Relat XVI (c)

09/03/2022

El relat dels fets

5 L’Enric (continuació)

…ho havien compartit tot, i finalment prendrien dreceres ben distintes, fins i tot la llengua de l’exili, que en la complicitat de la privacitat continuaven a mantenir, els havia dut a llocs ben diferents, a l’un, l’Enric, al silenci propi dels nafrats pel blanc, a l’altre, el Raimon, a l’èxit professional, és curiós, tots dos partien d’una situació diglòssica a l’exili, la família de l’Enric, ben catalana del llogarret, feia servir a casa la llengua heretada pels avantpassats valencians, la del Raimon, la castellana per la procedència de llurs avis, i tots la francesa de la Bèlgica dels anys seixanta, de tornada, l’Enric va poder fer servir la llengua apresa a casa entre gent que no se l’estimava gaire com a senyal d’identitat, en canvi, el Raimon va haver de córrer per aprendre i fer servir la que tothom usava en una Barcelona ben compactada, cada cop més l’Enric se sentia traït per l’esforç volgut d’expressar-se en la llengua pròpia del llogarret que per a ell, tanmateix, com en el cas del Raimon, no deixava de ser-ne una altra de diferent que la que feien servir pels carrers de Brussel·les, altrament, el Raimon se sentia més com més anava identificat amb el poble i el projecte de la gent que parlava com ell, un camí, el primer deu dur cap a l’emmudiment absolut, l’altre, qui sap, pot dur cap a l’encoratjament en alguna cosa, el desencís de l’exiliat o la represa de la il·lusió del nouvingut que veu retornat en forma d’agraïment l’esforç fet, l’Enric anava decaient com un estel moribund que té les òrbites comptades des del gran esclat inicial, el Raimon creixia cada cop que obria la boca i s’identificava amb l’interlocutor, amb un projecte vital que l’acollia en la vàlua proporcionada que el seu manteniment es mereixia, enlloc es regala res, però hi ha llocs on no cal adreçar-se si el que es busca és una mica de respecte en funció de l’aportació feta, l’Enric se sentia forà essent a casa, el Raimon era un ciutadà arribat de fora, l’un gesticulava, l’altre parlava

…

els pares llurs feinejaven a les mines de carbó del cor d’Europa per a les llars de l’Europa central, aleshores les cases de la freda Europa s’encalentien d’aquest mineral brut que embrutia l’atmosfera, ho feien encofrant les galeries i els túnels, assegurant la consistència de parets i sostres, una feina dura i arriscada, però enormement pagada si la comparàvem amb els sous a l’abast de la vella Castella o de la nova Catalunya, d’on procedien, respectivament, els progenitors del Raimon i de l’Enric, gent treballadora i ordenada, habitaven uns apartaments de reduïdes mides als afores de Brussel·les, una zona allunyada de les mínimes diversions que podia oferir una vella ciutat europea, zones comercials i cinemes, passejos agradosos els migdies dels diumenges freds dels dies gèlids dels hiverns interminables, poc o gens comunicada, més aviat fosca i bruta els tristos dies curts i atemorits de bona part de l’any, d’escassos recursos i menys serveis, zona d’immigrants, expressament dissenyada i feta per als immigrants espanyols, d’altres zones contenien immigrants d’altres països, una zona la llengua franca de la qual era el castellà, com és lògic suposar, vist el gran nombre d’espanyols d’aquesta llengua que hi habitaven, el barri era també zona franca de mals hàbits, els xicots visitaven altres parts de la ciutat si volien distreure’s de la tensió diària i la disciplina necessària per a la mínima convivència exigible en un lloc advers i estrany per a tantes famílies, apartaments minúsculs que vorejaven la galeria central de les finques en forma d’U, com les galeries de les presons, cases idèntiques, petites però confortables si hom no s’allargava amb el nombre de descendència, la gent solia tenir consciència en aquest sentit, generalment són els més preparats els qui deixen la llar i s’aventuren vers el desconegut a la recerca d’unes millors condicions de vida, gent més o menys educada i convençuda del que volen, gent valenta, de vegades desesperada i tot, gent de cor gran que abandonen els mínims de seguretat que allò conegut els ofereix per endinsar-s’hi a les penombres de les novetats més incertes, l’Enric i el Raimon, com dos nins primer i adolescents després, anaven copsant el preu de les coses, quant era el que costava la vida que els arribava de les mans dels pares, com de dura es feia la mà que els acaronava, com d’incerta la promesa d’unes vacances, la bonior d’uns nadals arrecerats a la casa pairal, fent pinya amb la resta dels veïns, nosaltres durem això, nosaltres allò altre, ens reunirem a ca meua, demà ho farem a la meua, l’escola era l’única obligació que els pares no pensaven deixar-los lliure, a banda de tota l’altra mena de disciplina inherent a la vida en una mena de kibbutz israelià, això era entre cristians més o menys practicants una imprescindible col·laboració per sobreviure, la solidaritat que d’aquestes experiències en treien tots plegats els feia més forts davant l’evidència de ser mà d’obra barata, ben pagada, els feia ser carn i ungla davant de qualsevol adversitat, els pares llurs i després els nins creixien i s’educaven en valors desconeguts als llocs de procedència, es tensaven les relacions per fer-les més coherents amb la condició humana, relacions de classe ignorades del tot a les societats d’on venien, encara agràries o preindustrials, unes relacions gairebé soviètiques, d’ordre i respecte envers l’altre, l’Enric duria per sempre més adscrit al cervell aquest deute als pares, saber que partiren per ell, per donar-li una oportunitat que va mig aprofitar, quan les circumstàncies el posaven davant d’una escena primigènia, com la vista del cap del sabater guaitant per damunt del taulell agafat de la mà de sa mare, no podia deixar de reconèixer el deute contret, un deute immens, impossible de cancel·lar, en l’estretor de la realitat quotidiana s’aprecien millor els gestos banals, el món es torna diàfan, els sentiments quallen en llàgrimes vessades de gratitud.