La revista degana en valencià

Relat XVI (a)

29/12/2021

El relat dels fets

5 L’Enric (continuació)

a les esquenes d’Enric queien els qui, arrossegant-se pels murs de les parets mentre el sol del dijous emmudia els sorolls rítmics dels mercaders del passeig, un compàs impertorbable, après en la nit dels temps, quan els pobles solcaven pretextos de coneixença, quan encara els espais i les cadències depenien de les mirades directes entre iguals, però aquells temps s’havien ensorrat en la penúria de les presses, aqueixa angúnia que feia girar cua l’Enric en aquesta hora tan breu, tan de trull solia encrespar-li els nervis d’absenta que havia admès com a propis i l’evitava en poder, Bon dia, que va escoltar en plena fugida, la veu li sonava pròxima i coneguda, però tan de matí li feia nosa trobar d’encabir-la, era de dona, això segur, encara va trigar una mica a cercar el to d’identitat dels aguts, tan familiars, tanmateix, no gosava ignorar-la, sabia que no ho havia de fer, el seu cap va dubtar una fracció a girar-se sobre si i enfilar en la direcció del so femení, era l’Agnès, que davallava al mercat d’hora per fer la compra, tot un món traspassat d’antic i alhora ben present però aliè li va venir a sobre, Encara dorms, ah?, que afegia una dona dreta i feta que duia de la mà dos al·lots a escola, una dona encara solar, de bon veure, Ah, no, no, què va, hum, anava distret, xe, són teus, què bonics!, ho deia per guanyar temps i espai en aquell carrer tan estret, Sí, meus són, vaig a dur-los al col·legi i a veure si compre alguna cosa al mercat, ja feia molt de temps que no ens vèiem, va voler afegir a tall de compliment d’aproximació cap a una persona que tot i viure al mateix poble no coincidia mai pels seus rodals, Agnès s’havia casat feia uns quants anys i s’havia instal·lat on es pretenia inscriure l’Enric, la va observar un instant i va tenir la temptació de fer el canvi, no debades al seu fill no el veia de feia dies, sí, alguna vegada l’ajudava en la feina dels traços, ja havia crescut prou, però, per aprendre a dir prou, major d’edat i esquiu, vivia a ca la mare sense la mare, que al seu torn vivia fora del poble de feia temps, d’ençà de la separació, sí, per uns instants va desitjar fer l’intercanvi, coneixia l’Agnès des dels temps gloriosos de la joventut, primeres adolescències, segons es mire per a dues persones que s’allunyen quinze anys i escaig, l’havia freqüentada bastant, com tothom que es deixava caure quan i on convenia, sempre li havia fet gràcia, com tants records que es passegen per la vorera d’enfront per facilitar la vida, trobar-se-la de cara, en solitari i de prest, llaurat de fresc el dia, li va resultar una mica sorprenent, agradable, molt agradable, no esperava, mai s’ho esperava, entropessar-se amb ningú conegut, de l’edat d’entrada en armella tothom havia desaparegut, o havia marxat, pocs eren els qui mantenien viu l’esperit de la discòrdia amb la resta del món, uns s’havien casat, altres l’havien feta bona, uns quants havien optat per l’exili quotidià, de proximitat, anar i tornar, ésser present sense haver de passar una nit d’hivern al llogarret si no era amb la família, no, no s’ho esperava, Ah, molt bé, jo també vaig per feina, tots bé, ja ho veig, Sí, sí, fins ara, m’alegre de veure’t, Enric, Jo igual, Agnès, el temps permet en la seua fugida al ralentí congelar mirades volgudes, gestos oblidats, desitjos nafrats de mort, olors de tarongina arribats d’albades celebrades a la vora de la mar entre encenalls de cotó, en el seu discórrer, el temps ens juga males passades, a l’esquena de l’Enric, hi queien els qui inconclusos, la brama esmorteïda del matí del dijous i el flaire de l’Agnès allunyant-se

dalt de la teulada hi havia un sabater que feia les sabates de paper, quin número vol vosté, demanava la cançó als nins que s’arraïmaven a l’entorn del cercle màgic fet de peus encalçats, sabates que es miraven les soles, ulls enfrontats d’espurnes d’il·lusió, les mirades anunciaven el desig d’ésser escollit en la roda de la sort, un, dos, tres, quatre…catorze, quinze…, a qui li queia guanyava no se sap ben bé què, però guanyava, en un món de nins petits això ho era tot, molt més encara quan la roda era prou generosa com perquè els comptes augmentassen i el temps d’espera per saber el desenllaç s’eternitzés una mica més, les esferes dels ulls dels nins voltaven en el sentit de les agulles dels rellotges, el mateix que la mà comptadora, i s’inflaven de goig cada cop que aquesta els acaronava els peus de paper, els batecs dels cors petits podien escoltar-se lluny dels cossos fràgils que els contenien delerosos, amatents de no perdre’ls de tanta embranzida com assolien, els sabaters eren personatges fantàstics per a les ments dels xiquets, per la cançó, pel seu posat a l’obrador, aclofats als bancs de feina, mig invisibles, portadors d’alguna característica física ben ostensible, un peu de pota, una gepa incipient, voltats sempre d’unes olors embriagadores, d’eines impossibles, gairebé de joguina i tanmateix tan contundents, capaces de fer forats a les soles més gruixades, als cuirs més resistents, poques vegades eren vistos lluny de l’ofici, semblaria que el canvi de positura, que la llum del sol els il·luminés, que llurs cossos fossen capaços de moure’s més enllà del reduït espai on covaven les solucions més agosarades, era cosa impossible, de gran recordava l’Enric les dèries al voltant del misteri, de quan abans de partir amb els pares acompanya la mare al sabater que hi havia just davant de les portes adjacents de l’antic hospital, hi era devora i creia veure la mateixa escena d’un temps, de tornada de plaça la mare s’aturava a recollir les sabates rompudes que havia deixat dies enrere i com per art de màgia, havia de ser-ho necessàriament, les hi atansava la mà nerviüda del sabater des de la fosca de les prestatgeries del seu darrere, sense pràcticament canviar de posició, del bell mig d’un munt de sabates de desconeguts, mai va arribar a entendre com era possible saber on era la que cercava, la n’hi treia nova, seriós, amb prou feines pronunciava dos mots desconeguts, però bastava veure la cara de felicitat de la mare per saber que havien de ser uns bons mots, dalt de la teulada hi havia un sabater.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top