La revista degana en valencià

Relat XVIII (b) El relat dels fets

01/09/2022

5 L’Enric (continuació)

i pot ser sí, que aquell matí l’Enric no hauria d’haver eixit de sa casa. Segurament la disbauxa de la nit anterior, les tensions afegides, les emocions desencadenades, no haurien ajudat a tenir un descans adequat. Quan va saber que la seua ex-dona organitzava una festa a la casa on anys enrere s’havien instal·lat, casat i parit un fill, no va poder-se estar d’acudir. Ja sabia d’avantmà que determinades coses li farien reviure temps millors, que les parets de la casa, emmotllades amb les seues pròpies mans, li parlarien de records passats però pròxims, tant que li resultaria difícil desempallegar-se’n, si no era amb l’ajuda de les copes que, de segur, rutllarien alegres per les estances públiques del lloc.

trobar-se allí, al bell mig dels objectes que un dia li havien estat còmplices de vida, envoltat de les textures i les olors que havien de conduir-lo, com una promesa, cap a un present de millora considerable, el matrimoni, la casa, la perspectiva de créixer i progressar socialment, les bases hi eren, ningú podia posar-ho en dubte, la unió de tots dos era d’aquelles anunciades, esperades per novadora, una parella de moda, allunyada ja dels posats de clixé, capaç de moure exemple entre els amics i coneguts, també la xerrameca entre el més immobilista dels sectors conservadors, que veien com les seus filles podien rompre la norma del casori, més per interès que per, no direm amor, afició, acoblament de gustos immediats pel món, retrobar-se al mig de tantes il·lusions malmeses, el posava intensament trist.

la soledat l’acompanyaria en la visita, com ho feia sempre, interminablement, d’ençà d’un temps en què les experiències amb les drogues havien agreujat la distància amb l’entorn més quotidià, impossible de cancel·lar atesa la seua procedència d’immigrant, foraster etern a casa dels seus familiars, al poble dels pares, que havien partit, mig fugits de la fam imperiosa dels cinquanta, de la inútil assistència i opcions minses que llur família els oferia, des de la nul·la alternativa partien a la recerca d’una millora somniada llargament, en plenes forces i efervescències de joventut cap a aquella Europa altra i única que permetia de viure i criar una descendència assegurada, allí va nàixer, com hagués pogut nàixer en cap altre lloc, perquè això eren al capdavall els llocs dels immigrants, no llocs on cercar de sobreviure, sense cap alternativa ni una d’integrar-se en un context que els repel·lia amb extremada virulència, com l’aigua ho fa amb les cremes hidratants dels culs dels nins, contrària a la més mínima consemblança, dissolució, assimilació, un encara lloc de ningú que els xiquets creien que era el seu món, on anaven a tenir i conservar els seus amics, fins que un dia els pares decidien, s’ho havien guanyat, de tornar al poble triomfadors, després de vint anys d’estretors, amb les butxaques farcides de possibles, i l’angoixa del què aferrada al coll estrenyent-lo.

la tornada fou com un precipitar-se en el buit, el no-res més extrem; sabia, per experiència, que els seus pares no havien aconseguit fer-se un racó d’identitat compartida entre els iguals i quedaven exposats altres que els autòctons, sense opció d’entrar, i ara era ell qui ho vivia a cals pares, fins i tot el nom el delatava com forà, nouvingut, i la boda era com un reconeixement del doble triomf, dels pares, que així arribaven als màxims en les seues expectatives de retorn, i d’ell, que venia a demostrar que el seu propi exili interior acabava per sempre més i guanyava definitivament la terra dels avantpassats que, en justa recompensa, també li pertanyia de ple dret, i aquella nit, cada dia que es trobava amb l’evidència del fracàs, la dona i el fill a ca seua i ell de retorn a cals pares, fadrí altre cop, es veia perdut com un transeünt a les palpentes enmig de l’enrenou festívol dels que, segurs de pertànyer al lloc, s’esforcen a demostra-li a l’altre la no pertinença, desproveït de tot, així, entrava a ca l’ex-dona, temptant de mantenir-se dempeus, forçat a suportar, com els pares a l’estranger, que aguantaria les dentelades com un estranger a la casa feta amb les seues mans.