d’aquest en faria estendard, qui ni sap com faria el què, qui traçut tenia el pla enllestit, qui ves per on se’n sortiria, gairebé tots aquests qui eren coneguts d’Enric, els havia començat a tractar de tornada d’exili i n’havia fet confiança, tampoc no excessivament, fins i tot ell es va deixar arrossegar pels quefers dels qui sense gaire convenciment, però, tanmateix hi va transigir amb els més sagrats de la tribu, qui arribat de lluny hi vol quedar no té altre remei, la família és la cel·la primera si hi vols fer niu al cau, li va revenir a la memòria ara, de tornada per l’eina precisa, una excusa com qualsevol altra per tornar al taller i repensar-s’hi el matí, una estratègia que li havia donat molt bons resultats en diverses ocasions, si les cabòries li rondaven, una retirada a temps era una victòria, aquest carrer pesava en la memòria de l’Enric, tot d’una que va tornar al poble el varen matricular a l’escola Cervantes per fer el curs d’accés al batxillerat, i aquesta escola, desapareguda des de feia bastant de temps, era ara a la seua esquena de tornada al taller, dels finestrells imaginats eixien els qui ofegats de l’exèrcit d’infinitius.