Relat XX (b)

III

Semblances

A ma mare no li va donar gaire temps de ser feliç, això que els que no som capaços de comprometre’ns no sabem què és, just el que ella va fer, amb els pares, amb l’amic de la infantesa, amb les amigues de joventut, amb el germà i el marit, amb els fills, però tenia la salut estricta per poder assumir la meitat de la meitat de les responsabilitats que finalment va acceptar de grat, i el temps que hi fou entre els seus va ser feliç, aqueix concepte que a tants desagrada perquè li tenen por. A sa mare ja la va perdre setmanes abans de casar-se, el ’57, i ho va haver de fer encara de dol, emmotllada de negre una flor de vint-i-un anys, riallera i despresa com poques persones; ja va haver de veure com moria una filla de sis dies, la néta que son pare no va poder ni conèixer, successivament finats el ’66 i el ’67, respectivament. Encara li va donar temps de soterrar el germà el mes de febrer de 1970, dies abans de nàixer la seua tan esperada filla. I prou. Ella moriria l’octubre de dos anys després. Poc podia imaginar-se que quaranta quatre anys i dos mesos després de mort el seu estimat germà, sempre seran els anys que té la seua filla els que fa que va faltar el germà –una sang ve a substituir-ne una altra-, traurien el cos del nínxol per fer encabir el taüt de la cunyada ‘ara estem bé ara’, la tia Vicentica, la dóna del tio Miguel, i menys encara que el seu nebot Miguel vigilaria l’operació per gust, que així li ho deia al seu cosí, qui escriu, quan aquest li va telefonar per donar-li els condols des de l’institut, només volia dir-te que a ta mare els meus germans i jo la volíem molt, pues mira m’has pillat al cementiri veient com retiren a mon pare per fer-li ample a ma mare, que tenia gust de veure-ho, idò no et moleste més, Miguel, únicament era acompanyar-te en aquests moments de dolor i dir-te que no podré anar al soterrament perquè aquesta vesprada me’n vaig a Mallorca, que són bitllets comprats de fa temps –supose que faria cara de sorpresa en escoltar-me, per bé que s’hagués espantat del tot si arriba a saber que el dia anterior, que és quan va faltar la tia Vicentica, la dona del tio Miguel, i que era quan jo creia que seria l’acte luctuós del cementiri, sempre farcit d’un excés de solemnitat, em vaig atansar al tanatori del poble, que jo em pensava que era l’únic possible, per saludar els cosins i quedar bé i em vaig introduir en una sala on jeia una altre finat, mala sort- i no es poden canviar, així doncs, el que t’he dit, i una forta abraçada, adéu, adéu, i Miguel continuaria observant la meticulositat i la cura amb què els faixadors de nínxols recullen els ossos i els recol·loquen en una bossa com de viatge, petita i decent, fora luxes de deshora, l’andròmina de coveta que serà dipositada, crec, als peus del cos de la dona per reposar-se conjuntament i eterna, tot i que n’estic convençut que ma tia parlava tot aquest temps amb el seu marit a ca seua, al carrer Buenos Aires, al lloc on va nàixer ma mare, sempre me l’he imaginada sopant amb mon tio Miguel, mai tota sola, contant-li coses dels fills, de com se les havia d’enginyar per treure’ls al davant, tan petits com eren quan va faltar el tio Miguel, el menut Vicent, onze anys i el major, Miguel quinze o setze, i posat a fer feina a cals Grassa, de mecànic, hom aprèn ràpid quan la necessitat esprem el cos, Miguel, el teu fill és tot un home ja, si no fora per ell, perquè de la teua germana també ho podem esperar tot, gràcies a déu, ja m’ha dit que continue a baixar al mercat a vendre orxata i aigua llimó, i ja saps que jo no em faig enrere quan de feina es tracta, però se’m fa molt dur sense tu, i el menut, ai, què farem, és més mal de dur que Miguel, és més cabra, com jo, que el gran és roseret com tu, no sé si traurem trellat dels estudis, només vol que fer peces de manualitats amb la serra de marqueteria, però jo li dic que s’esforce una miqueta més, que tot no ha de ser fer coses amb les mans, no tinc raó? Quan ma tia es va quedar sense home se’l va penjar de la pitrera en forma de fotografia minúscula, la mateixa, però, que hi figurava al camp sant, i devora hi feia sempre estada una flor de gesmil sempre fresca i ben olorosa, de manera que quan li feies un bes a la galta, hola tia, te’l trobaves sempre de cara, al tio Miguel, sempre amb la mateixa cara, idèntica a la que, de segur, va reconèixer el meu cosí Miguel en el crani de son pare entre les mans dels operaris. La capacitat dels cranis de tornar-se en cara ben viva la portem amb nosaltres fins el dia de la nostra mort.