Relat XVI (b)

31/01/2022

El relat dels fets

5 L’Enric (continuació)

…

poc podia imaginar-se l’Enric quan va tornar d’exili que la seua seria una vida fantasmal, un errar perpetu inlassable en moviment de la mà dels fets consumats, tan gran era la seua dissidència, tan ostensiva havia estat la seua no adscripció a cap corrent, que amb el pas dels anys havia romàs immaculat, podríem dir que verge de discurs, la seua era, de fet, una presència inaprehensible, difícil de copsar, fugissera i esquiva, el córrer pels carrers apressats de l’Europa comunitària, l’haver aprés a renunciar a l’encalmada que traspuen els llogarrets abans de tastar-los, l’havien convertit en un passavolant efímer de l’escena, havia regnat, lògicament, de tornada del cau, breument, entre adolescents enlluernats davant la immensa varietat de recursos importats, havia fet emmudir més d’un gest d’imposició a l’escola canviant, instal·lava contínuament el dubte i la crítica jovenívola on imperaven l’obediència muda cap als majors, era mirall d’encaparrats cercadors de llibertat, ingenus jovencells ansiosos, com ell mateix, de dir la seua, amics de les provatures més innocents, conversos dels costums arrelats, pretesos contestataris de les formes, pèls llargs i arrissats com estendards de rebel·lia, caliu de fraternitat i solidària germanor, l’Enric representava per llur versatilitat tot un món per descobrir, de cop i volta, com en el cas dels immigrants que parteixen de casa, els millors del grup, havia passat del zero fred del cor europeu a l’amorositat entranyable del temps suspés, on qualsevol traç queda imprés a perpetuïtat, més com més dissonant resulta, i l’Enric va començar el seu estar de líder puntual sorprenent tothom pel gest del seu esprimatxat cos llargarut, un detall que, amb el pas de les hores, llanguiria al calaix de l’oblit

…

de fet, l’estadi fantasmagòric de l’Enric li venia d’antic, ultra els primers compassos al poble, base del seu estatus actual, de per vida, per bé que farcits d’il·lusions òptiques, la resta, fins i tot els actes més aparentment compromesos amb el grup, no deixaven de ser fantàstics i pròxims a allò irreal, imaginaris que ell mateix propiciava vistes les seues aficions a la filosofia de rel cosmològica, als corrents contestataris més indefensos i ingenus, els de la roba de cotó i l’herba perpètua, clar que això dura el que dura i després ve la vida vera, carregada d’obvietats, una d’aquestes, entre tantes altres que hagué de passar, fou el finiment de les relacions amb els companys amb qui havia coincidit els anys d’estudi a València, no tant amb aquells que hi tornaven al poble intermitentment, el cas del Guillem, com amb els qui havien agafat la drecera de cercar-se la vida ràpidament via carrera universitària i s’havien deixat de collonades, dels més íntims i entranyables, la relació amb el qual durava d’ençà dels anys reals del fred d’Europa, el Raimon, un al·lot força intel·ligent, viu com una geneta, resistent als cops més durs que l’aire lliure podia reservar-te, sempre a l’intempèrie, era una mena de Rimbaud iniciat que havia confós el llogarret de la Vall per una mena de Harer, però ho vivia intensament, com el poeta que va decidir deixar d’escriure després d’haver estat a l’infern ben il·luminat i morir prest, massa prest, encara que el Raimon ho va veure ben clar abans que la desfeta fos total i absoluta, ni es dedicava al comerç, senzillament, ni al tràfic d’armes, i més prompte que tard va copsar que aquell Harer mediterrani no tenia res a veure amb l’etíop paisatge del jove romàntic, quan va entendre que al poble els fantasmes creixien sospitosa i irrefrenablement, va partir a la ciutat comtal per instal·lar-se i lluitar per les coses tangibles, era on s’havien atrinxerat els seus pares de tornada de l’exili, Barcelona sempre seria un bon lloc per tornar a començar, també el Guillem l’havia escollida com a port de partença, qui sap si el mateix Enric no havia sospesat la possibilitat d’ancorar-hi quan el Raimon va partir definitivament cap a una vida més estratificada, més cal·ligrafiada, la condició fantasmal, de vegades, es pot eclipsar amb una bona cartografia militar, disciplinada, i el Raimon havia viatjat cap a la més estricta de les matèries que l’acadèmia li pot reservar a algú, era docte en el saber de la vida i no li feia cap por endinsar-s’hi de cap en els viaranys obtusos de l’autocontrol, dels grecs i dels romans, dels més vers ensenyaments àrabs o cortesans, ho sabia tot, havia sabut folrar-se de titani quan li va tocar ser-ne el deixeble de l’Enric

…