Relat XX (a)

III

Semblances

Els viatges solen ser, ho són de fet, instants singulars que modifiquen els estadis anterior i posterior de la vida de qualsevol, així la meua, tan senzilla i fràgil, abans, durant i després dels punts d’inflexió patits. Les coses varen succeir més o menys entre els anys 1974, la tardor, i 1977, també durant la tardor. En el meu cas, la tardor sempre ha estat, com per als capolls la primavera, temps de canvi, de transformació, de transmutació, quasi diria que de nova vida mudada de tan fort com venia tot en aquests temps de novetats. Una vertadera transsubstanciació. Ho va ser ja la tardor de 1972, el cinc d’octubre, en què ma mare va morir. Va faltar d’un ictus cerebral després d’un viatge, precisament, avantsala del seu darrer i definitiu comiat. Jo ratllava aleshores, en el cas del viatge últim de la meua mare, els dotze anys llargs, sóc de febrer, del vuit, de 1960, i fill de temporer, que gairebé és com dir nat al bell mig d’un estat per fer, sempre interromput pel què del temps, ara meteorològic, l’ai del pare, més aïna un superhome posat en feines de mortals, dependent dels afores, atrapat i esclau dels seus èxits puntuals i concrets; ric de tantes coses, quantitatives totes, que costa de sumar-les.

La meua infantesa transcorre ràpida i feliç, sabut de la protecció que em dispensava l’entorn immediat, la casa i l’espai que li era adjacent, el carrer, el passeig, els arbres i les bardisses, els límits del món, les voreres que deixaven passar els cotxes entremig, pocs aleshores, massa després, un món adient i adequat als somnis infantils, els jocs perpetus i perennes d’estació i d’any rere any, sempre idèntics, els companys de felicitat, Amadeu, fill de Maria l’espardenyera i de Vicent el de la Solvit, germà de Maria (sense sobrenom a perpetuïtat. No sé perquè els pares s’entesten a posar-li als fills els mateixos noms que ells ja porten. Els priven, així, de poder-los reconèixer fàcilment: Maria sempre serà, Maria, filla de Maria l’espardenyera), sobre el qual, per la diferència d’edat i tamany, hom podia exercir, sobiranament i cruel, com és el poder dels infants, un control gairebé absolut, de joc continu, de festa incessant, fins que altre temps, altres edats, altres veus i ulls, et qüestionen el què de la relació, si era el millor dels casos possible, tot acaba sent exportable i canviant, allò que feia part de tu sense interferències de ningú, un dia comença a ser qüestionat per tothom, els teus amics, coneguts, companys de classe, possibles núvies, tot és arrabassat i exterminat, aniquilat pels controladors, altres a tu que fan la teua feina per tu, pares i germans, generalment, ignorants o no del mal que poden causar, que ni les ungles deixen créixer lliurement, així la por, una infantesa plena fins que la mare va morir, doncs, alliberat de les urpes del control, deixat anar i protegit fermament per la mare que ja s’havia d’ocupar mentrestant d’ençà de 1970 d’una altra filla, aquesta vegada sí, una xiqueta tantes vegades esperada i anhelada, un regal que altres fruiran, no la mare, que morirà dos anys després, dos i mig, i dos mesos més, sempre he tingut la sensació que hi ha un buit massa gran entre el projecte primer i l’acabat provisional que va poder veure la meua mare, sempre he tingut la impressió que alguna cosa estava encara per fer en el seu futur mort, i que era l’única persona del món, aleshores, pendent d’un projecte que m’incloguera a mi i als meus germans, el gran, mimètic ja del pare, i que amb la seua mort vàrem perdre els menuts encara embrions les opcions de caliu mínimes que haurien d’haver garantit una opció plena, així les coses, després d’un viatge inacabat de 1972, per l’octubre de 1974, n’encete un altre, sense la més mínima garantia d’èxit, de fet, sense cap  possibilitat de triomf, i de fet sóc acompanyat per majors (pare, germà i dos amics d’aquest) que no comprenen, o ho comprenen massa, què és el que està passant. De fet, es tracta de deixar un pes mort en algun lloc desconegut, a l’empara de desconeguts, i ja veurem què durarà l’invent.