Relat XXI (b)

I (b)

Havia estat tement-se aquest moment tot l’estiu i segurament no s’imaginava que seria l’escollit, entre altres dos companys que també ho varen sol·licitar, fills de llauradors benestants, bons estudiants, de famílies adscrites al règim de les coses ben fetes, segons el món de la dictadura, d’aquells pares i mares que sovintejaven missa cada setmana, i el cafè dels senyors a la plaça del poble, per llogar personal puntualment per als seus camps de tarongers, propietaris ben considerats pel poder local, un dels quals ja tenia un fill a l’exèrcit, a l’acadèmia militar, camí de convertir-se en tinent, un xicot que s’ho mirava tot des d’altres angles que els joves de la seua edat del poble, clar, amb tot de responsabilitats que els seus quintos no podien ni imaginar-se, estiradet, com ho han de ser els militars, ni que siguen de la infanteria d’unes tropes tan poc recomanables com les d’un cos que es va aixecar contra la legalitat vigent, però es comportava com un hússar destinat a la mort abans de complir la trentena, i la cosa va anar a més amb els anys, com bé ho recorda el Mauro quan anys després el va veure passejar-se del braç de l’estimada per la terrassa de l’orxateria, ja de capità, i qui sap si d’alguna cosa més, segurament a hores d’ara és alguna cosa més que coronel, quaranta anys després, però aleshores Mauro no ho podia saber que ell seria catedràtic i doctor, i en aquells temps pretèrits sempre se’l mirava, al germà de l’amic candidat a la laboral, com una mena d’enviat disciplinat, imatge d’allò que el món hauria d’haver estat, un lloc segur i ordenat on les pors que en aquell matí remot i lamentable el tenallaven no tindrien cabuda, i en canvi els companys d’institut podien estar ben tranquils, no els havien atorgat el plàcet, tot i que a casa no estarien gens contents, fins i tot hi hauria una mica d’enveges envers ell, pobre, precisament qui menys ganes tenia de partir del seu món, de la seguretat que els coneguts li aportaven, ara que ja s’havia quasi arribat a fer la idea que el pròxim curs de cinquè de batxillerat el faria al seu institut, vorejat dels amics, el muerto, Pastor, quiquitil, el negre, Meló, la clé que els diria Fernanda, la professora d’Història de l’Art de sisè, que encara havia d’arribar; precisament qui més de grat haguera acceptat no fer-se laboral veia com l’arrossegaven els fats envers aqueixa destinació imaginària que era Logroño; precisament qui més haguera agraït no moure’s de casa, tot i la insistència de tothom, ja pots estar content, ja, que eixa beca no li la donen a tots, ja ho has vist, insistia son pare per fer-li veure que n’havia d’estar content, però Mauro intuïa que això de la beca no li feia cap falta a ell, als altres candidats tampoc, clar, que la matrícula a l’institut local era una cosa que fins i tot els més pobres es podien permetre, llibres inclosos, i que als únics que els podia anar bé entrar a una laboral eren aquells els estudis dels quals no estaven assegurats un cop passat l’equador del COU, que les despeses a la Universitat, això sí, ja eren figues d’un altre paner, però al poble?, si menjar a casa costava el mateix, on en mengen tres en mengen quatre, havia escoltat de la boca de son pare el Mauro tantes vegades, i ara, en canvi, només pensaven d’envair-lo lluny, cosa que també semblava animar el germà gran, que ja es veia senyor de tots els condominis de la casa, amb habitació pròpia i tot el temps de dedicació paternal per a ell, que era ben raonable pensar-ho, a les envistes d’encetar COU, festejador, bon jai, i fora ocupar-se del menut que no acabava d’aixecar el vol, a veure si així s’espavilava, pensament que compartia segur el pare, vidu de dos anys i amb ganes de voler-se ocupar de les seus coses.