La revista degana en valencià

Relat XVIII (a) El relat dels fets

28/07/2022

5 L’Enric (continuació)

li costava de recordar els dies en què havia compartit la immensitat dels dies de mercat quan treballava temporalment i d’una manera més aviat escadussera, com havia fet el seu avi un temps llunyà, a l’orxateria del passeig, la cerimònia idèntica de cada dijous a trenc d’alba, era el dia que més s’havia de matinar de la setmana estiuenca, els mercaders, tot d’una que tenen arranjada la barraca, valoren molt poder-se fer un cafè en condicions, un calentet que els ajude a situar-se al lloc, que els asserene els nervis que l’esforç d’ordenar-ho tot els remou cada vegada, s’exigia bon humor i millor disposició, els nòmades, no ho sembla, però són els clients més primmirats i desconfiats, són breus com una malaltia terminal, entren i surten del local impetuosos, com l’embranzida d’un toro, ràpids en les demandes i escandalosament veloços consumint-les, van per feina fins i tot quan se n’entren al servei a fer les seues necessitats vespertines, de dins estant són capaços encara de modificar el sentit de llur primera petició, posa’m un tallat, millor, però la llet freda, i l’Enric sabia que havia de ser tot orelles i ulls pers als de sempre i amable i gentil amb els nouvinguts, que cada estiu se n’afegien a la plèiades de nòmades, de tots els colors i races, d’aquests que acabes introduint a la relació d’amics conjunturals, que qui sap com et visiten també a les nits encalmades del local, satisfetes ja les goles dels amos, esmorteïdes les rabiüdes onades de calor sever del dia, el ritual sempre era el mateix, controlar que el molinet de la cafetera tingués cafè recentment mòlt, obrir el finestrell del local, la porta, mirar que el canvi de la caixa registradora fos el suficient per encetar el matí, curiosament són els mercaders una mica delicats en aquest sentit, cerquen a l’establiment de referència allò que potser han oblidat de fer al banc, moneda menuda per acontentar llurs clients i que cap ni un se’n vaja sense comprar per falta de canvi, moure les orxates i assegurar-se que tot és net, ben net de la nit anterior i al seu lloc, i bona cara, els primers compassos costen una mica de fer, l’adrenalina que duen acumulada els placers després de les operacions d’ancoratge i l’assentament definitiu, com els passava als indis, precisaven d’un moment d’esbravament, generalment dirigit cap al barman de torn, després ja comencen a aquietar-se, com avança el matí i s’engreixen les butxaques l’ansietat del nòmada disminueix, i l’Enric es podia permetre el luxe, fins i tot, de fer un mos d’esmorzar dempeus, dels de garita, atent sempre als moviments dels clients que no deixen d’entrar i sortir, clients finalment normalitzats, clients i prou, senyores que s’han atansat a la plaça per comprar i aprofiten l’avinentesa per compartir un cafè amb l’amiga corresponent, forasters que s’apropen al mercat a escodrinyar el què de les paradetes i es refresquen una estona de la calor del matí, i no clients submarins, com són els mercaders, capaços de fer-te perdre la paciència, i l’Enric, contràriament a l’avi, en tenia, capaços d’esfondrar la millor disponibilitat amb llurs punyeteries de jo primer que ningú que estic fent feina i tots aquests altres són al bar per passar-ho bé

somriures de cotó, anhels de llepolies, ventalls d’esbarzers, se m’acut que la sang corre lliure, són tantes les ocasions perdudes d’olor de vainilla, de polsim de canella, deixalles de passió que m’embullen el cap de desficis, segurament no podia ni imaginar-m’ho, això de fer part lleugerament d’un projecte, a casa la sorra del menjador n’és motiu més que contundent per cancel·lar somnis d’humans, els silencis d’hom parteixen i fineixen des dels cossos coneguts, sentències sabudes de nin mancat, com ara l’Espí, tan pobre, Déu meu, i tan nostrat, s’esqueia una mare de Déu per engronsar-li les hores perdudes, són tan poques les ocasions d’assenyalar les diferències, tan escadusseres les aïnes de partir, l’orxateria de l’Enric n’era com una mena de base de llançament provisional, gens seriós, s’ho valia temptejar de valent entre persones alienes de tot, fins i tot dels mínims símptomes d’ésser al mig, en mig de tants desconeguts, aquella taula de mestres de cada tarda al vespre, li coïa particularment, com l’hoste que hom duu de dins de la pell pròpia i que no ens n’avenim de treure’l-nos, així llur presència, tan inoportuna si teníem propòsits d’esmena, l’Enric, en tenia, molt amagats, abans de partir cap a les marines, recòndit espai imaginari purificador de tan sec com era, terròs de terra faedor de possibles, el com s’havia planejat i com havia resultat, heus aquí la diferència del resultat, l’Enric sabia que el camí era dur, l’encetava amb algú a qui no havien regalat cap esperança, i tanmateix era llur garantia d’èxit, l’única possible, exagerada, com la d’aquell fill del conegut del seu avi, ebenista com ell, tan espontani, l’Espí, alliberat dels deutes contrets per son pare a la fàbrica de mobles, amistançat amb una pellissera rossa, que tanta gràcia li feia al tio Vicent, el cambrer de l’orxateria de curt, curt menjar, i que va morir com el gossos bords, són tantes les ocasions de fer coincidir anhels i desitjos, mancances d’humà, l’Enric hi feia feina a l’orxateria per necessitat d’ésser al mig, també per guanyar-se el què, evidentment, com hom menja cada dia, n’hi feia per sortir-se’n agraït de poder-ho fer, per això era sol·lícit amb els mercaders, al marge d’il·lusions, Espí i Enric havien coincidit també a València, l’un havia tornat, l’altre també, l’un sense títols, era a l’orxateria feinejant, l’altre s’havia sabut alliberar dels mercaders, amb la carrera acabada, tantes vegades no seria retret pel pare de l’Enric aquest fet tan contundentment diferenciador, fes el que trobis però acaba alguna cosa, agafa’t més temps, estudia, no faces com nosaltres que partirem per necessitat i per salut, fes-ho per tu que pots, mira l’Espí, se n’ha sortit, fam no en passarà més, tu tampoc però les hores són d’altra qualitat, els pares varen partir obligats, cegats per l’evidència, han fet tot quan ha estat possible, creu-nos, i l’Enric s’ho creia de cor, i li era difícil no acontentar sa mare, sobretot, tan agradable sempre i pendent del fill.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top