Relat XVIII (c) El relat dels fets

30/09/2022

5 L’Enric (continuació)

…

la casa havia estat reformada de dalt a baix, íntegrament, refeta, es podria dir, de bell nou, conservant l’aspecte de les cases de poble, com li era adient al nou esperit dels joves que l’habitaven, nous vents de conservació, de sostenibilitat, de reconèixer en aquest fet que els era més pròxim allò dels avis, la casa ho era dels avis de l’ex-dona, que no pas la casa dels pares, tan distants, refractaris a les novetats, educats en la més fosca i profunda dictadura, lligats i fermats de peus i mans, ansiosos que els fills ho tingueren més fàcil, delerosos de donar-los el bo i millor que a ells els havia estat negat entre la indolència dels pares i la misèria dels temps, temorosos sempre del pitjor, els ais al cor contínuament, volien per als fills, indiscutiblement i necessària, estudis, estudis per damunt de tot, una carrera que els allunyara de tota la fam i les penúries passades, en canvi els avis ho havien passat, millor o pitjor, però sense cap angúnia pels fills que, com tothom sabia, es criaven sols, i més encara en un entorn de conflictivitat més o menys dibuixada allà lluny, els temps eren uns altres quan ells varen tenir descendència, senzillament els fills s’haurien de cercar la vida vist que quan varen nàixer, al poc temps, encara d’escola, esclatà la guerra civil que tot ho arrasà i tot ho anivellà, sobretot entre els perdedors, el grup al qual pertanyia la família d’ell, i en canvi la d’ella, més religiosa i predisposada a aburgesar-se, a la dels inscrits entre el dels guanyadors, sense que això implique que hagués hagut enfrontament, era més aviat una qüestió d’adscripció voluntària en funció del lloc des d’on es partia, bàsicament, a partir de determinats usos i costums, les famílies menys apropades a la casa de Déu, automàticament queien del costat dels vençuts, els altres, anomenats ‘beatos’, com cal, en foraster, relliscaven sense saber-ho ni voler-ho conscientment, del marge dels triomfadors de la querella, una disputa tan antiga com el món que, però, va tenir amb la guerra civil un abans i un després, mai es podria tornar a fer broma de determinades qüestions quotidianes als pobles.

…

els temps actuals deixaven, com ho havien estat sempre, les coses al seu lloc, abans de l’aventura d’un matrimoni que es preveia més aïna com una fugida cap endavant, una resposta a una demanda del passat, prenys de mena, no semblava que més enllà d’una recomposició de les peces rompudes, dels desitjos i les il·lusions descompostes de tanta gent diversa, pogués haver cap altra alternativa. Diuen que les guerres civils són les més fratricides, pels efectes immediats i, sobretot, per les conseqüències a llarg termini. Als pobles encara ho són més, cruels i duradores. Les pors i les enveges, els ensurts i els silencis, les mirades enterbolides, els records i les memòries de fets, de vegades immensos i d’altres insignificants, són durs d’esborrar, la proximitat i el contacte quotidià dels cossos farcits de qüestions irresoltes dificulten i compliquen la concòrdia fent-la impossible. Ningú, seriosament, pot creure que el verí de la guerra civil, intens i abundant, es dissol amb el pas del temps, si no fa de mitjancer l’espai, allunyant per sempre més els protagonistes. Allí on això no és possible, pels límits inherents dels llogarrets íntims i familiars sempre, pretendre el perdó, l’oblit, la recomposició o altra mena de resposta al desgavell, és il·lusori del tot. Passen els anys debades per aquells que somnien això, i de fet ningú no hi pensa en cap agermanament, la desfeta és irreparable. Els fonaments de les relacions personals es poden capgirar amb les noves generacions, i aqueixa i no altra era la proposta sincera d’un matrimoni que naixia, però, tocat a la base. Ni era el primer ni, malauradament, seria el darrer matrimoni de penal que tenia lloc al poble. La solució escollida variava en cada cas. Qui decidia celebrar-lo lluny de casa per evitar-se mirades recriminatòries. Qui, com aquest, ho feia a primeres hores del matí per la mateixa raó. Era com una mena de peatge que pagava tothom, amb participacions diferents, totes, però, vàlides i valuoses, per a reconduir el desordre generat al bell mig del cos social.